Dissabte a la tarda vaig anar al Museu Marítim de Barcelona amb la intenció de veure una exposició que porta per títol El desig és tan fluid com la mar i gira al voltant de les relacions eròtiques, sexuals i sentimentals que s’han donat, durant segles, a bord dels vaixells.
El Marítim és una de les set institucions culturals de la ciutat que, al voltant del 28 de juny —Dia Internacional de l’Orgull LGTBI— i en col·laboració amb el Centre LGTBI, han programat amb gran encert una sèrie de propostes per reivindicar la diversitat sexual i de gènere.
El problema és que, tal com em va informar amablement una de les empleades del Marítim, dissabte a la tarda, l’exposició encara no estava oberta al públic. No és el primer cop que em passa això d’anar a un museu a veure una exposició que encara no s’ha inaugurat.
En fi, com que ja era allà i al carrer feia una xafogor insuportable vaig decidir entrar-hi igualment. Passejar una estona per les antigues Drassanes Reials de Barcelona, majestuoses com una catedral gòtica i pràcticament desertes, sempre serà molt millor que refugiar-se de la calor a un centre comercial anodí i a petar de gent.
Just passar l’entrada, hi ha una petita mostra dedicada a la col·lecció fotogràfica de Joaquín Tusquets de Cabirol, recentment adquirida pel Marítim. Les instantànies de Tusquets de Cabirol —un pèrit químic de família benestant apassionat per la fotografia— són un viatge a la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta.
Passejar una estona per les antigues Drassanes Reials de Barcelona, majestuoses com una catedral gòtica i pràcticament desertes, sempre serà molt millor que refugiar-se de la calor a un centre comercial anodí i a petar de gent
Mostren escenes quotidianes d’aquells anys durs de postguerra, moltes relacionades amb el mar. Hi ha, per exemple, unes quantes imatges que testimonien la presència de la Sisena Flota nord-americana al port de la ciutat, tot un esdeveniment. Les acompanya un petit text que explica que aquells joves mariners, vestits amb els seus característics uniformes blancs, van portar aires de modernitat a la ciutat: el rock and roll, els texans…
Surto del museu, una hora després, satisfet d’haver passat una estona entretinguda i, de sobte, veig passar un autobús amb una publicitat d’una de les principals operadores de creuers turístics. És un anunci molt senzill. El missatge no pot ser més clar. “Hem tornat a Barcelona”.
La Barcelona actual té poc a veure amb aquella ciutat pobra, grisa i trista dels anys quaranta i cinquanta que rebia amb els braços oberts aquells mariners genetians de la Sisena Flota carregats de dòlars, modernitat i testosterona
Penso que la Barcelona actual té poc a veure amb aquella ciutat pobra, grisa i trista dels anys quaranta i cinquanta que rebia amb els braços oberts aquells mariners genetians de la Sisena Flota carregats de dòlars, modernitat i testosterona. Potser per això ara no saltem d’alegria davant la tornada dels creueristes.
