Julià Guillamon (Barcelona, 1962) comença dient que sempre ha sigut com Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Sense connotacions macabres, l’escriptor i periodista encaixa la seva dualitat en una residència compartida entre la seva ciutat natal i Arbúcies. “La meva família era del Poblenou i el meu avi era cambrer professional i de Viladrau. El van agafar a una fonda, l’Hostal Castell, a finals dels anys 50. Jo feia una doble vida. A l’hivern, estava al Poblenou i, per Setmana Santa, em passava tres setmanes allà a dalt perquè la fonda obria per començar a agafar clients. Després, obríem el mes de juny i ens estàvem fins a l’octubre. A partir d’aquesta relació, sempre hi he anat”, concreta. Des de fa dos anys, ha tornat a Arbúcies per quedar-s’hi a viure, tot i que, quan parla, sembla que hi porti tota la vida, sense intermitències.
A la fonda on va treballar la família, Guillamon va trobar l’afició per narrar. “Hi havia un ambient agradable. La gent s’hi passava dos mesos, dinaven i sopaven, anaven a fer la volta, parlaven entre ells a la tarda… Quan era jovenet, em va servir d’observació perquè veies moltes persones i cada una tenia la seva història. Allà vaig aprendre moltes coses que després he escrit, d’observar com cadascú es movia, què feia… En aquell moment, jo no n’era conscient. Més tard, ho he anat recordant, era bastant màgic. Em va servir per començar a veure la gent, les diferències entre uns i altres”.
Entre els clients, hi havia qui explicava que havia inventat la gravadora, però també hi havia les històries de la gent del servei, “venien de cases de pagès”, un món que també li va semblar completament diferent i fascinant. “Com vivíem junts durant mesos, acabaves sabent moltes coses. Quan venia el setembre, baixava la feina i et portaven al bosc, anaves a caçar bolets, et deien on eren els llocs bons”, recorda, “la senyora que rentava plats a l’hostal va ser una de les primeres persones amb qui vaig anar al bosc i vaig veure que el coneixia. Deia: “Ara passarem per aquí i hi haurà uns avellaners on s’hi fan rossinyols”. Anaves per allà, un lloc inhòspit, trobaves els avellaners i hi havia uns rossinyols estupendos. Entenies que ho sabia perquè s’havia criat a pagès”.
Aquell món de pagès que el va captivar de jove queda reflectit en el seu últim llibre, Les hores noves (Anagrama), que continua Travessar la riera (Comanegra) i Les Cuques (Anagrama) amb un retrat de la quotidianitat natural i humana a Arbúcies, recollint els canvis que s’hi produeixen durant un any. Ho fa actualitzant l’univers rural amb referents com Twin Peaks, Desperate Housewives o Sunset Boulevard, fent-lo més entenedor amb bromes o anècdotes, donant-li immediatesa amb WhatsApps o apps que et diuen el nom de les plantes.
“Sempre havia volgut fer aquest llibre. Quan tens molta familiaritat amb el bosc, vas veient els canvis petits que s’hi produeixen. Pensava que això no s’havia fet i tenia ganes de fer-ho”, sosté. Va tenir la sort que va ser un any de pluja, podent reflectir l’evolució de colors i textures que es van produint mentre van passant els dies. “Ho vaig enganxar perfecte. Si hagués estat un any sec, hauria sigut un llibre menys pletòric, més torturat”, enraona.
Llegint Les hores noves es descobreix un món vegetal tan ric que costa creure que estigui tan a prop i resulti tan aliè. Conscient d’això, Guillamon s’ha acompanyat de descripcions netes, sense donar res per sobreentès, a més d’afegir fotografies dels bolets i les plantes que podien fer pensar en marcians a aquells que llegien el seu nom per primera vegada. I sense construccions sofisticades i teories massa elevades sobre la natura, limitant-se a descriure un coneixement popular que s’acostuma a infravalorar i es va perdent, com el que ha permès recuperar més de cinquanta varietats de pomes a Arbúcies. “Volia fer una cosa que fos seriosa, densa, tingués qualitat humana i pensament, però que, al mateix temps, la pogués llegir tothom i agradés”, reflexiona. Conegut ara a Arbúcies com “l’escriptor del poble”, hi ha veïns que se li apropen per dir-li que allò que escriu és també seu: “Tens la sensació que connectes amb alguna cosa que és viva encara”.
Però no només hi ha polipodis, dragonets, nyàmeres, ous de reig, lleteroles, caramells o brugueroles, també hi ha la mirada de la gent que viu a Arbúcies, barrejada amb l’experiència personal de l’escriptor i les seves reflexions constants sobre tot allò que veu, toca, trepitja i recorda, a mig camí entre el narrador, el periodista, l’observador, l’excursionista i, fins i tot, o sobretot, l’antropòleg.
Guillamon es posiciona a mig camí entre el narrador, el periodista, l’observador, l’excursionista i, fins i tot, o sobretot, l’antropòleg
“Intento que la natura no sigui el centre, ho és l’experiència humana, és el que m’emociona més. Si no saps que hi ha un bolet que es diu carlet, no passa res. La cosa és crear una música amb aquestes paraules i que la gent vagi entrant. Si fas un llibre només d’anar pensant com són les flors i les vas descrivint, hi ha un moment que ja no saps què dir. I, a més, jo no tinc aquesta capacitat. La gràcia era que les flors fossin un pretext per parlar d’altres coses com la memòria, el pas del temps, els canvis de costum i les diverses maneres de relacionar-se amb el món natural”, exposa. Com el seu referent, Les hores de Josep Pla, a qui cita recurrentment mentre descriu i dignifica, sense nostàlgia, un punt de vista rural que ha quedat desconnectat i és conscient que fa temps que s’està apagant.
La cara nova de l’escriptura de la natura, reforçat en aquesta posició pels seus veïns, està de vacances narratives. “Feia temps que no em passava”, reconeix. Fa poc ha acabat un nou llibre, on també apareix l’hostal d’Arbúcies, però s’allunya de la vida reposada de la muntanya i se centra en la Barcelona dels anys 80. L’havia començat a escriure fa uns anys, però el va deixar de banda quan la seva dona es va posar malalta. Aquest estiu ha tornat a trobar el fil per retratar “aquell món postmodern, feliç, que sortia de la crisi econòmica del 79, fins que es van proclamar els Jocs Olímpics i es va cagar tot”. A l’espera que es publiqui, gaudeix de “la sensació agradable de no haver de fer res”.
