Julián Sánchez Caramazana
L'escriptor Julián Sánchez Caramazana.
EL BAR DEL POST

Julián Sánchez Caramazana: A la trinxera de la Cultura Popular

“Als meus 60 anys, vull animar a la gent a què s’acosti a la cultura popular, que consumeixi aquelles obres i espectacles, aquells concerts i exposicions, que encara existeixen”. L’escriptor Julián Sánchez Caramazana sap molt bé del que parla, perquè aquesta cultura és la que, sent encara nen, el va salvar.

“A més d’ensenyar-me a llegir i a escriure a una edat primerenca, el meu pare em canviava novel·les de butxaca, bolsilibros, a aquelles botigues que ja no existeixen. Vaig descobrir que llegir és viure vides i escriure, crear-les, i això em va salvar en aquell si de pobresa i de bandes de barri i mals rotllos, d’acabar a la presó, o ionqui perdut com els nois de l’època”. El jove Julián va llegir de tot. “Em vaig quedar atrapat per la poesia, el gènere fantàstic i de terror i la metafísica”, i després de cursar BUP i COU nocturn al Patronat Ribas de la Vall Hebron, on va tenir els seus primers contactes amb la CNT i les xarxes d’ateneus llibertaris, col·lectius, entitats, locals, associacions de barri i culturals, es va pagar la carrera universitària amb beques i treballant. 

Degusta a peu de barra una Reptilian Lovecraft’s Loves Craft, cervesa artesanal dedicada a HP Lovecraft, el seu autor favorit del gènere de l’horror, un dels molts que toca amb la seva obra. De fons, la veu de la seva admirada Aurora Bertrán omple l’ambient.

La seva vida professional ha estat variada: “periodista, crític musical, educador de carrer, de pis o de presons i oficial postal”, entre moltes altres. Però, abans de res, escriptor, narrador d’històries que ha anat expressant i publicant, “mentre continuava llegint, escrivint, guanyant premis, treballant, caient en situacions d’extrema pobresa, practicant mail art, recitant poesia, fent programes a ràdios lliures, estrenant espectacles, viatjant per Espanya fent xerrades, conferències i més llibres llegits i escrits, poemes, contes, relats i microrelats”. De la seva àmplia trajectòria destaca el treball de 35 anys “entorn el culte a la sang i la figura universal del vampirisme”, que ha donat peu a una de les seves sagues més estimades: La desaparición del vampiro.

Com un encreuament de camins

En el parroquià convergeix un profund tarannà popular. Un coneixement que la seva labor d’educador social ha comportat en el seu desenvolupament personal. “He conegut un barri de Gràcia i una Barcelona ja morts, assassinats, que ja no existeixen ni tornaran a existir. També he conegut molt a fons la cultura gitana, convivint amb ella i treballant en el seu àmbit. Tanmateix, he treballat també amb molta delinqüència”.

A aquest patrimoni personal humà i cultural se suma, com un encreuament de camins, la seva militància en el front de la Literatura Popular o de gènere. “Estic orgullós d’haver conegut a tants autors i autores de la cultura popular i el llibre de butxaca. Gent com ara Adolfo Quibus, Mercedes Gallardo, filla del gran escriptor Juan Gallardo, conegut com a Curtis Garland; Lem Ryan, Alberto Cabrera, Ralph Barby, la signatura que fa servir el binomi d’autors format per l’Àngels Gimeno i  Rafael Barberà; l’editor Pepe Cueto, gent del Pulp de tot el país i d’uns altres”. En aquest remot firmament alternatiu, el nom del Julián brilla amb llum pròpia. Ni que sigui, per la seva hiperactivitat. 

El clan de la frontera (Matraca).

Només per citar algunes batalles en curs: mentre es troba en conversa amb diverses productores per a una possible adaptació de la seva novel·la Mercancía, està treballant en la transposició a còmic de la seva saga La mujer de dos corazones, en un projecte de joc de taula i cartes d’Allan Quatermain i la Diosa Blanca, en la promoció de la seva recent primera novel·la policial, Falsos espejos, i en el llançament del novíssim weird western El Clan de La Frontera (Matraca).

Una ciutat gairebé espectral

Com tants barcelonins, l’escriptor enyora la Barcelona que va ser: “la mescla de cultures i l’olor als carrers en la tardor, amb la pluja, d’una ciutat que no tornarà a existir, aquest passat de jocs en aquesta urbs, de gent en cadires xerrant als portals, de festes populars de debò, d’horaris ara impossibles”. Del present, estima “que encara hi hagi espais en els quals es presentin llibres, es facin concerts i es faci cultura”. 

–D’això encara se’n pot parlar en present! 

–Sí, però són locals que, a poc a poc, els veïnats van denunciant perquè es tanquin i, així, poder seguir en la seva existència de morts en vida.

L’hiperactiu escriptor és expert en la figura universal del vampirisme.

Al parroquià li fa mal “aquesta ciutadania que ha tolerat que Barcelona hagi estat gairebé aniquilada en el fet popular, destrossant la seva cultura de base i de carrer, les festes populars, els barris, permetent que fos la ciutat-aparador abominable, de pur consum, que continua sent. Odio aquesta Barcelona foradada, repleta de ciment, totxo, ionquis, delinqüència i formigó, nascuda dels plans de diferents i aberrants alcaldies. Avui és gairebé una ciutat espectral”.

–Doncs com a consolació, res millor que la nostra opípara oferta gastronòmica. Tenim menú, racions, carta, entrepans, plats combinats. Tot molt bo.

El Julián Sánchez Caramazana somriu sota la seva espessa barba blanca mentre sobre un glop llarg de la seva Reptilian Lovecraft’s Loves Craft, i pren la paraula:

–Amb aquesta cervesa cal anar amb compte, perquè té 14 graus, així que avui, entre la conversa i aquesta cervesa, s’imposen unes racions!