Aquesta setmana, he fet treball de camp. He deixat la moto aparcada i me n’he anat a la feina a peu amb un únic objectiu: comprovar per quantes llibreries passava durant aquest trajecte de poc menys de tres quilòmetres i mig per l’Eixample barceloní. Doncs bé, he constatat que és perfectament o lamentablement possible anar des de la Sagrada Família fins a Catalunya Ràdio (Diagonal 614-616), sense passar per davant de cap llibreria. Entre Marina i Diagonal, el carrer València no té ni una punyetera llibreria. I, potser encara més greu, la meravellosa Diagonal, una de les artèries principals de la ciutat, tampoc té cap llibreria entre València i Beethoven, passat Francesc Macià, a excepció de la que hi ha a la seu de la Diputació de Barcelona (Diagonal, 393). De fet, si no vaig errat, en els seus onze quilòmetres de longitud, la Diagonal no té ni una trista llibreria a peu de carrer, per tant, sense comptar amb les que hi ha dins dels centres comercials.
Des que la mítica Áncora y Delfín (Diagonal, 564) va tancar portes el 18 de febrer del 2012, ningú s’ha atrevit a tornar a obrir una llibreria a una de les principals avingudes d’una urbs que es reivindica a bombo i plateret com a Ciutat de Literatura.
Pot semblar una qüestió menor o una simple curiositat i, de fet, admeto que, simbolisme lletraferit a banda, té una importància relativa que la Diagonal no tingui cap llibreria, si a tocar d’aquesta avinguda n’hi ha una bona colla i de boníssimes. Tanmateix, això no vol pas dir que no sigui rellevant com es distribueixen les llibreries per la ciutat. L’any passat, coincidint amb Sant Jordi, l’ACN va publicar una anàlisi de dades interessantíssima a partir del directori de llibreries de l’ajuntament que permetia extreure algunes conclusions substancials. La primera, que deu dels dotze barris amb la renda més baixa de la ciutat no tenien cap llibreria. La segona, que més renda tampoc és sinònim de més llibreries. De fet, només la meitat dels barris rics superaven la mitjana de llibreries. En qualsevol cas, el districte que fa un any acumulava més llibreries era l’Eixample, amb 110, seguit de Ciutat Vella, amb 50.
Si hom té ganes de llegir, és evident que no deixarà de fer-ho pel fet que no tingui cap llibreria a tocar de casa. Passar una tarda fullejant llibres a la Laie, Central, Ona, Finestres, Documenta, Nollegiu, Calders o a qualsevol de les grans llibreries de la ciutat bé que es mereix una passejada. Malgrat tot, és important que tots els barris tinguin les seves pròpies llibreries. En primer lloc, encara que sembli estúpid, per recordar-nos que els llibres existeixen. Que els carrers siguin plens d’aparadors amb llibres és una forma de potenciar la lectura, de fer-la present, n’estic convençut. En segon lloc, per promocionar els autors de quilòmetre zero i, quan dic quilòmetre zero, em refereixo a autors del mateix barri o del mateix carrer. Com a autor, sé com n’és de valuós que el llibreter del barri parli del teu llibre als teus veïns. I, en tercer lloc, perquè les llibreries són molt més que botigues que despatxen llibres. Organitzen clubs de lectures, tallers infantils, presentacions… Són far i motor de cultura.
En aquest sentit, aplaudeixo amb entusiasme la recent obertura al districte de Nou Barris d’Acció Perifèrica- Llibreria LGTBI i transfeminista (Francesc Bolòs, 28), per part d’un jove i valent veí de Torre Baró. José Antonio Martínez, que tinguis molta sort i èxits!
