The Mountain es pot veure al Teatre de Lliure de Gràcia fins el 28 de març, després del seu èxit en l’última edició del Festival Grec. Es tracta d’una obra problemàtica i inspiradora, enginyosa i auto-referencial, que empeny l’espectador a la presa de consciència sobre la seva posició amb relació a una noció —la de “veritat”— que tot i sonant a antic s’adonarà, en el curs de la funció, que necessita, o a la que no és completament aliè. El diagnòstic d’època, el punt de partida, és inequívoc: avui dia circula informació construïda artificialment, la suposada veracitat de la qual l’avalenlikes de dubtosa procedència dubtosa (poden procedir de comptes creats per a la causa o de l’acció de bots). Com distingir la informació veraç de la falsa? En un moment de la representació, els artífexs manifesten que ells mateixos han realitzat aquell exercici, consistent en difondre notícies inventades, en nom del projecte. Forma això part de la ficció teatral, o es tracta d’una acció realment esdevinguda? L’interrogant, més enllà de possibles respostes, revela la sospita consubstancial a la veu narrativa, alhora que posa el focus en allò que atorga credibilitat als discursos.
Un considerable elenc d’artefactes tecnològics és emprat pels actors de l’Agrupación Señor Serrano per visibilitzar la manipulació de les imatges, perpetrada a consciència amb un drone i una batalla de càmeres que seleccionen una parcel·la de la realitat per oferir la imatge final. El caràcter potencialment tendenciós de la sinècdoque, pars pro toto, fonamenta el tipus de manipulació que amb altres mitjans —i probablement altres fins— ja havia practicat l’art barroc.
En qualsevol cas, The Mountain mostra amb encert que la matèria sensible, real, es troba a la base de tot relat, per fictici o artificiós que es cregui. Conviuen simultàniament, en aquest sentit, l’expedició britànica per coronar per primera vegada l’Everest —qui sap si veritablement exitosa— amb l’acció perpetrada per Orson Welles el 1938, quan a través de les ones radiofòniques va representar un passatge de La guerra dels mons d’H. G. Wells. Succeí durant una nit de Halloween, però el detall no va ser entès com una pista. Els oients van experimentar la certesa que s’estava produint una invasió alienígena.
Al Teatre Lliure de Gràcia es mostra Orson Welles en diverses pantalles, anys després d’aquella falsa alarma, explicant els propòsits de la seva entremaliadura de joventut -desemmascarar la creença cega en informacions no contrastades-, en paral·lel a la narració de la gesta de George Mallory, el primer que podria haver escalat la muntanya Everest l’any 1924. La muntanya, que passa per ser “el sostre del món”, és la metàfora de la veritat. La veritat total, absoluta, que la seva estimada esposa, Ruth, vol assolir amb mitjans filosòfics. Tots dos són escaladors, li escriu ella. Però va existir realment l’intercanvi epistolar? Va existir la mateixa Ruth? Afirmarem que sí, però potser també es pot sostenir el contrari, doncs no va ser aquella la seva veu, verdaderament, la que sentim. A propòsit del cadàver de Mallory, trobat fa uns anys en estat de congelació, la veu en off adverteix que només faltava la càmera i la imatge de Ruth que portava l’escalador. Podem atribuir-li el mèrit de la seva empresa sense evidència gràfica? Però, si la tinguéssim, seria suficient garantia?
Les preguntes s’atropellen en una espiral fascinant, en veure la manipulació a la qual ens sotmeten a consciència els membres de l’Associació Senyor Serrano, recreant la destrucció de la guerra dels mons amb maquetes, filmacions parcials i l’acció d’aquell enginy volador, amb l’acompanyament com a mestre de cerimònies d’una imatge distorsionada del president rus, després que la veu narradora —la de l’actriu que adopta la seva màscara digital— ens hagi convidat a considerar-la com jugador/a de beisbol tot i l’evidència que ve practicant un altre esport. Només arribar a la sala, abans d’ocupar els seus seients, els espectadors descobreixen als quatre membres de la representació intercanviant cops de raqueta amb volants que van i venen, amb el característic so de l’aire pentinat i de la càpsula frontal impactant el terra, quan eventualment cau.
La manipulació de la veu en off pot no ser nova (l’han conreat amb especial fruïció creadors com Lars von Trier a Dogville o Manderlay, acompanyant amb falsa objectivitat la interpretació de tot el que esdevé) però funciona, desperta l’interès i atia la reflexió. La novetat la trobem en gran mesura en els mitjans emprats en l’ocasió, en la manera com aquests transformen el missatge, sense que sapiguem posar la frontera clara i distinta —per fer servir l’expressió cartesiana— entre el que sembla ser i el que és.
Des d’una perspectiva científica, que no és en aquest cas portada a col·lació, podem dir que la “representació de la realitat” és creguda perquè fins i tot la presentació -la seva percepció primera- és ja, en l’àmbit neuronal, “representació”, com ens ha explicat Joaquín M. Fuster. Altres investigadors importants en aquest camp —pensem per exemple en Antonio Damasio, autor de L’error de Descartes–– demostraren que el nostre cervell tendeix a comprendre la realitat a partir d’imatges, sense distingir qualitativament la seva procedència, mitjançant impressions que poden haver estat percebudes o recreades imaginalment.
La realitat percebuda s’equipara a la realitat imaginada en la representació que cada individu, generalment inconscient, realitza. El poder del relat rau en aquesta manera de processar la informació, de la qual ja havien parlat en termes crítics —delimitant l’ús i la fe en la raó— pensadors moderns com Immanuel Kant. En aquest sentit, les indagacions filosòfiques s’expliciten a The Mountain en el paper Ruth, qui arriba a esmentar a George Berkeley, per avaluar la propietat o relativitat de la realitat en la mesura que és percebuda. Quan un arbre cau enmig de bosc, ¿quin so emet si no hi ha ningú que estigui a prop per sentir-lo? El joc de l’artifici —l’equívoc inherent a l’experiència sensorial, que d’altra banda ens subministra materials per determinar el que és, o el que hi ha— no és nou, com tampoc la universal tendència a creure en els relats que ens fem de la realitat, precisament per comprendre-la.
L’actriu i narradora, a través de la màscara digital que oculta parcialment la seva aparença, no només ofereix missatges equívocs o fal·laços.
Amb un to naïf podem portar a col·lació el Ceci n’est pas une pipe de Magritte, o l’aterridor “barret” dibuixat pel narrador de Le petit prince en la seva infància davant la profunda incomprensió dels adults (es tractava d’una boa, en procés de digestió d’un elefant). A l’altre extrem, molt menys tendre, podem recordar la cèlebre pintura Els ambaixadors de Hans Holbein, que alberga la National Gallery londinenca. Una calavera en anamorfosi esquinça la tela de manera inadvertida, insinuant —per aquell que sàpiga posicionar-se— la cara fosca de l’empresa dels exploradors; allò que realment espera a tots, també als que busquen fortuna o fama per negar-ho, per transcendir el seu temps o simplement viure millor. En paraules d’Heràclit l’obscur, “terra excaven molt i or troben poc”, i en el camí que condueix a la fi potser han deixat ja de viure.
Cavar la pròpia tomba sense saber-ho, en el moment de màxima glòria. Fer de l’ascens de la muntanya a la fi, i el final de l’existència temporal. Metàfores de la recerca d’una veritat absoluta i salvadora que, tot aguditzant la crítica moderna, la postmodernitat ha substituït per una veritat màximament relativa o en termes de “consens”. A tall de provocació —fent al·lusió a possibles insuficiències de la democràcia, especialment en el seu vessant digital— la narradora planteja una pregunta gairebé pueril, i no obstant això irresoluble: ¿una informació amb més likes és més veritable que una altra que ningú hagi vist, llegit o votat? De nou, Berkeley. L’actriu, amb una màscara que oculta parcialment la seva aparença, no només ofereix missatges equívocs o fal·laços. També practica l’adulació, qualificant als assistents de persones formades, intel·ligents, amb esperit crític. Això que sona fals -a aquelles alçades de la funció- al mateix temps interpel·la un anhel interior en cadascun de nosaltres. Una altra “veritat” que subministra, a contrapeu, és aquella que diu que tendim a identificar i quedar-nos amb les certeses que confirmen “el que ja pensem de les coses”.
Deixant de banda la fantasia, o abundant en ella des d’un altre llenguatge, la neurociència ha certificat que aquella manera de “pensar” —a base de pre-judicis inconscients— té lloc per motius d’equilibri psicològic i per tant per tractar-se d’un avantatge evolutiu que facilita l’autoconservació… a risc de falsejar la realitat, amb la noció d’una única realitat. The Mountain traspua una aroma absolutament contemporània, en l’actual context d’infoxicació, però al mateix temps refereix aquella tendència pròpia de la nostra espècie. Evoca tantes situacions en què el sapiens sapiens —com ja va assenyalar Nietzsche— demostra el caràcter profundament instintiu de la seva racionalitat. Exemples, en suma, que il·lustren el caràcter artificiós de tota representació. O, dit d’una altra manera, la quota d’ambigüitat que acompanya a la veritat, canviant segons la perspectiva o el pla de realitat que s’adopti. O segons els interessos.
Resulta especialment gloriós, per concloure, el moment en què un dels pocs narradors que crèiem fiables, Orson Welles —respectat per la seva producció artística i pel propòsit crític de la seva manipulació, que ell mateix exposa davant dels nostres ulls— insereix en el seu discurs, amb tota naturalitat i sense desentonar, la paraula “Facebook”. I el colofó, inclús més inesperat: del no-res emergirà, finalment, la muntanya. Inconcebible. O no? Al cap i a la fi, es tracta d’una representació titulada —com de fet ja sabíem d’entrada— The Mountain. Una insòlita massa que parpelleja, sobre la qual es projecta la batalla de flocs negres i blancs dels antics enregistraments de vídeo. Vibra davant dels nostres ulls amb una presència clara i distinta. I, no obstant això, perfectament inexistent.
