Matt Olivera
El músic Matt Olivera.
EL BAR DEL POST

Matt Olivera: Complint el somni del Rock & Roll

Una de les coses més importants que li ha passat a la vida va ser deixar l’Argentina i venir cap a Barcelona l’any 2002. “Vaig poder prendre’m més seriosament la idea de viure de la música, a l’Argentina semblava un somni irrealitzable. Allà estava envoltat de músics amb molt talent i moltíssima més experiència que jo, que es deixaven la pell intentant subsistir i no ho aconseguien. Un país en eterna crisi aguditza l’enginy i la creativitat, però no omple l’estómac. I aquí vaig veure que era possible, que les sales s’omplien i, el més important, els músics cobraven!, això em va motivar per formar un grup i a seguir amb la música”.

Un somni que alimenta des que té memòria. “Els altres nens jugaven al futbol i volien ser Maradona, però jo tocava una guitarra de joguina i m’imaginava que cantava davant del públic. Això es va fer realitat quan vaig complir quinze anys i vaig formar el meu primer grup de punk rock amb companys de secundària. A partir d’aleshores, ja no vaig poder parar de tocar”.

Ha arribat aviat al Bar, empès per una vida “que m’ha fet ser matiner per obligació i no pas per devoció” i, després de demanar un cafè sol i sense sucre, que és com beu el cafè sol, s’ha conformat amb el fil musical que soni de fons, “sempre que no sigui la COPE”.

Un cop a Barcelona, “i després de molts intents de donar amb una fórmula que funcionés i alhora m’agradés”, el Matt es va ajuntar amb el músic Legacaster, també argentí, i amb el mític i solvent contrabaixista Daniel Nunes: “Vam formar el trio de rockabilly, Matt and the Peabody Ducks, la banda que m’ha donat més alegries i m’ha fet recórrer escenaris de tot Europa i els Estats Units”. Amb tres àlbums i un senzill, “els ànecs”, com els anomena afectuosament, gaudeixen d’una enorme projecció en l’entorn global del rock vintage.

No són l’únic projecte liderat pel parroquià: també capitaneja The Kabooms, amb dos elapés i dos singles. El somni d’aquell nen que volia fer R&R s’ha fet realitat.

— Tens alguna novetat que puguis avançar-nos?

— Estic escrivint cançons per als Kabooms. Fa uns anys, va sortir l’últim disc i toca llançar alguna cosa. També tenim un EP amb temes nous dels ànecs a punt per veure la llum.

El músic confessa que hi ha altres projectes “menors, però molt interessants” que estan creant-se, “però no els vull explicar per evitar la mala sort. La sang italiana que corre per les meves venes em fa ser una mica supersticiós!”.

Tocant amb els ídols… o amb els seus esperits

Orgullós d’haver format “una banda que sigui un referent dins de l’escena retroamericana”, el parroquià aclareix que va ser quelcom premeditat: “L’objectiu primordial dels ànecs era reproduir un tipus de so concret, fidel al dels anys 50, però amb cançons originals. Que el públic ho reconegui i ens valori per això és genial”.

“L’objectiu primordial dels ànecs era reproduir un tipus de so concret, fidel al dels anys 50, però amb cançons originals. Que el públic ho reconegui i ens valori per això és genial”

Però no és només una qüestió d’admiració allò que fa que el Matt adori fer música. “M’ha donat la possibilitat de conèixer a molts del meu ídols i referents, he xerrat amb ells, cantat algunes cançons al backstage, pres alguna copa després dels concerts”. Per a ell, l’experiència més memorable va ser, sens dubte, haver format part de la banda del Johnny Tedesco a Espanya, “un músic argentí que va iniciar la seva carrera a principis dels 60 i que va escriure grans cançons que són importantíssimes per als primers anys del R&R a Llatinoamèrica. De fet, es diu que el Rock del Tom Tom, el seu primer tema i el més famós, és la primera cançó considerada rockabilly en castellà”.

Altres cops, ha pogut respirat el pas pretèrit de personatges admirats, com quan va actuar a l’American Legion, a la ciutat de Bell Gardens, Califòrnia, “una sala on havia tocat assíduament Eddie Cochran amb els seus Cochran Brothers abans que la seva carrera solista enlairés a la fi dels 50. L’ambient del lloc tenia una certa màgia o almenys jo vaig poder notar-la!”.

The Kabooms
The Kabooms, l’altre projecte musical de Matt Olivera.

Barcelona, amb caràcter autèntic

El músic es declara fascinat per les històries i anècdotes de quan la Sisena Flota campava per Ciutat Vella. “Quan els mariners americans que desembarcaven al port anaven als prostíbuls i bars que hi havia a la zona i portaven els seus singles de R&R perquè els punxessin, mentre bevien i passaven l’estona. Així naixia la música a petició al famós pub Tequila. O aquelles batalles campals que s’iniciaven per alguna aposta perduda o per veure qui es quedava amb els afectes d’una bella dama i feien volar cadires i ampolles per l’aire. Curiosament, els propietaris dels tuguris s’alegraven perquè l’armada americana després els hi compensava les destrosses pagant quantioses sumes de diners i, amb això, podien reformar els locals. D’aquelles baralles monumentals també va sorgir la idea de fixar els tamborets de la barra al terra perquè no poguessin acabar sent un objecte contundent. Tota aquesta subcultura canalla de la Ciutat Vella nocturna em sembla d’allò més interessant”.

El músic es declara fascinat per les històries i anècdotes de quan la Sisena Flota campava per Ciutat Vella

Un residu d’aquell caràcter és el que el parroquià es va trobar, fa vint anys, quan va arribar a Barcelona. “La primera vegada que vaig recórrer el Gòtic i l’Eixample em vaig enamorar, em va semblar la ciutat més bonica que havia vist en la meva vida. D’on jo venia no hi havia res ni una mica semblant. Després vaig conèixer la vida nocturna i l’oferta cultural que existia, vaig començar a relacionar-me amb gent local i ja vaig caure rendit”.

Però, amb el temps, com sempre passa, va anar consolidant-se una visió més crítica i menys romàntica. “Vaig anar veient com es perdia a poc a poc la identitat de la ciutat, la seva personalitat, es destruien les petites coses que la feien única per convertir-la en una ciutats massificada i calcada a altres ciutats europees. No dic que quan vaig arribar no fos una destinació turística important. Era l’època en què l’eslògan de la ciutat era la millor botiga del món, però encara quedaven alguns racons allunyats de la multitud per a qui volgués descobrir-los. Crec que Barcelona va perdre quelcom quan es va convertir en un reclam per a un determinat tipus de públic i ara em sembla una mica menys autèntica”.

Matt Olivera
Olivera va anar veient com Barcelona “perdia a poc a poc la seva identitat”.

— Hi ha un antídot contra aquest procés? Què es pot fer per no perdre aquest caràcter?

Matt Olivera acaba el cafè i, mentre repassa l’oferta gastronòmica del Bar, a veure si hi ha alguna cosa, dona una resposta prou convincent:

— Una manera pot ser anant a veure música en directe, comprant els discos de les bandes que t’agraden i, en general, col·laborant amb el treball dels artistes d’aquesta ciutat. Jo agraeixo aquell qui ho fa i ho ha fet sempre. Gràcies a ells podem continuar fent allò que estimem.