A Barcelona estem d’enhorabona perquè, tot i la crisi i els pèssims índexs de lectura, continuen obrint-se llibreries. Una de les últimes és l’Obaga, al carrer Girona 179, al costat dels cinemes, nascuda per subministrar droga escrita als lectors de la dreta de l’Eixample. M’hi acosto l’endemà de la sonada inauguració, amb centenars de persones envaint el carril bici, perquè vull que m’expliquin el passos que cal seguir per obrir una llibreria. Amb quants mesos d’antelació l’han preparada? Cal haver fet un màster per ser llibreter? I la burocràcia, ha estat gaire feixuga?
M’ho expliquen el Dioni Porta i la Carol Porta, la parella de suïcides que hi ha al darrere d’aquesta llibreria ombrívola. Van decidir-s’hi el desembre, després d’anys de donar-hi voltes. Perquè no vénen del sector, ells són simples bojos dels llibres que volien anar més enllà de llegir-los. El salt al buit no hagués estat possible sense l’ajuda d’altres col·legues de gremi, com el Jordi de la Taïfa i l’Albert de l’Atzavara, que els van explicar el negoci i els van assegurar que és possible viure (modestament) d’això. Des de l’Obaga estan sorpresos d’aquesta solidaritat gremial, i mentre fem aquesta entrevista entraran els companys de la Llibreria Sendak a felicitar-los: els seus consells també han estat fonamentals.
Buscaven un local a prop de casa, al Baix Guinardó, però van decantar-se per Girona amb Còrsega perquè no volien instal·lar-se a prop de cap llibreria i perjudicar-los. Ha estat un encert, no para d’entrar gent a felicitar-los perquè «feia falta una llibreria al barri». Els números i el pla d’empresa han estat cosa del Dioni, que és comptable: em confessa que han hagut d’ampliar l’hipoteca de la casa on viuen per afrontar la inversió. Segons la Carol, la burocràcia tampoc ha estat res de l’altre món. Ella serà l’encarregada del dia a dia, i confia aprofitar les hores mortes per escarxofar-se a la butaca i gaudir de la lectura. Què més voldries, penso per mi: tots els llibreters es pensen que tindran temps per llegir!
Han trigat tres mesos per deixar a punt el local. S’ho han fet ells mateixos: heu d’imaginar-vos al Dioni (que té vertigen) enfilat dalt d’una escala per enderrocar tot el fals sostre. Com que van haver de fer nova la instal·lació elèctrica (un d’aquells imprevistos) van haver de reclutar els amics i parents per pintar, i també van tirar d’amistats per ordenar alfabèticament les lleixes: tu la A, tu la B, tu la C. «Què faríem sense els amics!», riu la Carol.
Per poder destinar la major part de la inversió a l’estoc de llibres, els mobles també havien de ser low cost: totes les prestatgeries són reciclades, comprades als Encants o trobades al carrer, però no patiu, les van netejar bé i el resultat és impressionant. Això sí, fins que no van començar a col·locar-hi els llibres, entrava gent pensant que venien mobles vells.
Per últim calia triar la mercaderia, un procés «molt salvatge» i fet a contrarellotge: en poques hores havien de repassar els 20.000 títols que ofereix una distribuïdora com Les Punxes i decidir els llibres que volien. «Ens vam decantar pels autors que ja coneixíem, o perquè els hem llegit o perquè en coneixem la qualitat». I la tria és un encert: tenen els títols en català i castellà barrejats, i cuidaran especialment les petites editorials d’aquí, amb algunes taules temàtiques. Una setmana abans d’inaugurar començaven a arribar les caixes de llibres, i mentre els desembalaven, les xarxes socials s’omplien de missatges d’ànims i felicitacions. L’1 de setembre van aturar-se a agafar aire, i l’endemà començaven a aparèixer els primers compradors.
