L'autora de Nada, Carmen Laforet.

Laforet, nedadora de fons

Enguany es compliran cent anys del naixement de Carmen Laforet a Barcelona. Grafofòbica a contra cor i precursora del feminisme, escrigué la misteriosa Nada, obra mestra de la primera literatura espanyola de postguerra.

La nit de Reis de 1945 s’anuncia a Barcelona la novel·la guanyadora del primer premi Nadal. Un nou guardó ideat pels caps pensants de la revista Destino, en paraules d’Ignacio Agustí, per “despertar a dotzenes de novel·listes adormits en els racons anònims del país”. César González Ruano, obscur corresponsal filo nazi, traficant de visats al París de Vichy, veí de Sitges, ni estava adormit ni vivia en un racó anònim. Però creia tenir assegurades les cinc mil llamineres pessetes del guardó degut com n’era de popular i influent. Quan aquella nit, el jurat reunit al Cafè Suís proclama com a guanyadora una jove de 23 anys anomenada Carmen Laforet, Ruano esclata de ràbia i misogínia. I amb ell, part de l’establishment literari de l’època. Fins i tot la revista Codorniz  —propietària d’un humor absurd i masclista— acaba batejant el Nadal com a “Premio Dedal”, degut a la propensió d’aquest a premiar a escriptores: Quiroga, Forrellad, Matute, Martín Gaite.

“Qui és aquesta senyora Pastoret o Mistinguet o Espinet?”, exclama Ruano quan els responsables editorials acudeixen casa seva per tractar de calmar-lo. Li expliquen que a última hora va arribar un sobre de correu urgent. Que Ignacio Agustí va quedar tan impressionat amb l’inici de la novel·la que el va llegir en veu alta davant de tots: Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado y no me esperaba nadie”. Es titula Nada, en referència a un poema de Juan Ramón Jiménez, i resulta una obra gairebé miraculosa per a l’època, sense comparació. A més a més, les votacions van ser netes. Llavors Ruano esclata. No havien guanyat una guerra contra la democràcia perquè ara ells li vinguessin amb un assumpte de vots. I remata amb l’aforisme clàssic de terrible vigència: “Tothom sap que a Espanya els premis existeixen per donar-los als amics.”

La pregunta de Ruano, sobre la veritable identitat de Laforet, no resulta fàcil de respondre a 1945 i tampoc ho resulta ara. La jove autora d’aquella opera prima fugia dels focus amb agilitat de vampira. S’estalvia respostes davant els periodistes amb manifesta contrarietat i —com els escriptors realment ambiciosos— menteix sobre el període de realització de l’obra, ocultant la clau autobiogràfica.

La nit de la ciutat, la vida nova, s’obren davant seu com una promesa d’alliberament. Una promesa, no trigaran massa a descobrir-ho, que neix morta

En fi, sabem que havia nascut a Barcelona, en el número 36 del Carrer Aribau, per emigrar poc després al costat de la seva família fins a Canàries. Allà, la seva vida es converteix en un conte de fades que acaba com un de monstres. No li falta ni la mort de la mare malalta, ni la malvada madrastra, ni el fervent desig de fugida. Explica que de vegades fa campana per anar-se’n fins a la platja i nedar fins que les forces l’abandonen. Alguna cosa d’aquesta fantasia infantil truncada, d’una nostàlgia futura per un temps millor que no tornarà, se li queda incrustada per sempre més.

Amb retard arriba el vaixell que la retorna a Barcelona el 1939 per estudiar Lletres a la Universitat. També arriba tard l’Andrea, la protagonista de la seva novel·la, per afrontar reptes semblants. Ambdues acaben de complir divuit anys, però cap de les dues es mostra espantada o perduda davant d’aquestes circumstàncies. La nit de la ciutat, la vida nova, s’obre davant seu com una promesa d’alliberament. Una promesa, no trigaran massa a descobrir-ho, que neix morta. Protagonistes d’un d’aquests malsons dels quals un feliçment creu haver-se despertat, per, després d’una estona, adonar-se que en realitat no ha fet més que caure en un altre de més profund.

Barcelona és Comala. Barcelona és l’Atlàntida.

Nada narra el primer any d’una jove nouvinguda a la ciutat el 1939. Les coses a la casa del carrer Aribau —miniatura de tot un país colpejat, Casa Usher a la Quadrícula del Mal, casa de Bernarda Alba situada a l’Eixample— no són el que semblen. L’antiga mansió, com tota Barcelona, es troba en ruïnes. La protagonista, voyeur terroritzada i morbosa al mateix temps, descobreix que els habitants d’aquesta tampoc estan millor. Viuen transsumptes de vides. Resulten gairebé zombis, frustrats en els seus anhels artístics i sexuals. Resulta esborronador constatar amb ulls contemporanis el desig lèsbic reprimit en les pàgines de la novel·la. Els carrers i els espais que es descriuen són aparentment realistes, però l’atmosfera gòtica, on s’intueix la violència real de l’inici de la postguerra amb una sobrietat al·lucinada, aconsegueix aixecar una ciutat fantasma. Barcelona és Comala. Barcelona és l’Atlàntida.

Sembla que fos el mateix ambient de la postguerra el que intoxiqués tots aquells que el respiressin convertint-los en éssers mesquins i ressentits, mancats de grandesa. L’Andrea —també Laforet— tracta de fugir de la maledicció canviant-se de residència a Madrid. No sabem si l’Andrea ho va aconseguir, la novel·la acaba aquí. Laforet lluita davant la certesa de la impossibilitat de viure amb la plenitud l’anhel adolescent. Com si fos un dels seus personatges, la pròpia vida també es converteix en un lent esfondrar-se de somnis i expectatives. Una dificultat de respirar com a dona no convencional en un context impossible. Així, es dilueix entre la maternitat i el matrimoni. Entre l’expectativa i la realitat. Amb la intranquil·la sensació de sentir-se sempre una nouvinguda. Sembla donar bandades —bohèmia a Alger amb els Bowles, exili a Roma, intent d’amistat amb Barral a Calafell que acaba malament— sense mai no trobar el seu lloc.

Expliquen que, cap al final de la seva vida, ja molt malalta, Laforet va agafar un quadern de la seva neta i va començar a traçar gargots per tractar d’aprendre a escriure de nou

En cada mudança sembla perdre un tros d’obra, maletes plenes de papers que acabaria per trencar, obres publicades que no acaben de demostrar el seu innegable talent i projecció i que la submergeixen encara més en la incertesa i el desemparament. Laforet escriu quatre novel·les més i una estimable col·lecció de contes. A part de Nada, tal vegada la seva millor obra, les més interessants a ulls actuals, és la correspondència privada que manté amb la Lili Álvarez, l’Elena Fortún o el Ramón J. Sender.

Amb els anys, la situació de grafofòbia —Bartleby a contracor, incapaç d’escriure encara que ho desitgi— s’empitjora. Una malaltia neurodegenerativa acaba per sumir-la en el silenci més absolut. Li resulta impossible signar un xec. Fins i tot arriba a no poder parlar. En el bell documental de TVE, Carmen Laforet, una chica rara, la seva filla explica que moltes vegades, en ser reconeguda, la seva mare negava ser la famosa escriptora. Que, a vegades, de petita, quan li preguntaven si la seva mare era l’autora de Nada, ella responia que la seva mare era una nedadora extraordinària.

S’explica que, cap al final de la seva vida, ja molt malalta, Laforet va agafar un quadern de la seva neta i va començar a guixar-hi per tractar d’aprendre a escriure de nou. Disposada a introduir-se una vegada més en les profunditats de la seva mar profunda. Fins i tot en la derrota, perseverava en la cerca de l’eufòria de viure.

Placa de la casa 0n va viure Carmen Laforet.