El seu ampli somriure enlluerna al personal del Bar, quan fa acte de presència per a ventar-se una canya o, potser, si cau quelcom ric de menjar, “un vinet”. Al transistor sona Gimme That Wine del Georgie Fame i la Myriam Swanson, cantant barcelonina, es veu contenta.
Últimament està cap ficada en diversos fronts: “Preparant el tercer disc amb Flamingo Tours, Wild Beasts From the South, un disc molt important per a mi, treballant per al pròxim àlbum de Magnolia, tercer també, que tindrà un esperit molt beatnik, treballant en el segon elapé de Rhythm Treasures i fent un pilot per a un podcast”. Tres discos al capdavant de tres projectes diferents. Caram.
–Totes males idees!–, fa broma.
–I ja pots amb tot?
No cal que contesti. Es cque pot. I ho fa sense perdre mai aquesta alegria seva, que es contagia entre el paisanatge en qüestió de segons.
“Sóc una cantant de Rock & Roll, de Punk i de Rhythm & Blues –explica, mentre sona I Love The Life I Live del Mose Allison i fa memòria–. “El meu germà era rocker però li agradaven les motos i el rock sureny que, a mi, em semblava molt antic. I ja, quan li donava pel rock més dur, em semblava torturador. El Blues va ser el primer estil que vaig escoltar i que vaig cantar”. Durant els seus dies d’institut descobreix el Punk Rock, que és la banda sonora perfecta per als dies d’institut. “En aquesta època vaig començar a fer bolos, a cantar, i va ser quan vaig descobrir el Rhythm & Blues i el llegat musical de Nova Orleans”. I tot va cobrar forma en la ment d’aquella xavala que, sobre aquells primigenis lèxics sonors, anava a consolidar un amor indestructible cap a icones com ara Buddy Holly, Charlie Rich o Elvis Presley.
Una vida sincopada
“M’agrada el jazz –afirma, amb un to d’eufòria, mentre els seus ulls de color cafè ballen entre les racions que s’ofereixen a la barra—i també m’agrada llegir i escriure, i m’agrada la música, arreglar i fer versions de cançons, composar-les. I m’agrada fer tot això, totes les hores del dia. Viure dins de la música com qui viu dins una cova des de l’interior de la qual va traient coses. M’he anat trobant en un món propi, buscant música secreta, trobant coses i coneixent a gent que, com jo, escolta música per plaer”.
Des de fa temps, el de Myriam Swanson és un nom que sona molt, i molt bé, en diferents entramats de la cartografia musical barcelonina, i no només: des del Campari Milano fins a l’Apolo passant per festivals estatals i europeus de tot pelatge. Ja sigui per la seva frenètica activitat sobre els escenaris, al capdavant de molts projectes diversos, que uneixen, en un invisible join-the-dots sonor, a Dinah Washington amb els Buzzcocks, passant per Lula Reed o Wanda Jackson; ja sigui pels seus nombrosos enregistraments que inclouen discos i fins a notables bandes sonores de llibres, com aquell “Blues de la Semana más Negra” d’Andreu Martín, musicalitzat per ella i un altre incombustible dels sons comtals, Dani Nel·lo.
I did it my Way.
Ja ho cantava en Sinatra, recorden? “Ho vaig fer a la meva manera”, deia.
“Estic orgullosa d’haver fet sempre el que em dona la gana sense servilismes ni atendre ‘el que és millor’, sinó al que per a mi és més veritat. Estic orgullosa dels discos que he fet amb el meu esforç i el meu treball”.
–Ha! Com per a no estar-ho.
A l’hora de descriure els moments que més petjada han deixat en el seu pas per aquesta pàtina de temps anomenada vida, el primer que li ve a la ment és “escoltar la meva veu en un equip. Era molt petita i recordo espantar-me molt, plorar molt i després, paradoxalment, voler això tota l’estona. Tota una metàfora de la vida artística”, riu.
Després, més episodis que s’han quedat atrapats en les teranyines amb les quals la memòria no permet que alguns dels nostres records se’ns escapin pel colador de l’oblit: “La cara del meu pare quan m’escoltava en els concerts, això no ho oblidaré mai perquè sempre busco aquesta cara. La primera vegada que vaig escoltar l’Etta James i vaig voler cantar bé, cantar millor, ser millor. El primer concert al qual vaig anar amb l’estranya sensació que la música no m’agradava, però jo volia estar sobre l’escenari. El meu primer bolo als 14 anys, a les festes de Gràcia, amb una banda de Blues, els aplaudiments i l’excitació. El meu primer showcase, on vaig entendre que no pots agradar a tothom ni molt menys”, i un etcètera de grans abans i despréssos.
Encara que, potser, el moment de ruptura més important, el que a tants artistes tant d’esforç els costa, va ser quan va donar El Gran Pas: “Ser cambrera per a sobreviure, ser de tot menys músic per por de cagar-la, fins al moment en què, per primer cop, se te’n fot triomfar o no tenir pasta, quan decideixes ser músic malgrat tot”.
Afortunadament, la Myriam Swanson li va fotre bemolls –recolzats, això sí, per un talent inqüestionable– i avui la tenim aquí, al Bar, a punt de continuar regalant-nos, enregistrada o en directe, molta més música amb la qual fugir, encara que sigui momentàniament, del frustrant soroll d’aquesta quotidianitat a la qual li falta ritme, compàs i tota la gràcia.
–Moltes gràcies per tota aquesta música!–, s’ha guanyat un agraïment i, de propina, una altra canya.
I ella somriu, satisfeta, amb totes les seves dents. I fa l’ullet, còmplice.
