Més que la meva sang. L’eclosió emocional d’una generació

El corrent del Rock en Català dels anys 90 va ser el preludi de l’actual espectacle de música pop rock del país, del tot normalitzat: els Manel, Txarango, Catarres, Mazoni, Mishima, La Iaia i tants altres avui canten per referir-se a la quotidianitat més que no pas a la teva o la meva sang, o a saber què hi ha més enllà del sol; qüestió, aquesta darrera, que continua important-nos ben poc.

[dropcap letter=”D”]

urant els estadis propers a l’adolescència i la mateixa adolescència, en els joves occidentals té lloc una eclosió emocional. A Catalunya, la manifestació juvenil que van viure els nascuts entre mitjans dels 70 i mitjans dels 80 va succeir enmig d’un context excepcional. Potser deliberadament excepcional. Un estadi que, és possible, hagi jugat un paper més determinant del que ens pensem en el procés que està vivint el país. Recent estrenada la dècada dels 90, els joves van quedar estretament vinculats a tres fenòmens mediàtics: el naixement del Club Súper 3 –amb l’emissió diària de Bola de Drac–, l’onada entorn als Jocs Olímpics i la darrera i més rellevant de les tres: l’esclat de bandes de pop rock que composaven en català.

En un país normal aquests fets haurien estat això: normals. Però llavors la gent començava a allunyar-se del franquisme oficial i, per primera vegada en l’era moderna, una generació de catalanes i catalans es disposava a construir l’imaginari col·lectiu en la llengua pròpia. Sense adonar-se’n, es trobaven aportant contingut a l’univers natural d’una nació, a la forja, sense obstacles, dels sentiments, perquè els sentiments d’un mateix i d’un col·lectiu no són ni naturals ni favorables a l’autoestima mentre aquests no es puguin desenvolupar en el context de la pròpia llengua i la pròpia cultura. Aquells anys, tancar-se a l’habitació un dissabte després de dinar, desenfundar el disc Roda de Sopa de Cabra –el de la carcassa vermella amb l’efígie en negatiu d’un Gerard Quintana amb els ulls esbatanats–, posar el disc a l’aparell i escoltar els primers acords d’El carrer dels torrats seguit del conegudíssim uièe és, encara avui, una sensació per la qual jo mateix sento un respecte immens donada la capacitat de transport a l’origen.

 

I no és l’únic cas. Altres cançons del mateix disc: Tot queda igual, Dies de carretera, No tinguis pressa, i peces d’altres grups: S’ha acabat d’Els Pets, Deprimit III o Corre’t, Corre, Corre’t de Sau van ser la porta d’entrada a la dimensió de la normalitat i la invitació a explorar-ne fins la darrera de les cantonades. Cal, a més, tenir en compte que aquell moviment de normalització tenia lloc en una època on internet i les xarxes socials eren a les beceroles, fet que encara el fa més singular, i encara un darrer apunt d’extravagància: tot va nàixer a comarques, lluny de la centralitat Comtal. Segons informava La Vanguardia en poc més de quinze anys el pop-rock en català va donar peu a l’aparició de més de 250 bandes, l’edició de més de mig milió de discs i uns índex de vendes admirables. A l’èxit també cal sumar-hi l’aparició dels primers vídeoclips en català, alguns, enregistrats a l’estranger com és el cas d’És inútil continuar dels d’Osona, dirigit per Ricard Reguant i que compta amb localitzacions a Londres, Nova York i Santo Domingo. Els videoclips compartirien espai televisiu amb grups emergents del panorama mundial a programes musicals com Sputnik.

Sobre l’origen de Sangtraït, el grup més arriscat del panorama musical d’aquell moment, recau una versió que contradiu l’oficial. El relat no oficial fins i tot especula que la lletra i la música de les cançons eren obra dels també empordanesos, i cantautors, Josep Tero i Lluís Llach

Van ser els mateixos protagonistes del moviment els qui van voler desfer-se de l’epígraf català a l’etiqueta. La major part, però, avui n’accepten l’oportunisme i el valor d’haver estat així. En aquell moment era lògic que el rebutgessin. Els grups més destacats del moment estaven fent realitat el somni de qualsevol banda. Comptaven amb desenes de concerts programats i accés directe al reconeixement de les masses, i no pas per la porta de servei. Potser qui millor ha definit l’etiqueta del Rock Català ha estat Lluís Llach en unes declaracions a Televisió de Catalunya: “responia a la presa del poder per part dels mitjans de comunicació musicals en català”. I circumscrivia l’encert al tractar-se “d’un moviment nascut a comarques, tot trencant una tradició que ja començava a ser massa llarga”. Fos quina fos l’opinió que suscitava, l’impacte en clau nacional era evident.

En aquest sentit, les paraules que van encetar el mític concert del Palau Sant Jordi (1991) en van fer referència. Va ser Carles Sabater qui, davant gairebé 22.000 assistents (el concert en recinte tancat més multitudinari que fins al moment havia tingut lloc a Europa) va afirmar: “esteu escrivint una pàgina de la història de Catalunya”. Després seguirien peces com No he nascut per militar, Perestroika i la que amb el temps s’ha convertit en un himne, Boig per tu, el rock agrícola i festiu dels de Constantí amb un Marc Grau immens i els nascuts entre Blanes i Cadaqués. Els encarregats de tancar el concert van ser Sangtraït, de la Jonquera. Sobre l’origen de Sangtraït, el grup més arriscat del panorama musical d’aquell moment, recau una versió que contradiu l’oficial. Algunes veus situen la creació del grup entorn a la discogràfica Picap, que va saber llegir com a oportunitat la manca d’una banda de rock dur de qualitat. El relat no oficial fins i tot especula que la lletra i la música de les cançons eren obra dels també empordanesos, i cantautors, Josep Tero i Lluís Llach. Aquest darrer, per exemple, apareix al tema Freddie Memorium, un homenatge al líder dels Queen. La banda de Quim Mandado, Lupe Villar –qui no va poder contenir les llàgrimes al baixar de l’escenari del Sant Jordi–, Josep M. Corominas, Papa Juls i Martín Rodríguez, d’una sonoritat inconfusible i que ha deixat balades llegendàries com El vol de l’home ocell i Somnis entre boires, tancaven un espectre musical que registrava compositors com Montse Llaràs (Bars), Cris Juanico (Ja T’ho Diré) o l’extraordinari Adrià Puntí (Umpah Pah).

 

Deixant de costat el pressupost ridícul que segueix patint la cultura catalana, el corrent del Rock en Català va ser el preludi de l’actual espectacle de música pop-rock del país, del tot normalitzat: els Manel, Txarango, Catarres, Mazoni, Mishima, La Iaia i tants altres avui canten per referir-se a la quotidianitat més que no pas a la teva o la meva sang, o a saber què hi ha més enllà del sol; qüestió, aquesta darrera, que continua important-nos ben poc.