La Barcelona de Ventura Pons

Estiu, samarretes de màniga curta, Barri Gòtic, el so d’una guitarra, un Citroën doscavalls blau, parets guixades i portes del pis rosegades, un pòster republicà de Miró a la paret, una ampolla de Larios. Vam anar a buscar Woody Allen perquè ens fes un retrat mentre que Ventura Pons, un altre que anava a pel·lícula per any, portava anys impregnant els seus fotogrames de la desinhibida, decandent, alegre i enganxifosa essència barcelonina.

La visió que de nosaltres va tenir Allen era elitista, d’aparador i de souvenir, ibèrica, impregnada de sangria, expatriadora i per a expats, refinada, maquilladíssima. Ventura Pons, en canvi, ens confessava una identitat diferent, alternativa, “canalla”, punk, rumbera, traumàtica i mediterrània. La Barcelona de Pons és catalana, amb tots els seus infinits defectes i contradiccions, mentre que la Barcelona d’Allen simplement no existeix per molt que l’omplís de figurants nostrats.

Hi ha una Barcelona que existeix, que ha bategat sempre com un magma subterrani, com un llenguatge, un codi, una humilitat orgullosa, i hi ha una Barcelona d’Instagram que s’ha limitat a xuclar la bellesa estètica d’aquesta bogeria autòctona. Quan Ventura Pons s’estrena filmant l’Ocaña, el que exposa no és cap estètica ni cap vestuari sinó una identitat. Una actitud. L’avantguarda interior, la transgressió íntima, el maquillatge de l’ànima, el vertigen i el risc infinit que suposa viure a Barcelona i que qualsevol cosa pugui passar. Passar-te. Endins.

Segurament tot això ja no passa, i segurament això és el que em passa. Segurament té a veure amb la meva edat, amb l’enyorança d’una Barcelona que no és que fos preolímpica, sinó que era aolímpica, extraolímpica, paraolímpica. En Pons filmava com un veí, un veí genial, però un veí més que, en tot cas, freqüentava racons bohemis i clandestins o que simplement sentia una curiositat immensa envers els racons del seu univers local. Pocs filtres, tant en els diàlegs com en les accions, com també en el desacomplexament dels actors i la cruesa dels espais.

Teatral, tangible, sense artifici. A Què t’hi jugues, Mari Pili? les noies no són impecables guiris voluntàriament seduïdes per un anònim artista/torero, sinó una venedora de joies, una caixera d’hamburgueseria i una estudiant a les quals quasi tot els surt malament i que decideixen tenir una aventura amb el primer home que els pregunti el nom. No els cal una conversa elevada davant d’un quadre del MNAC, vull dir. Cal destacar la massa oblidada Barcelona: un mapa, l’Eixample obert en canal, no en termes d’arquitectura o d’urbanisme sinó de costums, de secrets veïnals, d’aquells perfils característics dels nostres replans de les escales.

En el tema de vides i personatges, Pons era atrevit i retorçat: tot s’hi valia, encara que provoqués l’escàndol. La Barcelona de Pons no necessita Gaudí ni Domènech i Montaner, però tampoc el tramvia de la Diagonal ni la Superilla: necessita el pis de la tieta borratxa, les bodegues i antres del Raval, les burilles a la platja de Sant Sebastià, els llençols estesos als terrats, les aspes del Molino i una parada de la Boqueria. I el convergent del quart primera que surt de l’armari, el pepero del tercer segona que voldria sortir de l’armari en un altre sentit, el porter de l’escala que sempre ha estat socialista, però creia que això tenia a veure amb el socialisme, l’activista okupa que rep una herència milionària de l’avi. Aquí ens coneixem tots, això és un poble. No ens acabem d’entendre mai perquè ens entenem perfectament.

La Barcelona d’en Ventura és nudista, va despullada pel carrer, com els seus personatges al·lèrgics a la mediocritat que els amenaça. Una identitat ambigua, complexa, transvestida, mar i muntanya, Besòs i Llobregat, reprimida i autoreprimida, un seductor circ dels horrors que tant pot fer riure com immergir en la depressió més profunda.

La catalanitat feta cinema, la barcelonitat feta aire de primavera, no hi ha ni una sola mirada cap a aquesta ciutat que pugui atrevir-se a ser grisa o plana. Els llums de neó llisquen damunt del cul d’un amant en un carreró, la discussió domèstica de l’escena anterior encara ressona i s’enfila obrint-se al cel del celobert, el paviment hidràulic del passadís presenta fotos de la mili, però també pòsters de l’alineació del Barça i el groc i el negre dels taxis es donen bufetades mentre ronden, parsimoniosament, a la caça del client que apagarà el llum verd com quan s’encén el llum vermell d’una cabina de peep show.

No, no crec que sigui l’edat, o la nostàlgia: és veure que no hem sabut mantenir prou aquesta essència davant del tsunami de la globalització, i que fins i tot a nosaltres se’ns ha fet petita. La nostra grandesa, sí, se’ns ha fet petita. Poden venir tots els turistes del món a visitar-nos, o a fer pel·lícules ambientades a la ciutat, però a nosaltres ja no ens veuran. A nosaltres ja no ens veuen. No és una època, i no és Ventura Pons, el que ha desaparegut.