L’estafador de Guíxols a Barcelona. 35 anys després

Hi ha fets extraordinaris que, tot i no afectar la teva trajectòria vital per la seva superficialitat, mai els podràs esborrar de la memòria. Són situacions d’aquelles que no passen cada dia, però que representen una batzegada a tot allò d’ordinari que marca la nostra rutina.

Fa trenta-cinc anys a la ciutat de Barcelona, un diumenge que tornava al meu pis d’estudiant —més ben dit, la meva cofurna d’estudiant—, al Passeig de Sant Joan cantonada Alí Bei, un home jove però més gran d’edat que jo va venir al meu encontre quan jo a pas tranquil ja estava arribant a l’escala de casa meva. Duia cara de desesperat. La cosa va anar més o menys així:

— Perdona, parles català, parles català? —recordo que ho va preguntar dues vegades.

Si és clar. —vaig respondre amb seguretat.

— Ets de Barcelona? —va preguntar.

No, sóc de Ripoll. —vaig respondre amb la innocència del de comarques que fa poc que es mou per la capital.

La seva interpel·lació a la meva llengua i a la meva procedència em va fer baixar la guàrdia. També em va ajudar la seva indumentària i la seva manera delicada i educada de parlar. Duia un abric blau marí fosc de mariner, de doble botó. Uns pantalons foscos i unes sabates de cordons; gent d’ordre, vaig pensar. Sempre m’hi he fixat en les sabates que duu la gent, manies que té un. Ben clenxinat. Tot i la sensació de neguit, parlava amb aplom i seguretat. I l’home va deixar anar:

— Sóc de Sant Feliu de Guíxols i m’han robat la cartera aquest matí, m’he passat quatre hores a comissaria per posar la denúncia, però no tinc diners per agafar el tren i tornar a casa i es va fent tard.

I amb un posat educat i un contrapunt de desesperació va afegir: No puc quedar-me tirat a Barcelona, demà treballo i no hi conec ningú aquí.

Em va convèncer. Vaig fer que m’acompanyés a un caixer automàtic de l’extinta Caixa Catalunya i li vaig donar 500 pessetes. Un cop fora em va donar la mà i les gràcies. I em va demanar el meu telèfon per posar-se en contacte amb mi per tornar-me els diners.

Allí la meva candidesa va començar a trontollar, ja podia haver-me donat també el seu telèfon, vaig pensar. L’home va girar cua i va començar a caminar cap al centre de la ciutat. Jo em vaig quedar aturat resseguint amb la vista els seus passos que avançaven a un ritme lent. I em vaig preguntar si el tren arribava fins a Sant Feliu de Guíxols.

En aquell precís instant ell es va girar, em va fitar fugaçment i el vaig perdre de vista quan va girar per la cantonada del Carrer Ausiàs March. No vaig dubtar més. M’acabaven d’estafar. El que abans en dèiem ensarronar. Això sí, en català! Vaig optar per seguir-lo. A l’altura del carrer Girona es va aturar i el vaig enxampar venent la mateixa història a unes dones d’una certa edat.

Em vaig abraonar sobre ell i amb un cop sec el vaig empènyer contra una porta metàl·lica. El terrabastall que va provocar el cop va esverar aquelles dues senyores que fins feia un moment escoltaven atentament aquell jove tan educat. El delinqüent a ulls de les dues senyores era jo.

Al final em va tornar els meus diners i vaig poder donar una explicació a aquelles aterrides àvies, mentre ell caminava amb pas ferm i sense girar-se cap a Plaça Urquinaona. Va costar, la indumentària de l’estafador jugava a favor seu.

La seva aparença, l’ús del català, la complicitat que comportava ser de comarques i el fet d’estar jo en “terra hostil” em va fer abaixar les defenses. Els de comarques, quan aterrem a la capital per viure-hi necessitem un aprenentatge. ‘Els de comarques’ és una expressió per definir totes aquelles persones de fora de la capital quan desembarquem a Barcelona per estudiar, treballar o viure-hi o fins i tot en una visita ocasional. Avui encara molta gent fa servir aquesta expressió. Sota aquest epígraf no hi entra tothom, els de la regió metropolitana en queden fora. La inseguretat de qui és novell a la capital es compensa per la complicitat de trobar un altre català de comarques com tu i amb un problema gros; ell, com jo, no tenia família ni coneguts a Barcelona.

L’ús del català també ajuda, tot i que en aquella època la situació no era tan crítica com ara. Però cal tenir les coses molt clares per parlar sempre en català a Barcelona. El castellà és massa sovint, però no sempre, la llengua d’iniciar una conversa davant d’un desconegut. No va ser mai el meu cas. Abans d’anar a la universitat ja havia assimilat l’hàbit militant de parlar sempre en català.

Aquella experiència em va servir molt per a encarar possibles atracaments o estafes. Vaig aprendre a confiar en les meves intuïcions i sobretot a canviar de vorera quan sospitava que venien mal dades.

Trenta-cinc anys després, fa dues setmanes, pujant pel passeig central de la Rambla Catalunya un dimarts al matí, entre els carrers València i Mallorca, un noi jove, no gaire alt i força prim se’m va atansar i m’interpel·la amb una frase que em va resultar familiar:

— Perdona, parles català?

— Sí. —vaig respondre.

— És que sóc de Sant Feliu de Guíxols i aquest matí m’han robat la cartera i el mòbil, no tinc diners per tornar a casa.

Vaig haver de fer un gran esforç per no enriolar-me davant d’ell. No. No podia ser. El mateix modus operandi trenta-cinc anys després! L’única diferència era la vestimenta i l’hora. Duia un polo, uns pantalons curts i unes sabatilles esportives. Era un dia laborable a les 11 hores del matí.

— No duc cash, disculpa. Ho sento. Adéu.

I sense més el vaig deixar enrere continuant el meu camí Rambla amunt, cap a la Diagonal. No em vaig girar. Si m’hagués vist la cara, hauria observat un somriure d’orella a orella. Em preguntava si podria ser una juguesca entre pare, el de feia trenta-cinc anys a Passeig de Sant Joan, i fill. O una transmissió de coneixement de l’ofici de pare a fill. El somriure es va esborrar de la meva cara pensant que en aquesta ciutat meravellosa que és Barcelona la tècnica que s’utilitza en aquesta estafa és la invocació a la solidaritat de la minoria catalanoparlant. I vist com va tot, pot tenir molt èxit. Això sí, si troba catalanoparlants.