Manhattan ens ve a veure

Vaig entrevistar (que no vol dir el mateix que: vaig conèixer…) Woody Allen a Nueva York, crec recordar que per a la promo de Whatever Works (Si la cosa funciona), pel.lícula estrenada l’any 2009. A aquelles alçades l’escàndol personal i familiar del director ja s’havia estovat força (com qui no diu res, parlem de fets que es remunten a 1993…), però encara no havia petat del tot el moviment  #MeToo. Aviso que no tinc intenció de parlar avui aquí ni d’una cosa, ni de l’altra. Trec punxa al calendari només per a cridar l’atenció sobre el fet que, quan jo el vaig entrevistar, Woody Allen estava fent les darreres pel.lícules que li deixarien produir i estrenar als Estats Units. Encara no havíem arribat al punt que una excepció Vicky Cristina Barcelona (2008) esdevingués norma. Que Woody Allen esdevingués una mena de còmic que va pels marges. De cineasta ambulant.

Aquella entrevista va anar molt bé perquè Woody Allen és una màquina de fabricar titulars, especialment amb els periodistes europeus. Ens sap portar. Li va faltar temps per a penedir-se per arxienèsima vegada de no haver-se quedat a viure a París quan era jove, i ens va fer somriure, i encara estarrufar-nos com una gallina lloca, quan va expressar la seva queixa que és molt dur, viure a Nueva York. No a la ciutat sinó a l’estat, el número 11 de la Unió, més conegut com l’Empire State (yes, d’aquí ve el Building…).  New York City rau a l’extrem meridional del tal estat i certament no té res a veure amb la resta. Ni amb la resta del país.

 “A mi m’encantaria que la ciutat de Nueva York s’independitzés de la resta de l’estat, que anés per lliure”, va arribar a dir Woody Allen tot eixerit. Podia semblar una boutade més però, tot donant-li voltes, vaig arribar a la conclusió que no, que ho deia de bona fe i de tot cor. I a aquesta conclusió va seguir una sospita tan fulminant com excitant: I si Woody Allen fos de poble? Un pagès de Manhattan?

M’explico abans no m’intentin cordar una camisa de força: jo vaig viure sis anys a la ciutat de Nova York. Són menys dels que, en diferents moments de la meva vida, he passat a Barcelona i a Madrid, totes dues urbs suposadament menors, en tots els sentits. Molt bé, doncs som-hi: quan jo surto a passejar per Barcelona o per Madrid, és molt estrany, és absolutament estranyíssim, que m’ensopegui algú conegut pel carrer si no me’l vull ensopegar. Si no m’estic fent la trobadissa, per a entendre’ns…A Nova York, juro que no parava d’entrebancar-me amb aquest i amb aquell i amb el de més enllà, de trobar algú conegut sota de cada pedra. L’índex de “ostres, i què hi fas tu, per aquí” era només comparable al per mi experimentat al poble de la meva àvia, la immortal vil.la d’Arbúcies, que en els seus moments de màxima eufòria demogràfica amb prou feines ha assolit els 6.000 habitants…

A Nova York, juro que no parava d’entrebancar-me amb aquest i amb aquell i amb el de més enllà, de trobar algú conegut sota de cada pedra

Poc a poc em vaig anar adonant que la Nova York de Woody Allen, aquesta  que surt a totes les seves pel.lícules que tant ens agraden (força més a nosaltres que als que allà hi viuen, by the way…), aquesta que tots recorrem adelerats res més baixar de l’avió, és molt més petita del que sembla. Amb prou feines omple mig Eixample. És més un poblet que una metròpoli. Ve a ser com mig Eixample. És més una urbanització que una metròpoli. Tan adorablement neuròtica i universalment carismàtica com es vulgui, però que te l’acabes amb una mà i amb la planta d’un peu.

Poc a poc em vaig adonar que Woody Allen havia passat de ser un nen de poble a Coney Island, el barri de Brooklyn on va néixer, a ser un nen de poble a Park Avenue, a menjar, beure i lligar sempre als mateixos llocs, girant sempre al voltant de Central Park como un hàmster amb ulleres de pasta, ignorant tota la resta de la ciutat. Tota la resta de la realitat.

Que hi té tot el dret, ei, a viure i a fer pel.lícules com i on li roti (o li deixin fer), només faltaria… Però poc a poc es va anar consolidant dins meu la gran sospita: a veure si aquest misteriós desdeny de tota la vida de tants americans vers les pel.lis de Woody Allen que fan furor a Europa no tindrà alguna cosa a veure amb això. Amb que molts novaiorquesos simplement no es reconeixen en aquesta Nova York d’una peça, sempre la mateixa, amb i per a la mateixa gent.

I si a ells els passés com a nosaltres amb Vicky Cristina Barcelona, que a la majoria aquí ens va deixar freds i amb un pam de nas, fins i tot amb la mosca darrere l’orella, perquè no tenia res a veure amb res que haguéssim pogut esperar que a Woody Allen se li acudís explicar de la nostra ciutat?, em vaig demanar tot d’una. I si Woody Allen funciona millor quan situa l’acció en un lloc que tu no coneixes? I si el novaiorquès per excel.lència és un pagès d’amagat, que de debò París li venia gran…i Barcelona també?

I si Woody Allen funciona millor quan situa l’acció en un lloc que tu no coneixes?

Totes aquestes idees m’han tornat a venir al cap després de visionar Rifkin’s Festival, El festival de Rifkin, l’última proesa de Woody Allen, rodada aquest cop a Donosti, a Sant Sebastià. En el marc incomparable del festival de cinema. Amb vistes meravelloses de la platja de la Concha, del Peine de los Vientos, fins i tot surt un mercadillo popular preciós que després resulta que el van muntar ad hoc per a la pel.lícula…

Vagi per endavant que a mi, aquesta pel.lícula m’ha agradat. No és la meva preferida de Woody Allen, però, tenint les meves reserves i les meves crítiques —que avui no vénen al cas—, em va convèncer força. I el cas és que mentre la veia no deixava de preguntar-me: si jo fos de Sant Sebastià, si jo fos donostiarra, m’agradaria més o menys? Em semblaria més real o més de cartó pedra? I això que Donosti, Sant Sebastià, és una ciutat bellíssima però considerablement més petita i menys complexa que Barcelona. Diguem que és molt més a escala de “poble”… A aquesta secreta escala de “poble” amb la que potser opera la Manhattan de Woody Allen sense que mai ens n’haguem adonat…

A on volia anar a parar: és per a mi una alegria i un orgull que sigui una productora catalana la que ara mateix ajuda a fer possible que se segueixin estrenant pel.lícules de Woody Allen al món. Encara que algunes comencin a semblar aventures de Tintín. La seva pel.lícula sobre Barcelona és de les més fluixes que ha fet, al meu parer. I potser això no deixa de constituir un homenatge paradoxal. Un reconeixement tàcit que Barcelona és un bé de Déu de Barcelona… sobretot per a aquells que mai no surten de Manhattan.