Al capdavant de la Banda Trapera del Río, Morfi Grei, àlies de Miguel Ángel Sánchez, va ser l’escopinada que el rock & roll espanyol estava demanant a crits en plena cara, quan el punk va començar a apuntar tímidament pel subsòl musical nacional.
Per això, veure’l aparèixer pel Bar al matí, just quan a la ràdio sona No te entiendo, tema inclòs al segon àlbum de la banda, Guante de guillotina, és com un miratge. “Deixa-la posada —demana—, que ens faci companyia. I posa’m un Vichy amb una rodanxa de llimona”.
— Com és que vens a aquestes hores?
“Els que ens fem grans som ja de matinar”, replica el cantant, compositor i un dels pares espirituals del punk català, que confessa haver estat, de joventut, “ocell, voltor, rata… panerola nocturna”. Riu amb lucidesa, menyspreant a un ego que, parafrasejant al seu amic Antonio Miró, “pot matar més que la droga i l’alcoholisme” i vacil·lant-li a la vida. Tot això malgrat uns problemes de salut que passen per dos bypasses a les artèries femorals i una imminent operació de trasplantament de fetge “de la qual m’encantaria sortir-ne viu”, proclama, abans d’elogiar “l’equip brutal que m’operarà a Bellvitge, que en mans com aquestes crec que sí que me’n sortiré”.
Il·lusionat per estar finalitzant la gira de comiat de la Banda Trapera del Río, el parroquià té clar que és moment de punt final: “Ha arribat el moment de dir stop. La Trapera és un grup mític, una llegenda negra. No cal grapejar-la més, com les novel·les d’Edgar Allan Poe o els poemes de Baudelaire”. En paral·lel, acaba de treure disc al capdavant de la nova banda, la Ley de Morfi, “en la que bolcaré tota la meva creativitat i totes les meves lletres i literatura urbana i de carrer”.
El quid està en les lletres
“El principal punt d’inflexió de la meva vida té lloc quan vaig veure a Lou Reed al Palau dels Esports de Montjuïc per presentar el disc Sally can’t dance, de la mà del promotor Gay Mercader. Jo tenia quinze anys i Lou venia de fer el seu gloriós Rock & roll animal. Jo considerava que al rock & roll espanyol li faltava quelcom. Que hi havia bons músics, però alguna cosa fallava. I és clar: eren les lletres, faltaven poetes urbans. I això era Lou Reed a Nova York. Així que vaig voler ser el mateix per a Cornellà i Barcelona, amb lletres com Ciutat podrida, Curriqui de barrio, o Venid a las cloacas”. Fa un glop al Vichy i prossegueix, “i vull subratllar que aquell punt d’inflexió vital, aquell concert enorme que va fer adonar-me de la importància de les lletres en el rock & roll, es va fer aquí, a Barcelona. Que aquesta ciutat és un no parar”.
La Banda Trapera del Río sorgeix a la segona meitat dels 70, en el procés de transició, a vegades subtil i a vegades de forma huracanada, entre contracultura i la subcultura, en aquell moment de terra de ningú que, a Catalunya, agafa al personal entre la mort del dictador i l’arribada de Pujol. El desembre de 1977 encapçalen el cartell del primer festival punk celebrat a l’estat, al Casino de l’Aliança del Poblenou i, a l’any, debuten amb l’EP La regla, que ofèn i enutja a qui havia d’ofendre i enutjar.
“Només estic orgullós de la Banda Trapera del Río. He tingut altres bandes, altres projectes, altres cançons, però la Trapera és la nina dels meus ulls… o potser hauria de dir del meu ull esquerre!”. El 2010, Daniel Arasanz i Jaime Gonzalo escrivien i dirigien un contundent documental sobre la història del grup, l’aclamat Venid a las cloacas, i noves generacions descobrien el llegat, necessari, insubornable, de Morfi i els seus.
Barcelona: més enllà de la postal i una història d’amor
“Encara que la gent es pensi que sóc molt de Cornellà, on he nascut, la veritat és que jo sóc molt de Barcelona. I et dic una cosa, Barcelona no és només el Raval, les Rambles o el Passeig de Gràcia. Aquesta ciutat també és el Poblenou, Nou Barris, Poble Sec… I és molt, molt gran”. El cantant estima la ciutat de la qual només abomina de la seva classe política. “El que passa és que tenim quelcom a favor. Pensa que l’han intentat enfonsar cop rere cop. Que si els sociates, que si el nacionalisme, que si els chiripitifláuticos… però Barcelona és Barcelona. Resisteix. Aguanta. Fins i tot aquella urbs fantasmagòrica de la pandèmia, amb els carrers buits, fins i tot aquella Barcelona, m’encanta”.
El parroquià tanca instantàniament els ulls i rememora la que, potser, hagi estat la seva època més feliç a la ciutat, allà pels 90. “Sortia d’una clínica de desintoxicació, un centre privat per a rics on vaig estar recuperant-me pel que fa al treball i per tornar a relacionar-me amb la gent. I me’n vaig anar a viure a un àtic de millonetis al carrer Casanova. Una nit, en què anava al concert d’una banda molt carrinclona dels 60 anomenada Los Albas, em vaig creuar amb una transsexual maquíssima, que es prostituïa per la zona. Ella intentava fer la xapa i jo òbviament vaig dir que no, però vam parlar i, al final, vam acabar anant plegats a aquell concert on ens ho vàrem passar d’allò més bé. Després, ens vam acabar enamorant. El que passa és que ella volia continuar prostituint-se, així que allò nostre no va poder ser. Qui sap com hauria acabat. La qüestió és que va ser una història molt bonica”, declama, ara amb els ulls oberts, amb la mirada perduda en algun punt imprecís de l’ampoller del Bar.
— La que és una història molt bonica és la que tenen els clients amb la nostra oferta gastronòmica. Tenim de tot per a un bon esmorzar. Plats combinats, racions, entrepans, menú… Tot boníssim.
Morfi Grei no perd el somriure, segons la seva retina abandona la lluentor dispersa del record i el reemplaça pel centelleig concret de l’aquí i ara.
— Ració, claríssim —sentència, mentre la que fos la seva banda continua sonant de fons cantant-li a Barcelona amb tota l’ànima, brutal i veraç, del seu subsòl.
