Un matí de la setmana passada em vaig trobar en Pere Ferré, veí del barri, que esperava el permís del semàfor. Vaig aturar la moto per a saludar-lo i per preguntar-li si tindríem concert, com cada dilluns, al Jazzman. Em va respondre que no ho sabia perquè precisament el dia anterior, és a dir aquest passat diumenge, havia d’actuar en un homenatge a Tete Montoliu que es feia per La Mercè. Conec en Pere de forma massa tardana, com he arribat al jazz de forma tardana i maldestra, i tampoc no tinc intenció de saber-ne gaire sinó d’anar improvisant (compro els discs en virtut de la poesia dels títols, amb això ho dic tot).
El cas és que de seguida em vaig proposar anar-hi, volia veure en Pere en un escenari gran. Teatre Grec, 20:30, entrada gratuïta per obra i mercè de La Mercè. Jo m’esperava que enguany l’homenatge jazzístic seria per a Núria Feliu, però la gent de Jazz Terrassa (i sobretot en Pere Pons i l’Ignasi Terraza) ho portaven treballat des de molt abans. Suposo i espero que el Piromusical no oblidarà la nostra diva de Sants, però ja veig al programa que el nostre Tete d’avui tampoc se n’oblidarà. Per alguna raó l’any 66 van actuar junts aquella primera setmana a Nova York al Waldorf Astoria (on van acabar interpretant El cant dels ocells davant d’un irat ambaixador espanyol), i per alguna raó van actuar tantes vegades junts transformant Misty en Gris; Willop, weep for me en Soc com un desmai i Bye bye, blackbird en Ves i perde’t. Doncs això: aniré al concert per perdre-m’hi, com qui en un jardí només vol veure el bosc.
A Barcelona, com que no tenim ruïnes gregues i les hem d’anar a veure a l’Upper Empordà, l’any 1929 ens vam construir un teatre grec i vam tenir la barra de dir-li Teatre Grec. Fins i tot dona nom al nostre festival anual d’arts escèniques. Dit això: l’espai és un luxe i els seus jardins saben que són una excepció en una ciutat que no sap fer parcs. Montjuïc ha estat la nostra única expiació, i amb nota (tota la resta, Ciutadella inclosa, és confondre els parcs amb els pipi-cans decorats).
Arribo al teatre després d’un laberint de desviaments causats pels correfocs (benaurada moto, invent que l’ajuntament persegueix com un Coiot del Correcamins) i veig que el teatre és ple. Ple vol dir que, quan m’assec, encara està arribant gent que es quedarà dreta escoltant el concert des de fora. Tete Montoliu, 25 anys sense Tete Montoliu, 25 anys a les fosques. L’home que ha parlat (tocat) de tu a tu amb George Coleman, Chet Baker, Ella Fitzgerald, Dexter Gordon, Donald Byrd, Ornette Coleman, Chick Corea, etcètera. L’any que es va estrenar a Nova York, Miles Davis in person el va a veure tocar. “No hi ha notes incorrectes”, deia Miles el filòsof: “només la següent nota pot fer que aquella sigui incorrecta o no”. Miles va acabar sent el nom del gos d’en Tete. So what, hauria respost el gos. Tampoc no hi ha lladrucs incorrectes.
Em fa vergonya no haver escoltat mai Blues for Tete, d’Ignasi Terraza, una peça tan alegre, elegant i universal que podria ser l’inici de qualsevol festa en la inauguració d’un gran museu d’art. L’Ignasi ens presenta l’Horacio Fumero, un contrabaixista de l’alçada d’un campanar, i Aldo Caviglia, bateria com una casa de pagès, dos eterns companys de viatge d’en Tete, un pianista com una catedral. Ja fa molts anys d’aquell primer enregistrament al Palau, Al Palau (1979), i aquest parell semblen tocar les peces com si invoquessin el mestre i el fessin aparèixer amb aquell posat de perfumista clarivident, cap alçat travessant la foscor amb les ulleres, donant espurnes i llum a una música que es toca en coves.
Després de Blues for Tete ve el Milestones del gosset filòsof, amb aquell llarg preludi de contrabaix tan destacat i tan precís, un pèl accelerada, tot el concert sembla una mica revolucionat sense que això li faci perdre un gram de perfecció. Fins i tot dels blues compostos per en Tete en fan un encomiable medley: Montserrat, Blues for Núria, T’estimo tant, Carícies, Blues for Line…, interpretats encara al piano per un Ignasi Terraza també impecable, també cec i també clarivident. L’avantatge del jazz, a diferència dels concerts simfònics, és que el públic pot aplaudir enmig de la peça sense cap problema. Es fa també en algunes àries d’òpera, però al jazz estem en família i pots aplaudir quan vulguis, fins i tot pots fer un solo d’aplaudiments. So what, oi, Miles? No passa absolutament res.
De seguida apareixen les estrelles convidades, començant per Núria Feliu, és a dir Ves i perde’t, és a dir Bye Bye Blackbird cantada per la seva neboda Mireia Feliu, et podria dir que em fas (però no cal si te’n vas), que em fas molt mal, que em fas molt mal, i la pianista és ara la també immensa Elisabet Raspall. Quan acaben, surt a escena en Pere Ferré. A poc a poc, fent gala de la seva vellesa, fent-se esperar i aplaudir, però sobretot fent aixecar el públic en una llarguíssima ovació que sé que li deu fer tremolar encara més les cames.
En Pere se’l pot veure no només al Jazzman els dilluns amb el seu trio, sinó també alguns dimecres al Giardinetto, i sempre que l’he escoltat en concert, amb aquelles mans gruixudes i torturades per tanta màgia negra damunt del teclat, ha acabat la seva actuació amb una frase de La Santa Espina. Es veu que va deixar dit, abans del concert, que només calia presentar-lo com un paio molt lleig. Tocaven junts amb en Tete a La Boîte, de forma alternada, i després sempre marxaven junts cap a casa. En acabar la seva peça en Pere torna a aixecar una llarga ovació i dona pas al pianista Manel Camp amb El testament d’Amèlia (popular catalana), Albert Bover i ell mateix (a l’orgue) amb el sensualíssim Blues per al pianista desconegut de l’àlbum Vampyria, que se’n va directe a la meva playlist. Mentre toquen els boleros amb el saxo d’Eladio Reinón, darrera meu, algú fuma marihuana.
Laura Simó ens alliçonarà cantant Lush Life (to get the feel of life from jazz and cocktails) i la tristíssima Speak Low (love is a spark, lost in the dark too soon, too soon), abans de passar a en Serrat, el famós antic veí d’aquest barri, amb Per què la gent s’avorreix tant. Un títol espantós, una cançó bufona, un poema exquisit, com quasi sempre li passa a Serrat. Clouen la festa el saxo de Reinón i la trompeta de Josep Maria Farràs, amb peces com Fried bananas de Dexter Gordon.
Marxo entre els jardins del teatre orgullosíssim de la ciutat, dels nostres, d’haver descobert tan tard però de forma tan intensa la llum dins les coves, l’esguard rere les ulleres, el piano dins les venes i el luxe més absolut dins d’una vulgar, vull dir popular, festa major.
