En aquesta rentrée després de les vacances m’he trobat amb dos articles sobre el futur de les grans ciutats i les àrees metropolitanes, una de les meves temàtiques preferides. Tots dos protagonitzats per dos dels grans especialistes i consultors en la matèria: el nord-americà Richard Florida i el britànic Greg Clark. Els seus articles parteixen de subjectes diferents, però acaben convergint en el futur sostenible de les ciutats des del punt de vista no sols mediambiental, sinó també econòmic i social. En qualsevol cas, tots dos aporten reflexions que cal tenir molt en compte.
L’article de Florida es titula Why downtown won’t die. Publicat a Bloomberg.com, l’urbanista analitza el futur dels centres urbans nord-americans, coneguts com a downtown, que difereixen del concepte europeu, normalment associat als centres històrics. Als Estats Units, els downtown són els nuclis urbans, no sempre històrics, on es desenvolupa la major part de l’activitat econòmica per la concentració d’oferta comercial i d’oficines. Són en realitat districtes de negocis la vida dels quals transcorre físicament separada dels barris residencials.
Segons Florida, hi ha la percepció que el fenomen del teletreball està posant en crisi aquests districtes econòmics perquè una de les seves conseqüències serà el tancament de moltes de les oficines i activitats que en viuen, com ara la restauració i altres tipus de comerços. Tot i això, aquest consultor creu que els downtown superaran aquesta crisi com han fet des de fa dècades, perquè, apunta, són “la creació humana amb més capacitat d’adaptació i resiliència”, malgrat que el mateix alcalde de Nova York, Eric Adams, hagi afirmat que ha arribat la fi dels districtes de negocis.
Per contradir Adams i altres especialistes, Florida recorre a dades recollides a les grans ciutats nord-americanes, que indiquen que la pèrdua d’activitat a causa del teletreball es compensarà amb un canvi d’ús als downtown. I és que, apunta, s’està produint un fenomen en què cada cop més gent, sobretot joves, estan traslladant la seva residència a aquests centres. Segons Florida, els downtown nord-americans es convertiran en el més semblant a la ciutat dels 15 minuts, concepte popularitzat per l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, que promou que, a un quart d’hora a peu o amb bicicleta, els habitants d’una ciutat han de poder accedir a la majoria de necessitats essencials, inclòs el lloc de treball.
Aquest model de la ciutat dels 15 minuts ha reclutat un bon nombre de partidaris, ja que es creu que és el més sostenible i permet disminuir considerablement el parc de vehicles i la contaminació que generen. Florida recorda que, el 1958, la també urbanista nord-americana Jane Jacobs —autora de l’històric llibre Mort i vida de les grans ciutats i morta el 2006— va publicar l’article Downtown is for people, en què va predir que el futur dels centres urbans estava en la diversitat d’usos i no en la seva especialització com a districtes econòmics.
L’article protagonitzat per Clark és una entrevista a La Vanguardia. L’urbanista britànic s’hi centra en el futur de les àrees metropolitanes i en concret a la de Barcelona, de la qual lamenta la falta d’esforç per a un consens polític que li permeti créixer. Per això, considera imprescindible un gran pacte metropolità perquè si cada municipi actua pel seu compte, com fins ara, no s’aconseguirà.
El futur dels centres urbans estava en la diversitat d’usos i no en la seva especialització com a districtes econòmics, segons Jane Jacobs
Clark també es refereix a la ciutat dels 15 minuts i el seu paper en el futur de les ciutats. Considera que aquest model només funcionarà si s’implanta en el marc d’una metròpoli, on el ciutadà tingui accés als serveis bàsics (biblioteca, metge, escola, esport), però puntualitza que les ciutats de 45 minuts són les que ofereixen universitats i metges especialitzats, aeroport, port i xarxa ferroviària. I sentencia: “Les ciutats de 15 minuts no són una alternativa a la metròpoli. Sense metròpolis tens una ciutat de 15 minuts per a rics i una de 45 minuts per a pobres i no hi ha interacció”.
Les àrees i les regions metropolitanes són els grans motors econòmics, però sovint, com apunta Clark, és la manca d’una estratègia conjunta supramunicipal que impedeix desplegar-ne tot el potencial. Així mateix, la gran assignatura a què s’enfronten aquests gegants urbans és la lluita contra el canvi climàtic a través de la descarbonització de l’activitat econòmica. I aquí és on entren en joc iniciatives com la ciutat dels 15 minuts. És aquest un model que es podrà aplicar amb voluntat política a ciutats de morfologia europea. Més difícil serà en el model de ciutat extensa que abunda als Estats Units, on el cotxe és necessari fins i tot per anar a comprar el pa. Però és interessant que urbanistes com Florida pensin en aquest model en la propera transformació que prediu per als downtown.
Potser la ciutat dels 15 minuts és el futur de les grans ciutats, però com en el cas de les àrees metropolitanes, només prosperarà amb voluntat i consens polítics.
