El filòsof més important de la modernitat no va tenir fills. Immanuel Kant, el pensador que mai no va sortir de Königsberg, va consagrar la seva vida a l’estudi i a la redacció del seu projecte crític. La seva vida era tan ordenada i els seus hàbits i rutines tan inflexibles que els seus conciutadans podien ajustar l’hora del rellotge en veure’l passejar per davant de les seves cases. Es diu que només una vegada va faltar a la cita amb la puntualitat, una tarda en què es va quedar llegint més del compte les obres del seu admirat Jean-Jacques Rousseau, de qui a més guardava un retrat al gabinet. El pensador francosuís, autor de diverses obres sobre educació, en canvi, sí que va tenir fills, i en nombre considerable. Tots ells els va abandonar en una institució per a la seva formació, qui sap si afectat encara pels seus propis traumes d’infància o, més aviat, per allò de no contravenir la teoria amb la pràctica, per estalviar-se el dolor de veure’s condicionat —és a dir, limitat— en l’exercici legítim de les seves llibertats.
“Jean-Jacques Rousseau, autor de diverses obres sobre educació, va tenir un nombre considerable de fills. Tots ells els va abandonar en una institució per a la seva formació”.
La incompatibilitat de la vida intel·lectual amb la família és un d’aquells tòpics filosòfics que cal trobar en els mateixos orígens de pensar en públic, ja en la semimítica figura d’un Sócrates sempre desitjós de trobar-se fora de la llar que governava Jantipa amb mà de ferro per conversar amb qualsevol que anés per aquells camins polsegosos. L’actualització paròdica d’aquest tòpic, la podem llegir a l’opuscle titulat La vida sexual de Kant, signat amb el pseudònim Jean-Baptiste Botul. Molt més sincera i fiable, com a mínim a priori, pretén ser la representació biogràfica de Rousseau. Ja a les primeres pàgines de les seves Confessions advertia amb orgull del caràcter pioner de la seva empresa, una advertència que busca guanyar-se el lector a través d’un pretext fabulós —la sinceritat de la seva presentació, segons ha assenyalat Paul de Man— que al cap i a la fi és impossible de corroborar: “Jo, que em despullaré com ningú abans ho ha fet, a canvi demano una dosi de comprensió extra, atesa l’exposició que això comporta”.
Parlant d’actes de fe, que la celebració del Dia del Pare coincideixi amb el dia de Sant Josep suposa una ironia poderosa, repleta de sentit. Aquell va creure en la paraula de la seva dona i va acceptar el més gloriós paper d’actor secundari, actuant com una mena de pare adoptiu de Jesucrist, ésser de naturalesa divina i, per tant, infinitament superior a ell, la qual cosa no deixa de ser també un fet paradoxal només superat pel paper de la Verge, partícip carnal de l’infantament del fill de Déu. L’irreverent quadre La Verge castigant el Nen Jesús davant de tres testimonis: André Breton, Paul Éluard i Max Ernst, del creador surrealista Max Ernst, plasma d’una manera alarmant la distància entre el creador i la criatura, així com la seva estranya confluència en la sagrada família. Incomprensible per a la Verge aquesta transformació seva, que es plasma en el temor d’una mirada enfrontada a la incredulitat inicial de Josep, tal com reflecteix Pier Paolo Pasolini al seu L’evangeli segons sant Mateu a través d’un silenci eloqüent, adornat únicament per la refilada de les orenetes. Tanmateix, la perplexitat dels pares no s’acaba amb l’assumpció bíblica del pla diví.
“Parlant d’actes de fe, que la celebració del Dia del Pare coincideixi amb el dia de Sant Josep suposa una ironia poderosa, repleta de sentit”.
Contràriament, aquell funciona com a arquetip que permet d’il·lustrar la vivència que meravella/desassossega les successives generacions de criatures tan bon punt es converteixen en creadores, remots pares del nen-déu (no endebades Freud va emprar l’expressió “His Majesty, the Baby”): és a dir, quan passen a viure en primera persona el misteri de l’encarnació i el consegüent reconeixement en l’alteritat, de vegades insondable, que són els fills. No menys inquietant, encara que correlatiu, és el no-reconeixement d’un mateix en la mateixitat, que eventualment té lloc davant d’un mirall. En els nostres temps d’eficiència productiva, molts pares proven de justificar el seu deplorable aspecte físic i d’explicar la raó de les seves minvades facultats cognoscitives a partir d’arguments contrastats: la falta de son, l’absència d’un descans vertaderament reparador o la recurrència sempre sorprenent de l’imprevist, que sumeix l’ordre còsmic en un perfecte caos. I no són poques les vegades en què reben el típic copet a l’esquena per part dels encara-no-pares, amb una sentència que de cap manera no es pot fer viral ni ser retuitejada amb èxit: “m’imagino (per la teva cara i escassa agilitat mental) que això de ser pare és dur… però «segur que compensa»”.
Una afirmació que té tota la pinta de ser retòrica, és a dir, que es planteja sota la forma de l’afirmació quan en realitat inquireix, demanda una confirmació (a la pregunta encoberta: realment compensa?). Fins i tot quan és negativa, la resposta incorpora en la majoria dels casos una lectura inqüestionablement positiva: pot no compensar tenir fills en un sentit material, però és que res del que suposa la seva arribada és ja calculable. La seva realitat és transformadora i la nova vida, amb ells, no és equiparable a l’anterior. Com tampoc no ho és el canvi d’estatus, el salt de criatura a creador, en termes de responsabilitat. Molts pares sabem que no és una exageració sentimentaloide dir que passen a ser més valuosos que la pròpia vida —o que són la nostra vida—, ja que també a la pràctica hi invertim la majoria dels recursos sense esperar (almenys no sempre) un reconeixement explícit. Aquesta és una lectura positiva de la resposta negativa, però també sembla pertinent contemplar algunes de les complexitats que comporta la descendència i que propicien situacions còmiques.
“En la broma està continguda la veritat, grotescament deformada o exempta de maquillatge. La qüestió és identificar en quin moment el que es veu és real o surreal”.
Un seguit d’anuncis, en ocasió d’aquest dia tan memorable, celebra la paradoxa —que Kant òbviament no va arribar a considerar en el seu estudi dels paralogismes de la raó humana— consistent a donar vida a un altre i, com a conseqüència, deixar de tenir vida pròpia. Mostren el clàssic pare desfasat al qual un o uns quants adolescents menyspreen impenitentment. I, amb tot, l’individu es troba al final de l’anunci ja compensat, perquè sosté un cupó, suposat bitllet a la felicitat que ha de fer-lo oblidar qualsevol ofensa. L’escena combina situacions reals, fins i tot freqüents, amb una altra d’enormement improbable… però que suavitza el drama. El regust de caricatura està present en la promoció televisiva, graciosa en la mesura que trasllada una part de realitat simptomàtica, ja que en la broma està continguda la veritat, grotescament deformada o exempta de maquillatge. La qüestió és identificar en quin moment el que es veu és real o surreal. I no ho diem pensant encara en Max Ernst ni en cap altre dels artistes que van voler penetrar les duanes de l’inconscient a través de l’alliberament d’una realitat més real (“sobrereal”).
Mira lo que has hecho és el títol de la fantàstica sèrie referent a la paternitat en què Berto Romero parodia situacions reals que aquells que no han tingut el gust d’experimentar creuran producte de la més pura i desbocada ficció. No en va alternen amb flash-backs i flash-forwards en què es fantasieja expressament sobre les causes/conseqüències de l’educació donada i rebuda. Situacions tan surreals —n’esmentarem només tres— com les que protagonitza un pit formós del qual brota el preuat contingut en el moment menys oportú; una altra concernent a un debat moral relatiu a l’ús il·legal d’antitèrmics per enviar el fill a la guarderia (i així poder treballar); o aquella que escenifica per fi una cita romàntica amb la mare —fins aleshores convertida en la dona més inaccessible del món— en què no hi ha un altre tema de conversa a part de la criatura, ja que “no queden records d’abans”.
“També hem mirat amb vertadera passió una dona que ja no és nostra, intuint amb una felicitat nova que en efecte això és així, perquè ella mai no ens ha pertangut realment”.
Situacions que semblaran exagerades i que per a alguns espectadors sonaran a caricatura. Sabem, els pares, que tot és molt més complex i més senzill del que ens adverteixen, mig de broma mig seriosament. Alguns hem corregit textos sobre Kierkegaard i Luter amb un nadó en braços. Hem estat temptats a asseure a l’estrada de l’aula universitària el plançó de pocs anys, no tenint on deixar-lo, encara amb dècimes de febre. I també hem mirat amb vertadera passió una dona que ja no és nostra, intuint amb una felicitat nova que en efecte això és així, perquè ella mai no ens ha pertangut realment. Perquè no és possible posseir el que hom més vol, allò a què hom és degut. I és que la vertadera màgia, com a pares, rau a assumir la porositat de la línia que separa l’impensable i el meravellós.
