Ricardo Bofill, un dels arquitectes espanyols més internacionals, ha mort aquest divendres a Barcelona als 82 anys. Nascut a la capital catalana l’any 1939, Bofill deixa enrere una àmplia i variada producció arquitectònica, caracteritzada per la seva vocació innovadora i una visió cosmopolita. Amb projectes encara en curs, com el Royal Arts Complex a l’Aràbia Saudita i l’aeroport de Chongquin a la Xina, ha creat un miler d’obres a una quarantena de països d’arreu del món, treballant majoritàriament fora d’Espanya.
De pare arquitecte, Bofill va ser expulsat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona pel seu activisme polític i va continuar la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Ginebra. Quan va tornar a Espanya, no se li va reconèixer el títol, però va poder exercir. La seva visió trencadora va quedar palesa ben aviat, amb el seu Taller d’Arquitectura, fundat l’any 1963 per un equip multidisciplinari, des d’arquitectes, enginyers i urbanistes a sociòlegs, escriptors, músics, fotògrafs i filòsofs, que va contribuir a renovar l’arquitectura i l’urbanisme dels anys seixanta i setanta.
El Taller d’Arquitectura es va transformar en l’estudi d’arquitectes de Bofill, on ara continuaran la seva obra els seus dos fills, Ricardo Emilio i Pablo, ja al capdavant del despatx durant els darrers anys. Com va impulsar el seu pare, l’equip es continua caracteritzant per la pluralitat i actualment està format per més de cent professionals de trenta nacionalitats diferents.
La seu catalana del Taller d’Arquitectura, La Fàbrica a Sant Just Desvern, és una de les moltes obres que Bofill deixa a Barcelona i la seva àrea metropolitana. A Sant Just també hi ha el revolucionari i alhora polèmic Walden 7 i al Prat de Llobregat va signar la remodelació i l’ampliació de la Terminal 2 de l’Aeroport de Barcelona i la construcció de la Terminal 1. A Barcelona, va idear el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) a l’Anella Olímpica, o, més recentment, l’hotel W.
Altres edificis que va llegar a la capital catalana són les oficines del Parc Logístic de la Zona Franca, les oficines Nexus II de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), així com la seu de Desigual, molt a prop de l’hotel W. També va deixar la seva empremta a habitatges al Front Marítim i als carrers Nicaragua i Bach. A la resta d’Espanya, va erigir la Muralla Roja i el Xanadú, a Calp; el Jardí de Túria i la Torre Ikon, a València; la Torre Suecia, el Parque Lineal del Manzanares i el Palau de Congressos, de Madrid; el Centre Cultural Miguel Delibes a Valladolid o la Terminal 2 de l’Aeroport de Màlaga.
Bofill, que es definia com a nòmada, va anar més enllà i va signar projectes, especialment a França, però també a Holanda, Luxemburg, Suècia, República Txeca, Polònia, els Estats Units, el Líban, el Marroc, Algèlia, el Japó, Rússia, la Xina, l’Índia i una llarga llista. La Place du nombre d’or a Montpellier, Les Temples du Lac, les Colonnes Belvedere Saint Christophe i la seu de Cartier a París, l’edifici Shiseido i la Casa Oz a Tòquio, el Centre de Congressos Konstantinovsky de Sant Petersburg, la torre Platinum de Vila Ananda de Beirut o el gratacel 77 West Wacker Drive de Chicago són alguns exemples de la seva extensa obra internacional.
