La directora artística adjunta del Palau de la Música, Mercedes Conde Pons.

La música no s’atura a Barcelona

La directora artística adjunta del Palau de la Música, Mercedes Conde Pons, ens revela en aquesta xerrada aspectes crucials de les noves condicions per a l'organització i l'accés a les activitats culturals, marcades per l'impacte de la crisi del coronavirus en el sector.
E

l Palau de la Música ha estat un dels seleccionats en els premis Barcelona mai s’atura, creats aquest any pel saló BizBarcelona i Barcelona Activa per a reconèixer a aquells que han contribuït a què la ciutat no s’aturés durant la pandèmia. Els guardons de l’Ajuntament de Barcelona han aplaudit el pla adoptat pel Palau de la Música per a no interrompre la seva activitat durant l’estiu i reactivar la programació musical. Lliurats en el saló BizBarcelona, un dels primers que s’ha celebrat de manera híbrida a Fira de Barcelona, aquest reconeixement ha celebrat l’aposta de l’auditori barceloní per músics locals de trajectòria contrastada i joves amb una projecció acreditada per premis, gravacions o actuacions prèvies. La tardor suposa un veritable desafiament per al Palau i, de moment, s’està desenvolupant amb un optimisme prudent. El mateix que emana de les paraules de la seva directora artística adjunta, amb qui conversem.

—En què consisteix el reconeixement de BizBarcelona?

—És un premi honorífic que Barcelona Activa ens ha atorgat per la tasca de reactivació del sector en el període immediatament posterior al confinament, gràcies al cicle de concerts realitzat durant l’estiu. Ens ha agradat molt que es faci visible l’esforç que hem fet en un context advers. Atès que el sector turístic no s’havia activat encara, podríem no haver reprès l’activitat i, segurament, ningú s’hauria sorprès. Per tant, que es reconegui l’esforç, tenint en compte que el nostre finançament és fonamentalment privat, amb només un 12% dels nostres ingressos provinents de fons públics, i la lògica reducció d’ingressos, la veritat és que ens agrada.

—Encara que el guardó no comporta cap mena de compensació econòmica, és evident que la vostra iniciativa sí que té repercussions en el sector, a més d’ajudar a normalitzar l’estat d’excepcionalitat que vivim.

—En efecte, el que el premi destaca, o almenys així ho entenem, és la nostra voluntat de reactivar el sector, apostant més pels músics d’aquí, que han patit moltes cancel·lacions. D’alguna manera hem servit de locomotora. Pel fet de ser els primers, hem animat a altres a seguir i programar concerts. Fins i tot festivals d’estiu. S’ha comprovat que en el context actual és possible organitzar i desenvolupar aquest tipus d’activitats.

Lliurament dels premis ‘Barcelona mai s’atura’ al saló BizBarcelona, que en aquesta edició ha barrejat l’activitat presencial amb la virtual per la pandèmia.

—També heu contribuït a que la gent perdi la por a assistir a concerts. Heu estat els primers a rebre el segell de Bureau Veritas, que certifica les mesures implementades, per garantir de la millor manera possible la seguretat al Palau.

—En un moment en què semblava que la música en viu estava destinada a desaparèixer, almenys temporalment, hem demostrat que no. Que la música en viu és insubstituïble. Que ha d’existir i es poden trobar maneres perquè existeixi. Sobretot en l’actualitat, quan potser és més necessària que mai.

—Entenc que la idea és continuar amb la programació de l’actual temporada i realitzar els concerts, sempre que la circulació de persones ho permeti.

—Quan l’abril passat vam ser els primers a presentar la programació de la temporada 2020/21, en format digital perquè encara la gent no es podia reunir, vam tenir molt clar que volíem compartir allò que havíem dissenyat abans de saber que tot això passaria. Fa un any que vaig assumir oficialment el càrrec de directora artística adjunta de Palau, com saps, i aquesta temporada és la primera del nou projecte, creat al costat de Joan Oller. Encara desconeixent què anava a succeir en un futur, hem volgut ser optimistes i no posar-nos en el pitjor dels casos abans d’hora. Conscients que, si algun concert finalment no es podia fer, ho hauríem d’explicar i s’entendria.

Alguns artistes han decidit viatjar malgrat les restriccions, i malgrat la quarantena a la qual se’ls obliga de tornada, com és el cas del pianista Paul Lewis, que fins i tot ha acceptat reduir els seus honoraris

—Les cancel·lacions, malauradament, són part de la nova realitat i ningú es lliura de la incertesa, un fet que estic segur que heu tingut en compte.

—Per descomptat. De cada pàgina d’aquest llibre –em diu mentre m’ensenya el substanciós volum que compila els diferents cicles de la programació al Palau–, jo he de veure què es manté i què es modifica, fer les gestions pertinents i buscar alternatives atractives, que n’hi ha. Però no tots els artistes que vénen de fora han cancel·lat. Alguns han decidit viatjar malgrat les restriccions i la quarantena a la qual se’ls obliga de tornada. Com en el cas del pianista anglès Paul Lewis, que, fins i tot, ha acceptat reduir els seus honoraris per ajudar-nos a assumir les limitacions d’aforament. Realment cada situació és diferent. Vikingur Olafsson, en canvi, sí que es va veure obligat a cancel·lar, molt a desgrat seu, però el va substituir Francesco Tristano, un pianista excel·lent i molt actiu internacionalment que resideix a Barcelona. En qualsevol cas, també hi ha grans orquestres internacionals, com la del director Teodor Currentzis, que no només no ha cancel·lat, sinó que ha ratificat la seva voluntat de venir al Palau aquest mes de desembre.

—A més dels solistes estrangers i les grans orquestres, hi ha el tercer grup que conformen els artistes locals. Com hem dit en altres ocasions, aquesta és de les poques notícies obertament positives del nostre context. Un context que els permet l’espai que mereixen i no sempre reben per al reconeixement del seu nivell artístic.

—Afortunadament, la nostra programació ja compta amb molts músics d’aquí, el que està permetent que, fins a cert punt, els canvis no siguin tan exagerats. El que sí que estem fent, atès que la majoria de promotors externs estan cancel·lant les seves reserves a causa del context, és desplaçar a la Sala de Concerts els concerts inicialment ubicats al Petit Palau per mantenir i fins i tot ampliar l’aforament, sempre amb la proporció de seients buits que recomanen les autoritats sanitàries. Això repercuteix positivament en l’espectador i de cara a l’artista. En alguns casos suposa un upgrade, ja que els dota de major visibilitat.

El pianista britànic Paul Lewis no ha volgut renunciar al seu concert a Barcelona.

—Quan parlem d’artistes locals, no estem parlant només d’artistes joves, amb carreres lògicament incipients. Alguns d’ells ja tenen una trajectòria impressionant i han rebut inclús l’aclamació internacional. Són ja protagonistes de la vostra actual programació o eventualment podrien assumir substitucions.

—Així és, et podria dir uns quants artistes que no són d’aquí però que viuen aquí, com Gabriela Montero o Arcadi Volodos, que podrien augmentar el seu compromís amb la nostra sala de concerts. I també altres d’aquí, que tenen un nivell artístic comparable al de molts dels que ens visiten. Estic pensant, per exemple, en Javier Perianes, Josep Colom, Alba Ventura, Daniel Ligorio o Ivan Martín, que ha passat a substituir el mític Ivo Pogorelich, en el seu concert amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae.

—Per anar acabant, no voldria deixar de parlar de la nova experiència de la música, amb aquestes condicions d’’emmascarament col·lectiu’. Una pèrdua de trets externs que ens connecta amb la nostra respiració i, per tant, amb nosaltres mateixos. Fins i tot podria facilitar una introspecció positiva per a l’experiència estètica.

—Jo crec que ens estem acostumant a la mascareta i que l’haurem de veure durant molt de temps. Als primers concerts, després de la represa, també jo vaig poder comprovar una atenció molt especial i un agraïment molt evident entre els incondicionals que van assistir al cicle d’estiu. Un cicle configurat amb especial interès, com dèiem a l’inici, per pal·liar l’obligada absència de música.

M’agradaria reivindicar l’efecte consolador i alhora vivificador de la música en viu. La música és terapèutica i, en temps de malaltia, la seva prescripció és summament recomanable

—La música clàssica, per si mateixa, no acostuma a transmetre missatges. Però indubtablement el plaer que genera en l’oient comporta algun tipus de repercussió anímica. Potser en aquesta època de notícies poc edificants l’art pot ser alguna cosa més que merament balsàmic o complir amb la funció d’entreteniment.

—Crec que la música és molt més que un simple entreteniment, encara que, per descomptat, afavoreix moments lúdics també molt necessaris. La música vehicula emocions i permet l’oient establir una connexió amb el seu ésser més íntim. I, és clar, també al músic que serveix de transmissor, de mèdium. En un moment en què la vida social es veu limitada, la música és més necessària que mai. I, des del meu punt de vista, el seu efecte és molt més gran en el cas de l’experiència en viu. Atès que hem demostrat que la cultura és segura, és a dir, que els espais i els protocols assumits són eficaços, m’agradaria reivindicar l’efecte consolador i alhora vivificador de la música en viu. La música és terapèutica i, en temps de malaltia, la seva prescripció és summament recomanable.