Els taxis, quin pou d’anècdotes! Des d’aquella vegada que, a l’Europa de l’Est, ens van encigalar i vam pagar una morterada per una distància ridícula, fins al típic viatge nocturn on algú va dir una bajanada i no vam poder parar de riure durant tot el trajecte. Tots recordem alguna conversa amb un taxista, i és curiós, perquè segur que no tenim batalletes similars amb conductors de trens o d’autobusos i els utilitzem amb molta més freqüència.
Un taxi és un generador automàtic d’històries, i si el taxista és xerraire i extravertit –com ho són la majoria– les vivències s’acumulen fins a l’infinit. Durant l’època daurada dels blogs catalans, el taxista Xavier Gonzàlez escrivia cada matí com li havia anat la jornada nocturna. El blog Ddriver era una mina d’anècdotes del taxisme, i també anava ple d’observacions sociològiques, consells per trobar taxi en dies complicats i aventures amb passatge estrambòtic. Allà vam descobrir que les faunes diürna i nocturna són ben diferents, ja que de dia la clientela la formen treballadors i turistes, és clar, però també les entranyables iaiones que van a fer-se una anàlisi a l’ambulatori o els avis que van a donar la tabarra al banc. De nit, en canvi, la parròquia és més jove, gent que va de gresca o en torna, amb una pila de carreres a discoteques o cases de barrets. En aquesta línia, el blog explicava sense manies el tèrbol món de les comissions que alguns restaurants i prostíbuls paguen als taxistes si els porten clientela, i també descrivia els espècimens del Mobile World Congress, com els asiàtics que en porten més al cap que als peus i poden arribar a deixar propines de 100 euros. També retratava un altre tipus de propines –les gàstriques, entendreu que no sigui més explícit– i documentava parelles que no podien aguantar-se i es muntaven l’orgia als seients de darrere.
Una vegada vaig conèixer un dramaturg nord-americà que els estius treballava de taxista, però no pas per les ocurrències, sinó pels accents. Es passejava pels carrers de Nova York amb una gravadora sota el seient
En els seus textos –on el sentit de l’humor compensava alguns atemptats ortogràfics–, el Xavi també analitzava alguns dels comportaments habituals al taxi, com els que pretenen mantenir la típica conversa sobre el temps –no ho feu, que el conductor és taxista, no el Tomàs Molina– o aquella gent que fixa la mirada al taxímetre, “com esperant que de la pantalla comenci alguna pel·lícula”. Mentre preparava aquest text vaig escriure-li un correu, i el Xavi em va explicar que malgrat tancar el blog el 2015, ell continua al capdavant d’un taxi, 26 anys després. Això sí, us l’heu d’imaginar als antípodes del taxista amb la COPE als altaveus i un crucifix al retrovisor: ell ha arribat a fer baixar clients del cotxe si se’n fotien de l’independentisme o insultaven el Barça o els culers.
Però no només se’n treuen bones històries, dels taxis. Una vegada vaig conèixer un dramaturg nord-americà que els estius treballava de taxista, però no pas per les ocurrències, sinó pels accents. Es passejava pels carrers de Nova York amb una gravadora sota el seient, i quan entrava algun client amb alguna parla interessant –un jueu dient “Schmuck!” cada tres frases o un texà d’aquests que enganxen les paraules–, premia el REC de la gravadora i els feia xerrar durant tota la carrera. Després transcrivia les inflexions més bones, i els robava les paraules i expressions per traspassar-les als seus personatges. El problema va venir quan un italoamericà amb pinta de mafiós va descobrir la gravadora d’un cop de peu: el capo va aturar el taxi, va esclafar l’aparell contra la vorera i el meu amic de poc no acaba amb un tret entre cella i cella, sense poder explicar-li que no era poli, només un trist caçador d’accents.
