Als barcelonins sempre se’ls ha donat bé associar-se per les causes més diverses. Al costat de clubs socials centenaris que reuneixen les elits de la ciutat, floreixen nous projectes de clubs econòmics, socials o lúdics que prometen exclusivitat, discreció, privilegis i un entorn afí. El model de fons segueix sent el club anglès de tota la vida, tot i que el transcurs dels temps ha suavitzat les formalitats, ha obert la membresia a dones i ha propiciat l’emergència de clubs que tracten de fer equilibris per ser exclusius sense resultar excloents.
En les últimes dècades ja hi va haver algun intent de restaurar el concepte de club privat tradicional. Un dels més conspicus va ser el Círculo Condal, promogut per Juli Capella i Quim Larrea, un experiment erigit a l’escalf de l’eufòria preolímpica. Pretenia modernitzar el concepte de club britànic convertint-lo en club cultural i recreatiu, però va sobreviure poc temps. Avui acull la seu de la Fundació Vila Casas al carrer de Casp.
Ara, però, sembla que la cosa va de debò. Aquest renaixement del concepte de club privat, fins fa poc aparentment caduc, no és un fenomen local. A Londres triomfen clubs com el 5 Hertford Street, obert el 2012 i que té més de 3.000 aspirants a ser membres en llista d’espera, gràcies a la seva reputació com el millor lloc per fer networking a la capital britànica. Tant aquest com el Groucho, un altre club londinenc, preparen el seu desembarcament a Nova York, en un procés d’expansió que fins fa poc ens semblaria extemporani. A Madrid gaudeixen de bona salut llocs com Matador, Alma – és un club femení, tot i que admeten “alguns homes bons” (sic) -, i alguns més castissos, com Argo, Nuevo Club o La Gran Peña. Els exclusius cercles tradicionals s’enfronten a una nova competència la consolidació de la qual encara resta per veure…
A través del gran finestral que treu el cap a l’avinguda Diagonal es contempla el tràfec de la ciutat des d’una sala on regna una calma proverbial. Els mateixos socis es refereixen a sala com ‘la peixera’, en al·lusió a l’habitual presència de peixos grossos al seu interior. Des de la seva inauguració el 1856, el Círculo Ecuestre (Balmes 169 bis) reuneix moltes de les personalitats més influents de la vida social i econòmica barcelonina, amb profusió de cognoms il·lustres en la seva nòmina de membres. El club privat més exclusiu de Barcelona es troba en un elegant palauet modernista dissenyat per l’arquitecte Juan José Hervás Arizmendi el 1910, la casa Pérez Samanillo, on es va traslladar el 1950. Abans va tenir altres seus al carrer Sant Pau, a la Rambla de Santa Mònica, a la Plaça de Catalunya i al Passeig de Gràcia. Aquesta última va ser confiscada i destrossada pels anarquistes de la F.A.I. durant la Guerra Civil. Es defineix com “un club empresarial privat, selecte i cosmopolita on oci i negoci, bona taula i exercici es combinen a la perfecció.”
El Círculo Ecuestre té acords de correspondència amb més de 180 clubs privats en quatre continents als quals es pot accedir mostrant una targeta de presentació. Disposa de fins a nou espais per a la celebració d’esdeveniments i reunions, a més de restaurant, gimnàs, una petita piscina i un edifici annex en què hi ha 16 habitacions en les quals es poden allotjar membres del club o els seus convidats. El Círculo Ecuestre convida periòdicament destacades personalitats, organitza activitats gastronòmiques i viatges en grup per als seus socis.
Per ingressar al club s’ha d’adquirir un títol amb un valor nominal de 4.000 euros i abonar a més 5.000 euros en concepte de drets d’ingrés. La quota mensual és de 93 euros. També les empreses poden associar-se al Círculo, adquirint quatre títols i abonant 12.000 euros en concepte de drets d’ingrés. Un total de 28.000 euros que permet donar d’alta entre 2 i 8 socis. Amb la voluntat de rejovenir la mitjana d’edat dels seus membres, el Círculo ofereix condicions més avantatjoses a fills o descendents de socis actius. Pel que fa al protocol, cal lluir vestit i corbata dins de les instal·lacions, encara que en certs horaris s’ha flexibilitzat el dress code.
Es tracta del club privat més antic d’Espanya que manté la seva seu original. Encara que comparteix edifici amb el Teatre del Liceu, el Cercle del Liceu (La Rambla 65) és completament independent del funcionament del teatre. Es disputa amb el Círculo Ecuestre el títol de màxima exclusivitat entre els clubs privats de la ciutat, tot i que les seves activitats estan més orientades a la vida social i cultural que a qüestions empresarials o econòmiques.
Compta amb uns 800 socis, dels quals aproximadament un 60% són homes i un 40% dones. Cal recordar que fins al canvi de segle els estatuts del club prohibien la pertinença de dones. La mitjana d’edat volta la cinquantena, i el sistema de quotes funciona per barems relacionats amb l’edat, hi ha quotes corporatives i per a persones que només pensen romandre a Barcelona fins a un màxim de 3 anys. És l’únic club dels consultats que es nega a fer públiques les quotes que paguen els seus associats. D’altra banda, per fer-se soci cal comptar amb la signatura de quatre socis actuals que n’avalin la incorporació, a més de comptar amb la posterior aprovació per part de la Junta d’Admissions del club.
Els seus membres gaudeixen d’una sèrie d’elegants salons, sala de conferències, biblioteca, restaurant i serveis diversos, en un edifici emblemàtic de la ciutat de Barcelona que comparteix amb el Gran Teatre del Liceu. Mantenen correspondència amb un centenar de clubs repartits pel món, i el seu patrimoni inclou una valuosa col·lecció d’obres d’art modernistes.
Inaugurat el 1847, tot just sis mesos després de la inauguració del Gran Teatre del Liceu, encara avui és un lloc de referència per a la vida social i cultural de les elits de Barcelona i Catalunya. Organitzen conferències sobre òpera, visites guiades a entitats i exposicions, dinars-col·loqui amb experts en temes d’actualitat, tasts de vins i concerts de cambra, entre altres activitats.
El Hedges Club (Balmes 220) acaba d’obrir les portes oficialment. Es tracta d’una franquícia de tota una institució britànica, Hedges & Butler, la història de la qual es remunta a 1667, quan Edmund Harris va fundar un dels negocis més antics de comerç de vins i espirituosos, que acabaria convertint-se en club privat. El més granat de la reialesa britànica, espanyola, japonesa o portuguesa el van visitar en la seva època daurada, al segle XIX, i entre els seus clients contemporanis abunden els famosos, amb noms com Sharon Stone, Mick Jagger, Penélope Cruz, Arnold Schwarzenegger o Scarlett Johansson, per citar només a uns pocs.
El seu promotor, Youcef Aden, que va dirigir la matriu londinenca, de la qual era soci majoritari, ha decidit obrir el club a Barcelona, i alberga plans per fer-ho també a Madrid i altres capitals europees. Ha escollit un espai situat a Balmes, 220. Un club que abans d’obrir les portes ja compta amb uns 250 socis i que té com a objectiu arribar als 400, la majoria procedents del món empresarial, directiu i creatiu. El local disposa de tres sales: Regent (negocis), Burlington (relax) i el Carnaby Bar, a més del Hedges Tea Club, espai gastronòmic que també està obert al comú dels mortals. A l’interior, es pot prendre qualsevol beguda premium i esmorzar des d’ous Benedict a creps, així com dinar o sopar un repertori de plats que prioritzen el producte i la presentació (cremes, amanides, caviar o carn Wagyu).
L’ús de telèfons mòbils i qualsevol dispositiu electrònic està prohibit a la sala Burlington, d’acord amb les normes de la majoria de clubs britànics que es preuen. Si se supera el procés de selecció (busquen persones influents, tot i que asseguren vetar la pertinença a polítics), la quota mensual és de 75 euros i inclou una ampolla de xampany al mes. Els horaris són amplis, des de les vuit del matí fins a les 3 de la matinada, i entre els serveis complementaris que ofereix estan consergeria, assessoria comptable, tributària i legal, a més de la possibilitat de llogar cotxes com Rolls Royce o Bentley per a ocasions especials.
També recentment ha començat a operar The Wild Bunch (Espinoi, 8-10), un business lounge creat per l’empresari i consultor esportiu Uri Bueno. Inspirat clarament en l’estil britànic, amb un nom informal que ret homenatge al western de Sam Peckinpah, es tracta d’un espai acollidor decorat segons els cànons de l’estil anglès, amb els sofàs chester de rigor, taula de billar, biblioteca, barra de cigars, terrassa per a fumadors i fins i tot servei de majordom.
La selecció de membres va a càrrec personalment d’Uri Bueno, que té el seu despatx professional instal·lat en el mateix espai. Actualment hi ha poc més d’una cinquantena de membres, i el numerus clausus se situa en la centena. Un lloc que pretén crear un petit ecosistema que propiciï el networking i que reuneixi membres que puguin a més compartir activitats lúdiques, des de xerrades amb ponents de reconegut prestigi fins a la celebració de la lliga de domino de socis, passant per passis de pel·lícules a la sala de cinema, degustacions gastronòmiques o activitats fora del club.
La quota mensual és de 100 euros per a particulars i de 300 per a empreses. També disposen de despatxos privats d’ús exclusiu amb preus a partir de 480 euros mensuals.
Fa menys de dos anys que va obrir les portes aquest hotel i club privat per a professionals creatius que pertany a la cadena homònima internacional. El primer Soho House va néixer a Londres el 1995 de la mà de Nick Jones, i la fórmula s’ha anat expandint fins a disposar de 18 seus a les capitals més atractives d’Europa i Amèrica del Nord: Berlín, Chicago, Nova York, Los Angeles, Amsterdam…
El club barceloní (Plaça del Duc de Medinaceli, 4), l’obertura del qual va requerir una inversió de 60 milions d’euros, combina un hotel de luxe i club social, i està situat en ple barri gòtic, amb vistes al port i amb uns equipaments que inclouen cinema, gimnàs, spa, club social i restaurants (el de la planta baixa, Cicconi’s, obert al públic en general). Per ser soci, la propietat exigeix una condició: tenir una professió o un esperit creatiu. Hi ha diverses modalitats de membres depenent de l’edat i de si es volen utilitzar els serveis d’un o de tots els clubs de la cadena, de manera que les quotes oscil·len entre els 750 i els 1.800 euros anuals.
El primer Soho House va néixer a Londres: un concepte de club privat que no descuidava el més mínim detall. Des de llavors, el grup Soho House ha anat expandint-se amb gran èxit. Berlín, Miami, Nova York, Londres o Chicago són algunes de les ubicacions d’aquests clubs privats que alberguen dins d’un mateix edifici tota mena d’equipaments per facilitar l’oci i el negoci dels seus membres.
Com en tots els Soho House del món, no es pot parlar per telèfon ni fer fotos a les zones privades, i el dress code prohibeix la corbata en els homes i el vestit de jaqueta en dones. Tot molt informal però amb molt estil.
El disseny, per al qual han comptat amb la col·laboració de Lázaro Rosa-Violán, és una de les seves característiques principals. Per accedir als spas Soho no cal ser soci del club. El de Barcelona està inspirat en una farmàcia tradicional espanyola. Aquest relaxant lloc compta amb sales de tractaments insonoritzades, còmodes butaques de manicura i pedicura i piscina climatitzada.
En el seu gimnàs (només per a socis), destaca la sala d’entrenament, de boxa, les classes de house ride (última modalitat de spinning), la zona per practicar ioga, un bany de vapor i un bar de sucs.
OneOcean Club va néixer amb la intenció de reunir en els seus espais al distingit públic que ocupa els súper iots que s’allotgen a la renovada marina del Port Vell, així com a l’elit social de la ciutat. En realitat, la privacitat de l’espai és obligada pel fet que es troba en una zona que, des de la seva remodelació, té l’accés restringit, però ser soci d’aquest espai és tan senzill com registrar-se a la seva pàgina web de forma gratuïta. No cal pagar quotes però s’ha de comptar, això sí, amb la recomanació d’algun soci.
Està dividit en dos espais principals: l’ocupat pel restaurant, sota la direcció del xef Francisco Díaz, i el OneOcean Bar, un cocteleria que va ser guardonada com a Millor Bar del Món pels premis “Restaurant & Bar Design Awards”, i que ofereix un idíl·lic espai per prendre una copa bressolat pels reflexos de la mar i el joc de llums i ombres que provoca la seva arquitectura.
No són clubs, però quasi
També funcionen a Barcelona espais que, sense funcionar pròpiament com clubs privats, juguen amb l’aparença de cert hermetisme i exclusivitat per atreure als seus clients. El seu referent són els speakeasies, producte de la Llei Seca americana (1920-1933), l’aplicació de la qual va tenir altres efectes tan funestos com la florida del contraban i les seves màfies associades. Davant d’aquella prohibició van sorgir establiments als quals s’accedia mitjançant contrasenyes i estaven ocults en magatzems o camuflats sota l’aparença d’altres negocis. A Nova York es calcula que va arribar a haver-n’hi 10.000 durant la Prohibició. Alguns eren veritablement luxosos, amb actuacions musicals en viu i servei de campanetes, i altres veritables tuguris. L’entrada de la seva clientela funcionava com un club privat. Alguns dels originals encara sobreviuen a Nova York, com a homenatge a una època, i el model s’ha copiat arreu del món tot i l’absència de prohibició. Així, la cocteleria Paradiso (Rera Palau 4) es troba oculta darrera de la nevera d’un bar d’entrepans de pastrami en ple Born barceloní. Els entrepans, compte, no són una simple tapadora, sinó que val la pena tastar-los, tant en la minsa barra de l’entrada com a l’interior, on també es poden demanar a la carta. En creuar la porta de la nevera ens trobem amb una luxosa cocteleria que destaca per la creativitat en la presentació de les seves receptes. No és un lloc pròpiament secret, com testifiquen les freqüents cues a l’entrada, però el que molts dels seus habituals desconeixen és que també disposa d’una cambra secreta sumptuosament decorada a la qual s’accedeix obrint una paret al lavabo dels seus magatzems. Només és accessible als qui la lloguin per a esdeveniments privats.
Al magatzem de la clàssica cocteleria Dry Martini (Aribau 162) de Javier de las Muelas es troba el restaurant Speakeasy, un espai gastronòmic a semblança dels locals clandestins del Chicago i Nova York dels anys vint. El magatzem manté aquesta atmosfera que juga amb l’anonimat i el luxe de l’ocult. Un lloc reservat, íntim i agradable, amb una excel·lent oferta gastronòmica.
Més canalla, Nevermore (Cera 17) és un restaurant amagat al cor del Raval i regentat per l’inefable Alfonso de la Mota des de fa ja més de quatre anys, un cuiner que prové del món de l’art i que després es va formar al Bulli . Un lloc en el qual cada dimarts s’organitzen tallers de cuina, i al qual només es pot anar a sopar mitjançant reserva prèvia. No té carta, atès que Alfonso fa menús a mida de les necessitats i pressupost dels seus comensals. Ell mateix va a comprar a la propera Boqueria els ingredients, que elabora en una cuina oberta, a la vista dels comensals. Un espai ampli, decorat amb exquisidesa canalla a força d’objectes reciclats, i que, sempre que Alfonso estigui de bon humor, permet allargar la sobretaula fins a la matinada en un ambient que evoca l’underground berlinès
Fumar en uns llimbs legals
Als antípodes de distingides institucions com les que obren aquest article han florit també un altre tipus de clubs privats a la ciutat durant els últims anys. Es tracta de les associacions de consumidors de marihuana, que viuen en uns certs llimbs legals, però de les quals han obert prop de dos centenars a la ciutat. Poc cridaneres i sense senyalitzacions en el seu exterior per imperatiu legal, per associar-s’hi solen exigir la recomanació d’almenys un membre, i la signatura d’uns estatuts que salvaguarden la responsabilitat legal dels promotors front potencials problemes legals. Encara que molts són locals precaris, altres són amplis, moderns i luxosament decorats, i inclouen al·licients com actuacions musicals en viu, projeccions cinematogràfiques, servei de bar, taules de billar o futbolí i sales de videojocs.
També n’hi ha de clàssics, és a dir, per a fumadors de tabac sense més. El millor és el Club de Fumadors El Palace, ubicat a l’antiga carbonera de l’hotel del mateix nom, i annex al Blueman Cocktail Bar. En aquesta sumptuosa sala es comparteix la passió pels purs en un ambient íntim, elegant i exclusiu per a socis amants dels havans. Al costat del club està la cava de cigars, on els socis tenen a la seva disposició una selecció de les millors marques i referències de tabac, i taquilles personals perquè aquells socis que ho desitgin puguin guardar els seus purs en òptimes condicions. Un club al qual potser s’apuntaria Groucho Marx, amant dels purs i que també va ser membre del Friar’s Club de Beverly Hills, un club privat per a actors en els anys daurats de Hollywood. Va decidir donar-se’n de baixa, i per això va enviar un telegrama que deia: “Si us plau, acceptin la meva baixa. No vull pertànyer a un club que accepta com a socis gent com jo”. Va ser la seva particular interpretació de la Paradoxa de Russell, però això ja és una altra història.
