La foscor en stop motion

Cineastes o escultors? Petits ninots de fusta i filferro personalitzen la maldat en estat pur als curts d'Anna Solanas i Marc Riba parella de cineastes catalans amb 13 curts -i sumant-, una veu pròpia i una capacitat evident per pertorbar i fer aflorar les ombres de l'inconscient personal i col·lectiu.

[dropcap letter=”É”]

s difícil imaginar que petits ninots de fusta, filferro i làtex puguin generar repugnància o connectar amb les pors subjacents, enterrades al més profund de l’inconscient col·lectiu. Però passa. Us convido a veure Violeta o Les bessones del carrer Ponent. Són dos dels títols més coneguts del tàndem Anna Solanas-Marc Riba, una parella de cineastes que, des que es van trobar a l’ESCAC ara fa gairebé 20 anys, no han deixat d’imaginar, crear, escriure, construir i modelar atmosferes que ja són reconeixibles per als que hagin vist algun dels seus treballs. Ens trobem al seu petit taller de Gràcia, un soterrani ple de decorats minúsculs amuntegats, hores i hores de treball artesanal que ha estat viu en històries que han donat la volta al món. I és que els seus curts han estat en més de 1.000 festivals i han aconseguit innombrables premis, encara que no és de xifres del que vinc a parlar-vos aquí.

 

Anem al moll: Com és possible transmetre emocions tan intenses a través d’éssers inanimats? Com és possible que els seus ninots generin més moviment intern que molts actors de carn i ossos? “És la màgia dels ninots”, diu l’Anna; “I el tipus d’animació que fem no és gens realista, és molt parca, va a allò essencial”. Assegura que ho aconsegueixen tenint darrere una història que ajuda a entendre el sentiment del ninot i la suma dels detalls més petits: “A vegades és la postura dels ulls amb la pausa, el gest de la boca…”. Perquè l’espectador pot quedar perfectament perdut als reflexos de l’iris dels ulls de Violeta, o al maquillatge decadent dels personatges de Cabaret Kadne.

“Realment, treballant en animació pots fer el que vulguis, a nivell de producció. No et poses barreres, perquè pot succeir el que vulguis, crear el tipus de personatge que vulguis… això ens dóna una gran llibertat”, afirma en Marc

Sexualitat i infància són dos dels seus temes capitals. També la guerra i la destrossa que estem fent a la Terra. Els dos primers apareixen a Les bessones del carrer Ponent, en què dos àvies bessones unides per una relació perversa encarnen a l’home del sac però en més terrorífic -si això és possible- i per partida doble; dos personatges de ficció inspirats en un de real de la Barcelona de fa dos segles, que segrestava nens al Raval. La foscor sempre emergeix.

Aquesta foscor, sempre present, i un petit amb la cara plena de marques protagonitzen Cavalls morts, o la guerra vista des dels ulls d’un nen que, per salvar-se de les bombes, s’introdueix als budells d’un cavall mort a la recerca d’un cor que ja no s’escolta. Poesia en estat pur, també. Simbolisme. Significació en moviment. I és que l’Anna Solanas i en Marc Riba van tan a l’essencial i presenten la realitat d’una manera tan crua, tan parca, tan nua, que seria insuportable veure les seves històries en imatge real. “Realment treballant en animació pots fer el que vulguis, a nivell de producció. No et poses barreres, perquè pot succeir el que vulguis, crear el tipus de personatge que vulguis… això ens dóna una gran llibertat”, afirma en Marc.

Llibertat que pot arribar tan lluny, fins al punt fer mal, com tot el que és de veritat. Ella afegeix: “Treballem amb objectes inanimats, això ens permet tractar temes políticament molt incorrectes, i moltes vegades, a més, incloent-hi nens. Perquè és un tema que ens obsessiona bastant, el fet de barrejar la infància amb la crueltat. La tècnica en si ens ho ha permès i, tot i tractar temes políticament molt incorrectes, sempre hem tractat de fer-ho d’una manera elegant”. Per això, els dos posen una cara rara quan els pregunto si algun dia treballarien amb actors de carn i ossos. “No, no, ens sentiríem…”, comença l’Anna- “… fora de lloc, és un altre àmbit”, acaba en Marc.

Stop Motion The NBP

“En tota la primera part del procés potser sí que som més cineastes, per guió, planificació… però després és diferent, després nosaltres som més escultors…”, diu l’Anna.

I per què l’stop motion? “Estem enamorats de la tècnica en si, del fet artesanal, que es vegin els acabats ens atrau molt”. En Marc dóna vida als ninots amb les seves mans, que provenen d’un disseny pla. “En tota la primera part del procés potser sí que som més cineastes, per guió, planificació… però després és diferent, després nosaltres som més escultors…”, diu l’Anna. Escultors que construeixen entre 6 i 10 segons de metratge per dia, escultors que van invertir quatre mesos només pel rodatge de Canis, als quals cal sumar altres tants de preproducció. De fet, el que més feina dóna és la prèvia del rodatge: construir la història, el ninot, el decorat… Construir amb les mans, rodar amb les mans, materialitzar la foscor en minúsculs moviments de pestanyes, ulls i boca. I arribar a els budells de l’espectador per moure alguna cosa que estava adormida.

 

Però no tot és fosc en el seu treball. Com tot té el seu pol oposat, l’Anna i en Marc tenen treballs netament infantils, un cinema més “blanc” del qual gaudeixen en la mateixa mesura que d’aquell més fosc, pel qual són més coneguts: “De fet som molt infantils en un sentit radical, vam gaudir molt el producte infantil, el producte més blanc, i per això de vegades també ho fem”. I, d’on vindrà aquesta presència aclaparadora de la infància a tot el seu cinema? “Em fa la sensació que admirem la innocència” (Anna).