Marta D. Riezu
La periodista, escriptora i experta de referència en el món de la moda, Marta D. Riezu.
EL BAR DEL POST

Marta D. Riezu: no ofendre a la bona sort

“Per començar caient malament, que és quelcom molt saludable, et diré que no bec alcohol, així que demanaré un Bitter Kas, beguda sintètica i deliciosa que jo salvaria en una d’aquestes càpsules de records de la humanitat. Però mai sola. Ha de venir acompanyada amb unes olives o unes patates xips”.

La periodista, escriptora i experta de referència en el món de la moda, Marta D. Riezu, es posa còmoda a peu de barra i alterna les patates amb la seva beguda preferida, mentre de fons només se sent algunes converses i els sorolls del carrer, i la nouvinguda es troba fora de perill “dels imbècils escoltant música o missatges de veu al mòbil”.

“A la barra jo t’explico el que vulguis, en això tinc caràcter de borratxo confessor encara que, com et deia, no begui ni una gota. Sempre he treballat escrivint, és el que vaig estudiar, i he tingut una sort indecent. Mai he aspirat a estar a una redacció ni a tenir un càrrec important; tampoc és que tingui talent per a això. M’agrada tenir certa llibertat i també m’agrada obeir un equip, si aquest equip és intel·ligent. Obeir a algú amb talent no és gens deshonrós, tot el contrari, és molt pràctic. Soc ordenada en les meves tasques i després, en les meves hores lliures, llegeixo i escric alguna cosa que em vingui de gust. O de vegades no escric res”.

De moment, a una infinitat de col·laboracions a capçaleres com Elle, Vanity Fair, El País, Glamour o El Mundo, suma dos títols publicats per Anagrama, el més recent, Agua y jabón, on desenvolupa, a través d’una successió d’exquisits retalls ètic-estètics, un ric i honest cànon de l’elegància. Per fer això, l’autora utilitza figures, moments, nocions i instantànies de la història i de la seva història per guiar al lector pel seu ideari estilístic.

“El contacte amb els lectors és raríssim. Pots escriure el que vulguis, queda imprès, corre lliure pel món. T’escriuen persones molt diferents: marineres, sacerdots, forners, mestres, àvies. El llibre com a artefacte és un miracle. Construeix ponts i ho fa així de fàcil, en un instant. La feina amb l’editor, anar netejant el camí, m’agrada molt també. M’encanta que em diguin en què fallo. Jo tindria un editor per a la vida diària que caminés al meu costat guiant-me, com el corb de Pasolini”, riu bevent una mica de Bitter Kas.

 

Gaudint d’anys meravellosos

De la infantesa fins a l’adolescència, la parroquiana va viure a una casa i un barri. “Després ens vam mudar i dels 12 als 22 vaig viure a una casa millor d’un barri millor. Aquest canvi d’ambient va ser completament desconcertant, agradable, però misteriós”. Després va arribar el cop. “Als 22 anys, va morir la meva mare i la vida va passar d’un abans, marcat per la despreocupació, a un després marcat per la responsabilitat”. Aquí és quan l’escriptora i periodista considera que se li va acabar la joventut. “Però després van venir anys meravellosos, i hi segueixo, però el pal ja te l’has endut. La pèrdua dels meus pares és el que més ha marcat la meva vida. La resta, els canvis de feina i els amors, són clarament secundaris”.

“La pèrdua dels meus pares és el que més ha marcat la meva vida. La resta, els canvis de feina i els amors, són clarament secundaris”

— Home, crec que això dels amors no és tan secundari…

— Bé, de fet jo crec que l’elecció de la parella determina el 80% de la teva felicitat, i em quedo curta. Per això soc una gran defensora de la solteria!

Després de passar una estona concentrada en la seva beguda, la parroquiana insisteix en el fet de sentir-se “una gran afortunada” que té tot el que desitja, i no es queixa de res. “Gairebé no m’atreveixo a dir-ho en veu alta per no ofendre a la sort”. Algunes claus que justifiquen aquest estat de gràcia pot ser que siguin el “no haver fet mai el trepa ni haver-me barallat amb ningú a la feina, menys un cop amb una pesada de l’aire condicionat”. I, també, “ser coherent i discreta”.

— Tot i així, ets una mica una influencer i un personatge públic o, com a mínim, un rostre de referència quan es parla de moda i estil.

— Mira, encara que faci la mona a Instagram, soc conscient de com de rídicul és. El més important és no perdre de vista qui ets, les teves misèries. I els teus mèrits que els diguin els altres.

Cubierta 'Agua y jabon. Apuntes sobre elegancia involuntaria' Marta D.Riezu
Coberta d’Agua y jabon (Anagrama), l’últim llibre de Marta D.Riezu.

Una ciutat per a la qual no estem a l’alçada

“Jo vaig triar Barcelona. Vaig néixer a Terrassa i vaig arribar aquí fa dues dècades. Ho tenia i ho tinc claríssim. Crec que hauríem de ser més rigorosos i exigents com a ciutadans, començant per l’autocrítica. Molts de nosaltres, com a veïns, no estem a l’alçada”, enraona l’escriptora, que confessa que va tenir una bona relació amb la ciutat als anys noranta, però que la relació “ara és regular, aquestes coses van per lustres”. Sobretot, confessa que l’afecta “d’una manera profunda” veure “a persones abandonades a la seva sort, sense oportunitats. Als Estats Units les veus i penses que a Europa això és impensable. Bé, ja no. Aquesta sensació de ‘que cadascú es busqui la seva vida’ és terrible”.

“Jo vaig triar Barcelona. Vaig néixer a Terrassa i vaig arribar aquí fa dues dècades. Ho tenia i ho tinc claríssim.”

Tot i això, no pot negar l’impacte, per a una terrassenca “acostumada a créixer en quatre carrers”, d’arribar a una ciutat amb tants barris diferents: “Em va semblar l’hòstia”. I recorda, llavors, “l’emoció de quan m’agradava algú i em deixava caure per on podia estar; unes determinades botigues de discos, uns certs punts de trobada. Alguns dies de primavera i sobretot alguns de tardor, caminar per qualsevol carrer d’aquí és suficient per ser molt feliç”.

Marta D. Riezu
Marta D. Riezu recorda de la seva arribada a Barcelona “l’emoció de quan m’agradava algú i em deixava caure per on podia estar”.

— La nostra oferta gastronòmica també dona nombrosos motius per ser feliç.

“M’agrada tot: el menú degustació d’un restaurant que t’arruina, una mitja ració a un bar infecte, menús de migdia amb arrebossats, plats combinats a àrees de servei, entrepans, llocs de menjars de carrer. Tot el que es pugui ingerir m’interessa. Com diu un amic: no tinc estomac, tinc una formigonera”, replica Marta D. Riezu amb la seva mirada cafè patinant sobre les diverses delicatessen que se li ofereixen, mentre profereix una màxima universal de qui sap menjar:

— Amb el temps, tothom aprèn a base de prova i error. La gastronomia és un dels pocs llocs on l’error no es paga massa car.