[dropcap letter=”F”]

ins a l’època de Lluís XIV, les fires parisenques representaven un entreteniment de primer ordre per als seus ciutadans, que frisaven per descobrir nous passatemps a banda de tallar una llonganissa gegantina. Joglars, titelles i feres salvatges es barrejaven amb salaons, vins, objectes utilitaris d’anar per casa i il·lusionistes de llengua llarga. A partir de l’edat mitjana, les fires van prosperar per tot Europa: pa i circ per al poble. Malgrat això, a l’Anglaterra del 1683 una de les millors atraccions consistia en un lloc amb impressora que, per 6 penics, et permetia comprar el teu nom imprès. No obstant això, a partir del regnat de Lluís el Gran, el Rei Sol, hi va haver una fira que es va distingir de la resta: la del barri residencial de Sant-Germain, que va obrir una nova pàgina en la història del shopping refinat. Coberts de plata i joies, teixits bonics o objectes i productes exòtics importats per la Companyia Francesa de les Índies Orientals s’oferien en els vint pavellons que, durant dos mesos, van crear una nova fórmula d’oci que no incloïa dones barbudes. Va ser allí on, el 1672, es va prendre per primera vegada cafè en un lloc públic. Un segle més tard, la gran viatgera Lady Mary Wortley Montagu, relatava que res a Anglaterra podia comparar-se amb una passejada per aquesta fira parisenca. A Saint-Germain, segles abans de l’esplín existencialista de cafè noisette, va néixer el mercat nocturn —oci per duplicat— i es va començar a conrear una mirada educada en la bellesa, que sabia apreciar les robes d’alta costura de la mateixa manera que l’alegria de la troballa davant aquells objectes viatjats, portadors d’un valor simbòlic més enllà de l’antigalla. Aviat el barri es va convertir en el preferit d’enciclopedistes i literats, i en aquest hi naixeria la bohèmia moderna.

En ple segle XXI, quan la tecnologia solapa l’experiència física de la compra, les ciutats obren les entranyes a la recerca de reformulacions del mercat: llocs on la memòria s’abandona, però també pot despertar-se sobresaltada. A Bath, al costat de la georgiana Green Park Station, al costat de vells vagons, en un petit tancat, s’ofereixen flors i tomàquets ecològics, pastissos de poma, rellotges de disseny, samarretes amb missatge o xocolates amb intencions. Es tracta d’un patró global que, ja sigui a Londres, París, Amsterdam, Oslo, Madrid —amb el seu Mercat de Motors—, o Lisboa, reuneix disseny jove, restaurants vegans, cartes de cerveses artesanes, neoartesania, smoothies de colors saturats i joves amb bicicleta. Uns els anomenen bohos —bohemian chic, encara que l’etiqueta sigui molt segle XX—, altres hipsters i millennials, també yuccies, l’evolució cool dels yuppies engominats. Tant és així que la paraula bohèmia arrossega una càrrega melancòlica. No té singularitat, ni per descomptat extravagància.

El normcore ha uniformat una generació de joves emprenedors que viuen en cases d’inspiració nòrdica, tenen nens rossos i estiuegen a Formentera. A diferència de la mentalitat anys noranta, construïda sobre una cinta rodant sobre la qual mastegar l’ansietat, la seva meta consisteix a ser moderadament feliços. En vulgar: tenir qualitat de vida. L’elit de la bohèmia millennial està integrada pels asos de la connectivitat, els amos de la xarxa, fills d’aquell Steve Jobs que vestia jerseis negres i sabatilles esportives, i l’última paraula del qual va ser: “Uau!”. Els Zuckerberg, Bezos, Musk, Dorsey i companyia, amb les seves parelles minimalistes són menjaplatets, gaudeixen del bon vi, i en lloc de navegar per Sardenya recorren la Patagònia.

Quan la classe mitjana s’ha jivaritzat, i la burgesia —inclòs el seu tedi— comença a ser nostàlgica, la bretxa social creix i la gran majoria respon al nom d’“usuari”. El màrqueting de la diferència persegueix atrapar l’emoció i l’ànsia de viure noves experiències. Sedueix el “client” amb un menú sensorial, i el convida a gaudir d’una nova sensualitat ambientada amb espelmes de nard, pa de pessic orgànic, perfums niche  i una pantalla intel·ligent, l’amant incansable. Gilles Lipovetsky considera que “el consum dissenya avui una identitat cultural més que social”. La multiplicació de cadenes de roba, cafès o llibreries reparteix poc joc a la varietat. A fi de destacar d’entre aquest exèrcit d’uniformats que vesteixen igual a tot el món, per ser diferent i únic, o bé et dius Palomo Spain, proclames el regnat del barroc androgin i passeges per Nova York com fa anys ho feia Carmen Amaya i els seus gitanos —cuinant sardines a la seva suite del Waldorf Astoria—, o t’inventes una app i et fas ric. I, llavors, ja pots ser bohemi.