Animació i il·lustració de Juliet Pomés Leiz

No company, no és un hivern com els d’abans

L'explicació del fred a les nostres latituds la tenim en la calor àrtica. Una "bogeria", en paraules de Mark Serreze, director del Centre Nacional de Dades sobre neu i gel a Boulder, Colorado. Porta estudiant l'Àrtic des de 1982 i en declaracions a The Guardian diu, sobre la temperatura àrtica "Aquestes onades de calor, mai no les havia vist "

Ha nevat. Molt. S’ha acabat febrer i va començar març amb fred, pluja i neu. La primavera ens va rebre amb més fred. Al bar de la plaça algú diu en veu alta que per fi tocava un hivern com els d’abans. Es delecta en el comentari i minimitza el problema de l’escalfament global. Encara queden hiverns com els d’abans, no n’hi ha per tant amb l’efecte hivernacle. “L’hivern no se’l menja el llop”

I si. Tenim unes bones nevades, com fa anys que no es veien. Com a màxim una o dues en l’última dècada. Però aquestes de 2018 vénen una mica tardanes. Res greu. Hem conegut nevades tardanes amb anterioritat. Fins i tot al maig. O al juny, el dia del casament de no sé qui.


Però l’explicació del fred a les nostres latituds la tenim en la calor àrtica. Una “bogeria”, en paraules de Mark Serreze, director del Centre Nacional de Dades sobre neu i gel a Boulder, Colorado. Porta estudiant l’Àrtic des de 1982 i en declaracions a The Guardian diu, sobre la temperatura àrtica: “Aquestes onades de calor, mai no les havia vist”.

Ens agrada retrocedir unes dècades enrere,  recordar aquella pedregada anecdòtica a la meitat de l’estiu. Però se’ns oblida que l’any anterior, el 2017, ha estat notícia per la calor. Un estiu que va batre rècords d’onades de calor. Durant la tardor vam encunyar –en castellà- el terme “veroño” (podríem traduir-lo com “estiudor”, de la contracció d’estiu i tardor). Sequera i nous registres de les temperatures més altes mesures en aquesta època de l’any. El fred i la pluja han arribat a finals de febrer, quan els ametllers començaven a florir.

Els experts alerten que el fred que estem vivint, aquesta primavera que va començar amb temperatures més baixes del normal, neu i pedregades, és conseqüència del desplaçament de les masses d’aire que la calor de l’hivern ha canviat de lloc. El que hauria d’estar refredant l’Àrtic per mantenir les grans reserves de gel que permeten el clima que hem conegut està sobre Europa. Mentre al Pol Nord es viuen temperatures anormalment altes i es perd cada vegada més massa de gel. En el gel antàrtic vam descobrir nous processos que ens alerten sobre l’acceleració desglaç.

La culpa del que hem viscut en el primer trimestre del 2018 sembla ser la conseqüència de la calor que vam viure a finals de 2017. La prudència convida a no posar-se dramàtic, però hi ha una probabilitat certa que haguem de acostumar-nos a un nou patró. Un estiu cada vegada més llarg i sec. Un hivern imprevisible amb fred extrem. Amb la tardor i la primavera difuminats, pràcticament inexistents. Un dia necessitem l’abric i al següent ens sobra.

O potser sí. Igual és un hivern com els d’abans. Tant de bo tornem a hiverns com els d’abans, seguits de les seves primaveres, els seus estius, tardors i hiverns de veritat. Esperem una abril d’aigües mil més enllà de la puntual i mediàtica crescuda del riu Ebre. Veurem si març ventós i abril plujós ens deixen un maig florit i bonic. O si hem de començar a inventar nous refranys amb els quals ensenyar a les generacions futures el que poden esperar del clima en l’entorn en què viuen.