[dropcap letter=”A”]
l segle XXI ens considerem lliures de tabús, però la mort ens continua incomodant. Venerem el forever young, promovem segones i terceres joventuts i aplaudim a “joves” de setanta anys, però ens costa parlar de la mort i acceptar-la. Podem viure saturats d’imatges, però la de la mort la defugim sempre. En un enterrament, per exemple, quan algú demana veure el mort sovint se’l pren per un llunàtic, un morbós o un entusiasta de la tanatopràxia. I això que, amb la televisió, la mort va entrar a totes les cases i en tenim catàlegs diaris a tots els informatius.
En un capítol de l’assaig L’ull i la navalla, Ingrid Guardiola enumera les múltiples cares de la mort a les pantalles, des de les “imatges indici”, com els rastres de frenada que es fan servir en accidents de trànsit, passant per les imatges icòniques de la mort massiva –les torres bessones– fins arribar a la pornografia videoclipera de les matances i degollacions que ISIS publica a les xarxes. Guardiola troba paradoxal que, mentre “la televisió té la capacitat d’omplir-se amb relats mortuoris”, alhora manté la mort com a tabú, perquè “mai s’hi representa”.
I és precisament perquè sempre la defugim, que molts artistes n’han fet matèria prima, inspirant-s’hi per aquesta voluntat d’exhibir el que no volem veure i posar el dit a la nafra. A la Royal Academy de Londres, per exemple, aquest hivern s’hi ha pogut veure una retrospectiva del videoartista Bill Viola amb una instal·lació multipantalla que mostrava un naixement i una mort reals. Durant els 30 minuts que duraven les projeccions simultànies del Tríptic de Nantes, podíem veure una dona parint a temps real al canal de l’esquerra, mentre que a la dreta hi veiem una vida que s’extingia en un llit d’hospital, en concret la mare de Bill Viola, filmada amb el seu consentiment mentre s’apagava. L’espectador ha de triar per quina imatge decantar-se, si per la vida que comença o per la que se’n va, i per la majoria d’ulls a la sala, el pla fix de l’anciana respirant cada vegada més lentament resultava molt més hipnòtic que qualsevol bram primigeni. Poques vegades he sentit tantes coses, en un museu: el voyeurisme i la por de seguida van deixar pas a una estranya sensació d’intimitat, i al final tot era bondat i un afecte extraordinari cap a aquella desconeguda que emprenia el llarg viatge.
Des de la ficció, el cineasta banyolí Albert Serra ens proposava fa un parell d’anys una experiència similar a La mort de Louis XIV. La pel·lícula descriu els últims dies del Rei Sol –Jean-Pierre Léaud amb una perruca sensacional– mentre agonitza envoltat de metges que no saben què coi més fer-li. L’home més poderós del món es mor d’una gangrena, i la pel·li de Serra, que passa íntegrament a l’habitació del monarca, és tan angoixant i realista que a l’espectador li acaba semblant que pot flairar la cama podrida del protagonista.
En paral·lel al llargmetratge, que va presentar-se a Cannes, Serra tenia previst penjar al mig del hall del centre George Pompidou un cub transparent amb un llit, on pensava col·locar-hi el mateix Jean-Pierre Léaud caracteritzat de Rei Sol, amb la idea que el públic parisenc veiés a l’actor agonitzant durant els tres mesos que durés la instal·lació. Finalment el projecte es va descartar –per pressupost i perquè l’estrella francesa va fer-se enrere– i Serra i la seva tropa van fer-ne una versió low-cost a la Galeria Graça Brandao de Lisboa. Durant una setmana, el rei sol va morir cada vespre davant del públic assistent, però en aquella ocasió Lluís XIV no era l’actor fetitxe de Truffaut, sinó l’actor fetitxe de Serra. Després de ser Sancho, Fassbinder i un dels reis de l’Orient, a Lluís Serrat li faltava ser el Roi Soleil.
Fins a mitjans de juny, la Fundació Tàpies permet reviure aquella experiència amb Roi Soleil, un vídeo de 62 minuts que documenta l’agonia del monarca entre les parets blanques de la galeria d’art, un tour de force de Lluís Serrat, que cada tarda havia d’estar 4 hores morint-se, sense poder parlar ni estirar-se gaire per evitar el risc de quedar-se adormit. Real o de ficció, l’oportunitat de veure una mort en directe sempre és un repte per nosaltres mateixos.
