declaraciones joan laporta fc barcelona

La volta amb món amb Joan Laporta

Criticar la il·lusió i qui en genera és difícil. Es pot fer, com amb tot, però costa que qualli. És el que els passa als qui diuen que Joan Laporta peca d’optimista. I per rematar, diuen que té sort i que això no se sap mai fins quan dura. Oi que sona a “quines ganes de tenir la seva sort i de contagiar l’optimisme que ell traspua”? Doncs això.

Diuen, diuen, diuen, que l’any 2003, quan va guanyar per primera vegada unes eleccions a la presidència del FC Barcelona, era fresc, interessant i amb enginy. Diuen, diuen, diuen que ara, després d’haver-les guanyat l’any 2021, està més deixat, se’l veu lent de reflexos i improvisa constantment. No vaig captar-ne res de tot això, en la conversa a la Casa Seat instigada per The New Barcelona Post i que ja teniu disponible a Youtube o a les principals plataformes de podcast.

No és el de fa vint anys? I qui l’és? Jo no, sens dubte. I en uns quants fronts he anat a menys, però en uns quants d’altres, clarament i modesta, a més. A ell l’he vist així, i feia molt de temps que no podíem seure i parlar.

Jo, des que ens vam conèixer aquell any triomfant, amb l’excusa d’una campanya guanyadora que tenia d’eslògan Torna la il·lusió, n’he estat admirador. De tot? No, és clar, no soc d’idolatrar. Però en conjunt supera a qualsevol altre president del Barça que jo hagi conegut. Sobretot en el vessant que reivindicava en el seu últim eslògan de campanya: estimar.

Estimem el Barça. I és cert. No només estima el Barça. És d’estimar, en general. Un home sentimental, de bona fusta, que sap projectar-ho i contagiar-ho. I això també és liderar. Desacomplexadament, amb més moments de rauxa que de seny, però d’aquells que impulsen com més falta en fa, que d’ànims i d’esperit optimista fa una temporada que no n’anem sobrats.

Però el seny també hi és. L’hi posa, per exemple i malgrat assumir que la seva història d’amor amb el Barça té un punt de cíclic, de roda el món i torna al Born, en descartar un final d’etapa blaugrana que estigui seguida per la temptació política. D’això ja en va tenir prou. No cal tornar-hi. En canvi, sí que ha tornat a agafar les regnes del Barça en un moment baix del club ben bé a tots nivells, i pretén aixecar-lo. No serà fàcil. Gens.

 

Els crítics amb el seu optimisme diran que serà impossible, i que amb ell, menys. Però recordo que el 2003 (perquè jo ho vaig viure a primera línia de foc) això també ho deien. I ell diu que ho tornarà a fer. El què? Remuntar l’ànim del club, primer, per remuntar-ne, després, tota la resta. Difícil. Però més difícil és criticar des del sofà qui s’hi arromanga.

De tan dura que serà la missió, té clar que, en acabat, només li quedarà esma… per fer la volta al món. Ho veuen, com és optimista de mena? Jo, en cas de posar-m’hi i aconseguir-ho, en aquell club, automàticament demanaria uns quants anys de crionització estil Walt Disney.

En tot cas, si ell se’n surt i s’acaba animant del cert amb la ruta, un tram, ja li vaig dir dilluns, que l’acompanyo. Amb Laporta, mínim, sempre gaudeixes del camí.