“Sempre m’ha interessat la música, des de petit. Però el dia que vaig descobrir a Elvis, als meus 12 anys, va començar a interessar-me d’una manera completament diferent”. Cantant, compositor i activista musical, Juan Ibáñez xarrupa un glop del seu vermut negre, rememorant el moment en què, per a ell, tot va canviar perquè la música anava a apropiar-se de la seva existència. “Malgrat no haver pogut viure’n mai, estic satisfet de poder haver fet tantes coses al voltant de la música que estimo, una cosa tan important i transcendent per a mi. I d’haver-me envoltat d’un munt de gent com jo”.
A la ràdio sonen Vito and the Salutations i Juan Ibáñez, de natural flegmàtic i tímidament rialler, esbossa un somriure d’aprovació. “Poc després de descobrir l’Elvis, TVE va emetre un cicle amb les seves pel·lícules. Sort que les primeres eren les bones! Però per aquella època vaig tenir una altra gran epifania que em va marcar gairebé per igual: vaig descobrir el programa Flor de Pasión de Ràdio 3, pilotat per Juan de Pablos, qui em va descobrir que hi havia molta música dels anys 50 i primers 60 molt variada. I que el doo wop, el soul primerenc, el r&r, el rhythm and blues… estaven tots connectats entre si”.
Tot això va donar pas al Juan adolescent, assedegat de més i més música i de fer-ne alguna cosa: “ja podia ser recopilar discos, col·laborar amb programes de ràdio, punxar discos, escriure notes per a discos i articles per a revistes i fanzines i, finalment, el que per a mi és el cim de tot aquest amor, que és fer música amb la banda de rhythm and blues vocal, The Velvet Candles”.
Amb dos àlbums i un EP en circulació —i s’espera que un nou single abans que acabi l’any—, el quintet vocal barceloní és possiblement la formació espanyola actual de doo wop amb més projecció internacional. “Em vaig integrar a la banda fa, ara, 14 o 15 anys i no hem parat”. Amb ells, el parroquià ha actuat amb artistes de l’actual escena 50s com ara Nikki Hill, Gizelle, Darrell Higham, Mike Sánchez, Jackson Sloan i un llarg etcètera, així com ídols del doo wop i el R&B de l’època daurada com el Gaynel Hodge, de bandes mítiques com els Platters o Hollywood Flames, Larry Chance dels Earls, Norman Fox dels Rob Roys, Stan Zizka, dels Del Satins i, especialment, Tommy Hunt, membre original de The Flamingos i soulman llegendari.
“Un moment clau a la meva vida ha sigut quan he conegut el Tommy. No només és una qüestió d’haver fet concerts plegats junts i de tot el que va significar per als Velvet Candles actuar amb ell, sinó que és un gran amic. És algú que m’ha canviat com a persona”.
25 carpetes obertes
La primera incursió sobre els escenaris de Juan Ibáñez va ser amb The Ascetics, un altre grup de doo wop que va arribar a fer de teloneros al Carl Perkins, en el seu pas per Barcelona als anys 90. Però en aquella època el parroquià estava més bolcat en l’activisme musical que no pas en pujar als escenaris.
“Entre el 1998 i 2003 vaig tenir el segell discogràfic Sweet Beat, amb el qual enregistrava i publicava bandes de doo wop actual”. Aquella aventura va fructificar en discos d’artistes com The Crystalairs, The Roomates, The Del Jays o la repesca dels Aquatones. “També he col·laborat amb Toro Records fent recopilacions de grups i artistes vocals o de rhythm & blues com els Temptations, Brook Benton, Ted Taylor o Little *Willie John”.
— Aquella sèrie de recopilacions mola molt! No tens pensat reprendre-la?
— De fet, tinc una carpeta a l’ordinador amb 25 projectes que encara estan per finalitzar. Però sóc molt perfeccionista i vull tenir tota la música, totes i cadascuna de les cançons, i disposar de totes les dades perquè al llibret hi surti una molt bona biografia de l’artista. Si em falta un tema o aclarir alguna dada, no dono per tancat el projecte.
I, després d’un instant de silenci que el parroquià aprofita per xuclar un glop de la seva beguda, anuncia: “Això sí, amb Sleazy Records publicarem ben aviat un single amb les dues cançons inèdites d’un acetat que he aconseguit de Carlo Mastrangelo, cantant dels Belmonts. De fet, Carlo és l’únic Belmont que no vaig arribar a conèixer personalment, sinó només per telèfon. A tots els altres he tingut el plaer de tractar-los de tu a tu”.
— I com reaccionen totes aquestes llegendes del doo wop dels anys 50, quan veuen que un músic espanyol que a l’època ni havia nascut coneix tant i s’apassiona tant pel tema?
— Solen al·lucinar perquè, a més a més d’investigar, acabes sabent tu més d’ells i de la seva carrera que ells mateixos.
Una ciutat sense recuperar
El cantant recorda de bon grat les passejades d’infància de la mà del seu pare, pel centre de Barcelona, “els recreatius Apol·lo del Paral·lel, el carrer Pelai, l’avinguda de la Llum. Però tot allò s’ha acabat”, lamenta a propòsit de “la barbaritat” de la massificació del turisme.
“Després de la covid, semblava que els barcelonins recuperaríem una mica de la ciutat per a nosaltres, però ara tornem a estar com abans. No s’ha recuperat res i això fa que, malgrat que estimi Barcelona, que em sembli una ciutat brutal, la meva relació amb ella, ara mateix, sigui d’amor-odi”.
— El que és de relació de només amor és allò de la nostra oferta gastronòmica, que no em diràs que després d’aquest vermut no et ve de gust endrapar un menú, un entrepà o unes broquetes…
El parroquià s’ho pensa i decideix:
— Et diria que menú, però si he de triar, gairebé que prefereixo alguna cosa dolça.
— No, si això de posar de nom al teu segell Sweet Beat, d’alguna cosa havia de venir…
I Juan Ibáñez, encongint-se d’espatlles i amb gana, torna a somriure àmpliament.
