Per un nou contrate social

Escoltar i llegir al catedràtic d’Economia Política Antón Costas és sempre estimulant. Les seves anàlisis són una lliçó d’economia en majúscules. Pocs comuniquen com ell i fan fàcil qüestions tan complexes. Fa uns dies, va donar una nova lliçó magistral —telemática, això sí— davant d’una audiència convocada pel col·lectiu L’H Espai de Debat. I per descomptat no va defraudar. Aquest mestre d’economistes va insistir en la necessitat d’articular un nou contracte social, una idea que desenvolupa en el seu últim llibre, El final del desconcierto, aparegut el 2017 i que vaig devorar llavors en un viatge d’anada i tornada a Madrid en AVE.

Segons Costas, hi ha moments en la història que un país ha de fer una pausa i reflexionar sobre el seu futur. Aquests canvis de marxa solen coincidir amb moments de crisi. Així, de la Segona Guerra Mundial va sorgir un nou contracte social que va tutelar durant dècades el món occidental. A Espanya, va ocórrer després de la crisi energètica de finals dels 70. Ara, amb la pandèmia, vivim una crisi global de dimensions monumentals que va començar sent sanitària i ha derivat en una econòmica i social de conseqüències devastadores.

El nou contracte social que el catedràtic de la Universitat de Barcelona proposa ha de ser la vacuna que impedeixi el progrés d’un deteriorament democràtic que ve “de lluny” i que incrementarà, si no ho evitem, les desigualtats i la pobresa. Per a Costas, l’actual crisi és més “duradora i pertorbadora” que la del 2008. “Ens juguem —assegura— ser capaços de construir un projecte col·lectiu que ens porti prosperitat”. I és que, a més de la pandèmia, una altra força de canvi, la tecnològica, s’està també imposant amb la irrupció massiva de la robòtica i els seus efectes en el mercat laboral.

“Ens juguem ser capaços de construir un projecte col·lectiu que ens porti prosperitat”, assegura Costas

Quatre són les prioritats que, segons el parer d’aquest economista, han de guiar un nou projecte col·lectiu que no només ha de servir per superar la crisi, sinó també per “enfortir la democràcia”. I va ser quan va esmentar la primera quan Costas va sorprendre a la seva audiència, al menys a la majoria: cal invertir en infància. Després de la sorpresa inicial, ho va enraonar amb les seves dots didàctiques. “Parlem de pensions i dels joves, però no dels nens”, va dir. Invertir en infància és important per construir una societat “decent”. “És una gran inversió en termes econòmics”. Per això, va saludar que el nou president nord-americà, Joe Biden, hagi assenyalat la infància com una de les seves primeres prioritats, i va aportar la dada que, segons un informe de l’Acadèmia de Ciències dels EUA, el cost de no invertir en infància és de 800.000 milions de dòlars anuals.

Segons un informe de l’Acadèmia de Ciències dels EUA, el cost de no invertir en la infància és de 800.000 milions de dòlars anuals

La segona prioritat de Costas és la salut, que ha de recuperar la seva consideració de dret fonamental. No invertir en salut acaba tenint un alt cost per a l’economia, ja que una societat sana és, destaca, un dels “actius més poderosos” que té un país, un recurs bàsic. Una població sana es tradueix en menys baixes laborals i, per això, ha lamentat que des del 2010 es deixés d’invertir en salut a Catalunya.

Garantir els ascensors socials seria la tercera prioritat del nou contracte social. Com més aviat un país aconsegueix que els joves s’emancipin, més progressista i innovador és. Actualment, dos terços dels nostres joves no estan emancipats, principalment a causa de l’accés a l’habitatge, el fre més important a la mobilitat social al país.

La quarta prioritat de Costas és aconseguir que el canvi tecnològic i la implantació d’una economia verda no destrueixin ocupació. “Si no orientem els canvis cap a la creació d’ocupació, tindrem molts problemes, perquè no hi ha alternativa a l’ocupació. Sense aquestes quatre prioritats, Costas pronostica un greu deteriorament social i, per tant, democràtic.

Aquesta crisi ha posat al descobert les debilitats de la nostra societat, però no tot són negres presagis per aquest economista de referència. Per això, saluda la iniciativa de la Unió Europea de mobilitzar els 750.000 milions d’euros de fons de recuperació, els batejats com a Next Generation. Per primera vegada, a conseqüència de la pandèmia, Europa ha fet un gran pas en l’avanç del seu bé comú, i Costas va deixar en l’aire una pregunta per a la reflexió: Hauria estat possible fer aquest pas amb Gran Bretanya dins de la Unió? La meva resposta és que no, és clar.

Per a aquest contracte social del segle XXI, Costas confia en la “bona política”. El seu model és la política que després de la Segona Guerra Mundial va ser capaç de crear un projecte comú en benefici de la prosperitat col·lectiva. Per això, i sense entrar en les consideracions partidistes de fons, no creu que el debat sobre l’ajornament de les eleccions autonòmiques a Catalunya sigui un bon camí en pro de la bona política, de la sortida de crisi i de la construcció del nou contracte social.

Quina gran hora ens va obsequiar Antón Costas!