[dropcap letter=”A”]
mesura que els habitants de les grans ciutats aposten cada vegada més pel consum a través de les xarxes, els petits comerços van desapareixent. Cada vegada que es tanca un petit comerç, no només desapareix un lloc on comprar i aprovisionar-se, sinó també un espai de trobada, de diàleg i de compartir emocions per als seus usuaris habituals que l’havien convertit en una prolongació de casa seva. A mesura que l’esperança de vida de les persones s’està situant per sobre dels 82 anys, un dels pocs espais públics on la gent gran és tractada com a ciutadans i protagonistes és en el petit comerç que ha aconseguit arrelar al barri. No hi ha major plaer per l’oïda que escoltar una sàvia reflexió sobre la vida en una xerrada improvisada entre el comerciant i el veí; reflexions sobre aquesta vida d’alegries i dolor que reivindiquen la superfície per arribar a la profunditat. Al petit comerç encara es pot trobar físicament i mentalment el taulell, marcant aquesta frontera que separa el qui ven del qui compra, definint un espai de respecte i atenció.
Hi va haver un temps, encara en queden vestigis, on en entrar en un comerç es podia distingir al venedor perquè coneixia tots els detalls d’allò que venia, sabia que estava al servei del client i de la clientela i respectava per igual qui comprava com qui saludava en passar.
L’anhel per un món tecnològic ens està allunyant de l’atenció personal que transfereix valors de civilitat en cada compra
El progressiu desconeixement dels ciutadans sobre el valor que tenen els petits comerços al nostre país és tan greu com la falta de sensibilitat, per part d’alguns, sobre les conseqüències del canvi climàtic. Abans s’ignorava la rellevància d’alguna cosa, però s’apreciava la seva importància quan aquest es perdia; ara, ni quan es perd, s’és conscient de la seva importància. Adrogueries, fruiteries, llibreries, xarcuteries, sastreries, sabateries o pastisseries de barri es veuen cada vegada més exposades, no només a la competència dels grans establiments comercials i a la incapacitat d’adequar-se a temps a les noves tecnologies, sinó també a la gradual pèrdua del valor cultural que representen els petits comerços en dotar d’escala humana l’espai públic.
L’anhel per un món tecnològic ens està allunyant de l’atenció personal que transfereix valors de civilitat en cada compra. Saber que moltes botigues de la Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia de Barcelona ja venen gairebé el 30% del seu producte via internet i que moltes de les grans marques de roba han acceptat que el seu futur és a la xarxa, mantenint els locals com a simples anuncis de publicitat, ens hauria de fer reflexionar sobre l’expansió de l’ús de la xarxa que no incorpora el factor humà. Obviar aquest factor humà, desestimar la petita escala i el contacte directe amb el client, destrueix vincles i afectes que la xarxa pot intentar reproduir, però no substituir. Santiago Rusiñol a L’auca del senyor Esteve ofereix una encertada reflexió al voltant del que suposa la pèrdua del taulell dels petits comerços. L’economia del taulell és l’economia del tracte directe, de l’amabilitat, de l’atenció i el correcte servei; entendre que quan algú entra a la botiga no sempre és per comprar sinó que, moltes vegades, és per seguir sentint que un forma part d’una comunitat.
