No ha tingut gens fàcil, però ho ha afrontat sempre tot amb el que, possiblement, és el somriure més solar del panorama musical barceloní. “La música sempre està present i m’ha ajudat des de petita a suportar situacions que hem hagut d’afrontar com hem pogut a la meva família, això sí, amb l’afecte sempre per davant”.
La cantant Lidia Sobrino es pren un San Francisco a la barra i no amaga el seu orgull per una família on la música sempre hi és. “Gràcies als meus pares soc qui soc. M’han transmès, sense ells saber-ho, valors molt profunds com ara el respecte, la tolerància, la bondat… entre molts altres”. La seva expressió s’enterboleix quan pensa en el seu pare, a qui va perdre fa poc: “Li estaré eternament agraïda per moltes coses que ell ni s’imagina que m’ha donat, el trobo a faltar. Ell va lluitar durant molts anys contra una esquizofrènia que li va impedir ser lliure, però la seva noblesa, el seu coratge i tot el seu amor m’han omplert com a filla”.
Involucrada des dels 15 anys en projectes musicals, amb els Ascetics “vaig descobrir la meva passió per les harmonies i el doowop“. Un amor que es reflecteix en la seva actual empresa, The Sparkles, banda vocal que evoca el so de grups de noies de finals dels 50 i que neix l’any 2009 gràcies a Eddie Peregrín, “encara recordo com em vaig posar de contenta quan em va trucar i em va convidar a formar part del grup. No m’ho vaig pensar ni un segon i sempre li estaré agraïda”.
The Sparkles ha passat per moltes etapes, “totes elles molt especials”. Després de l’aturada motivada per la pandèmia, ara tornen amb força amb actuacions a sales com el Jamboree o la recent visita al festival Doowop Fever. “Tenim moltes ganes de gaudir d’aquest retorn i també de poder mostrar el nostre últim treball que va sortir l’any 2018, Songs the girls taught us (publicat pel col·leccionista barceloní Enrique Escartín), un CD dedicat a totes aquelles dones que ens han deixat un gran llegat musical”.
Tot això coincideix amb un moment vital molt especial: la maternitat de la parroquiana. “Fa pocs anys que soc mare i, tot i que crec que no per ser dona has de ser mare, em sento molt afortunada de poder créixer al costat del meu fill. Per a mi ha estat un gran regal i m’ha canviat la manera de veure la vida… encara que sembli un tòpic!”. Somriu amb la seva particular barreja de timidesa, extraversió i atreviment que, confessa, “arriba a ser còmica en molts moments de la meva vida”.
Escala vital a Amsterdam
Va haver-hi un moment en la vida de la Lidia, mentre cursava magisteri musical, en què va sentir la necessitat d’oxigenar-se i va decidir marxar a Amsterdam. “Amb un bitllet d’anada i diners per mantenir-me com a molt un mes o dos, vaig iniciar una gran aventura cap a la incertesa. Només va ser un any i mig, però va ser un moment crucial per a mi. En aquest viatge, a més de trobar-me amb grans persones amb qui encara avui tinc contacte, em vaig trobar amb mi mateixa. Vaig descobrir la meva força interior i que podia obrir-me camí i decidir cap a on volia anar”. Amb aquest impuls, va acabar els seus estudis.
Però després va arribar el moment de sol·licitar una beca Erasmus a Països Baixos per fer pràctiques. “La primera vegada me la van denegar perquè les meves notes no eren per tirar coets. De petita no vaig poder estudiar llenguatge musical per motius econòmics i vaig iniciar els estudis amb 18 anys, quan me’ls vaig poder pagar amb la meva feina. Vaig haver d’esforçar-me molt treballant i estudiant llenguatge i, alhora, estudiant a la universitat, però era el que volia i sabia que podia fer. A l’entrevista per a la beca, la persona que s’encarregava de concedir-la va destacar que els meus estudis al Taller de Músics no eren tan seriosos com els d’un conservatori i que, potser, m’havia equivocat d’especialitat. Em va recomanar canviar cap a una altra cosa”.
“Amb un bitllet d’anada i diners per mantenir-me com a molt un mes o dos, vaig iniciar una gran aventura cap a la incertesa. Només va ser un any i mig, però va ser un moment crucial per a mi”
La cantant no amaga quant de mal li van fer aquelles paraules, “però vaig decidir no escoltar-les. Vaig tornar a presentar la meva sol·licitud l’any següent, amb bones notes en llenguatge musical i amb coneixement bàsic de neerlandès. La mateixa persona que m’havia denegat la beca, la va acceptar i em va felicitar. Mai has de sentir les veus que et diuen que no pots, tret que siguin per donar-te impuls. Hem de bregar amb aquests pensaments i transformar-los”.
Com a reflex —o conseqüència— de la seva innata generositat, la Lidia treballa a una escola fent classes de música. “Gaudeixo de la meva feina i descobreixo coses amb els meus alumnes. Penso que s’hauria de donar més importància a la música a les aules i encara que es parla de la seva importància en el desenvolupament integral de la persona, la seva universalitat i transversalitat, a l’hora de la veritat no se li dona l’espai o importància que caldria”, reivindica. “Sembla un luxe que avui dia algú tingui accés a estudis musicals, i la música hauria d’estar a l’abast de tothom, com deia Gianni Rodari, no perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú sigui esclau”.
Les dues cares d’una moneda urbana
De pare barceloní i mare soriana, criada al Poble Sec i veïna de diversos barris durant molts anys, l’artista es defineix com a molt urbanita tot i que ara visqui a un poble als afores. “Per a mi, la vida a la ciutat i el poble representen dues cares d’una moneda que formen un complet”, destaca, considerant-se molt afortunada.
“Per a mi, la vida a la ciutat i el poble representen dues cares d’una moneda que formen un complet”
“Barcelona em captiva, té els seus racons que sempre sorprenen, la seva diversitat cultural, el seu color. M’agrada la seva oferta per a tots els gustos, la seva cara que mira al mar… Recordo que, quan era més jove, per a mi la ciutat era molt gran, va ser quan vaig viatjar que vaig pensar, “que petitona!”, I, alhora, vaig sentir un cert alleujament perquè podia recórrer-la fàcilment. La meva mesura ideal!”, afirma, abans de lamentar el fet de “veure els carrers bruts, plens d’escombraries”, d’una Barcelona de qui “tots ens hem de conscienciar”. Tampoc li agrada “la pèrdua d’identitat, la massificació. Tot això cada cop es fa més present. Agraeixo les persones que es resisteixen a aquesta inèrcia, són com llumetes d’esperança”.
—Aquí al Bar no hem perdut gens el nostre caràcter i estem disposats a demostrar-t’ho amb la nostra oferta culinària. Hi ha de tot: menú, carta, tapes… T’animes?
Acabant-se el seu còctel, Lidia Sobrino s’ho pensa un instant, abans de determinar: “Que sigui un menú, amb moltes opcions a triar”. Després, un silenci breu abans de rematar: “Amb coulant de xocolata de postres, eh?”, esgrimint, de nou, el somriure més solar del panorama musical barceloní.
