Mª Ángeles Cabré: Activisme sense possibilitat de retorn

“Si tornés a néixer, ho faria tot a l’inrevés, encara que estic contenta de poder dedicar-me al que m’agrada”, confessa la Mª. Ángeles Cabré després d’arribar acalorada al Bar, recolzar-se a la barra i, ventant-se amb uns papers que porta a la mà, demanar una clara i tancar la ràdio perquè no enterboleixi la conversa.

“Crec que vaig néixer amb les piles de la rebel·lia posades —afirma l’escriptora, periodista, investigadora i fundadora de l’Observatori Cultural de Gènere—, ja a la universitat vaig constatar que les dones continuem sent gairebé invisibles, als programes ni apareixíem. Així, vaig començar a ressenyar llibres de dones, tasca que he continuat fent. Després, ja als meus quaranta, vaig bolcar les meves forces en l’activisme feminista sense possibilitat de retorn i, el 2013, vaig fundar l’Observatori, un petit instrument per a sacsejar consciències i convidar a la paritat en la cultura”.

Noia de lletres, tal com es defineix ella mateixa, la Mª Ángeles fa tres dècades que es dedica als llibres en cos i ànima, “sobretot en cos, perquè la veritat és que cansa”. Fins avui porta publicats tretze llibres propis, algunes antologies, un centenar de traduccions i molts articles, perquè va començar a col·laborar en premsa molt jove.

L’activista i escriptora es mostra satisfeta amb els que defineix com “alguns petits assoliments” —en realitat, no tan petits— com ara aconseguir que al vestíbul del Cosmocaixa hi hagi una figura de Madame Curie o haver organitzat el Premi de Periodisme Feminista María Luz Morales, “que recupera a aquesta gran figura del periodisme cultural i encoratja un periodisme tan necessari”.

La Barcelona que s’ha explicat menys

L’última gesta d’aquesta barcelonina del 1968 és l’imponent assaig, Flors i violes. La Barcelona literària en clau femenina, acabat de publicar per l’Ajuntament: “un volum voluminós, però divulgatiu que ofereix l’altra cara de Barcelona, la que s’ha explicat menys”, puntualitza l’autora, que explica a les seves pàgines ignotes històries protagonitzades per dones d’aquesta ciutat: “A La Pedrera va viure la bella Teresa Mestre de Baladia, de tràgica història; a l’Ateneu Barcelonès, l’escriptora Aurora Bertrana va parlar de feminisme davant d’una nodrida concurrència; a l’antic Hotel Ritz la mecenes Isabel Llorach organitzava conferències de prestigi, i al Flaix-Flaix hi sopava tota la Gauche Divine. Allà acabo el meu llibre, per cert”.

Amb un somriure d’orgull pel treball fet i per tot el que queda per fer, en termes de paritat cultural, la Mª Ángeles afegeix que “també em dedico a donar conferències que donen veu a les dones, que encara en tenen poca i necessiten molts altaveus”.

— I estàs preparant quelcom de nou?

— Entre altres coses, estic preparant una antologia d’articles de l’Anna Murià, una de les lletraferides republicanes de les quals encara queda molt a dir. Sortirà el 2022.

Civisme i compromís

“M’agradaria poder estar molt orgullosa de Barcelona, i això implica que entenguem d’una vegada que convertir-la en una ciutat provinciana no és el camí. A Barcelona ara li sobren botellons i li falta vida. Veig esforços per fer-la –diguem-ne– sostenible, però no per fer-la interessant”, deplora la Mª Ángeles, abans de sentenciar: “Falta imaginació i compromís amb una ciutadania cívica que ja sembla franca minoria”.

L’activista viu actualment a l’Empordà, però confessa seguir “amb un peu a la ciutat” i no haver-la abandonat. “Ara la meva relació és tibant: em fa mal veure com es deteriora i la seva resignació. Aquesta no és la Barcelona que vull i no sóc l’única que se’n queixa. També lamento que la vida cultural barcelonina hagi anat a menys tan substancialment. Continua sent una ciutat estupenda perquè ningú li roba el seu carisma, però o ens posem les piles o la perdrem”.

Trista per “com hem normalitzat que hi hagi tanta gent dormint als carrers i demanant caritat” i fastiguejada “per l’incivisme, que va en augment amb passes de gegant, bicicletes i patinets i pseudo-grafiters”, la Mª Ángeles defineix l’actual Barcelona com “una selva urbana on sembla que no hi hagi normes” i troba sovint a faltar una “Guàrdia Urbana, que brilla per la seva absència”, profereix abans de concloure la seva clara i submergir-se en un silenci reflexiu.

— El que aquí no brilla per la seva absència és l’oferta gastronòmica, voldràs menjar alguna cosa? Menú? Racions? Plat combinat?

— Normalment quedo amb les amistats per a menjar menús pel centre de Barcelona. Però també sóc molt de tapeo, que és un gran invent–, respon, recuperant de sobte el somriure.