Es defineix com “un somiador, una persona inflexible que, empedreït, busca la bellesa, i un racista de la mala educació” i, d’un temps ençà, assegura haver-se dedicat “a lluitar per tractar de fer només el que em fa feliç i intentar viure d’això. I, després de molt d’esforç, crec que ho he aconseguit, encara que sempre hi ha marge de millora i camí per recórrer sense adormir-se mai sobre els llorers”. D’aquest peu calça l’escriptor i activista Jordi Prat, recolzat a la barra, copa de White Label amb gel a la mà, després de demanar que de fons soni una mica de blues de la primera meitat del segle passat o, en tot cas, jazz clàssic: “Sons que mai no menteixen”.
Orgullós docent, amant dels sons clàssics de la música americana i autor de dues vibrants novel·les amb impecable banda sonora, Loving Graceland i Prettiest Train (El tren més bonic), Jordi Prat va patir, anys enrere, un contratemps de salut. “Un problema al qual ara dono les gràcies per donar-me l’empenta que em calia per abandonar la meva zona de confort laboral i fins i tot familiar, i prendre decisions que, al final, no van resultar tan traumàtiques com es podia preveure”.
Així va néixer Follow Your Dreams Tours, una agència de viatges musical especialitzada en guiar al respectable per tots els camins en què la música americana va néixer, va créixer i es va desenvolupar, des de la Highway 61, o Ruta del Blues, fins a viatges per a amants del country, del soul o del rock and roll clàssic.
Des que va posar en marxa l’invent, assegura el parroquià, “mai he mirat cap enrere, ni m’he lamentat de res. Miro cap endavant sense por al què diran i passant de tots els que esperen amb ànsia que em clavi una patacada”.
Potenciòmetre revolucionat
Amb un mig somriure satisfet i una paraula amable sempre a la boca, Jordi Prat xarrupa el seu whisky i somriu, alhora que diversos parroquians ronden al seu voltant a la caça d’alguna anècdota dels seus pelegrinatges per l’entramat sonor d’Amèrica del Nord. “Sempre dic que la meva vida actual és com una taula de mescles —explica—, on tots els potenciòmetres van en la mateixa direcció harmònica. A vegades en pujo més un i, en altres ocasions, li toca el torn a un altre”.
— I ara mateix quin és el que tens apujat?
— Amb la recent obertura de fronteres dels Estats Units, tornar a dinamitzar els viatges és per a mi prioritari. Estic esperant recuperar l’esperit amb el qual vam iniciar la nostra posada en marxa fa anys: renovem web, continguts i propostes.
En l’aspecte literari tampoc ha deixat la ploma en el tinter i assegura estar capficat “en un projecte més divulgatiu respecte a les novel·les”, a més d’estar agafant-li “cert gust a les traduccions”. Total, els potenciòmetres li van aquests dies “una miqueta revolucionats”.
Una ciutat portada al cor
Barceloní i barcelonista del barri de les Corts, fa anys que en Jordi Prat es va allunyar de la urbs “per una qüestió d’espai vital, salut i llenguatge… i consti que no parlo idiomes!”. Tot i així, assegura portar-la “sempre al cor” i reafirmar amb orgull el seu lloc de naixement i procedència. “Però sé que les meves properes etapes vitals estan molt lluny d’aquí o, almenys, aquesta és la meva intenció”.
Entristit per una ciutat despersonalitzada, hi ha aspectes de Barcelona que el parroquià abomina com ara que “actualment sigui la porta principal d’entrada a la droga a Europa amb aparent impunitat i sense que ningú tracti de fer res sobre aquest tema per a combatre-ho o per a erradicar-lo. La política del bonisme és molt costosa a curt, mig i llarg termini i, tot i que es digui que cada comunitat té els polítics que es mereix, no crec que aquesta ciutat sigui mereixedora de la gestió nefasta dels últims anys. És trist i lamentable”..
D’altra banda, com passa a tants barcelonins, l’amor per la ciutat li surt pel flanc històric: “‘La Vampira de Barcelona, el Fossar de les Moreres i el setge de 1714, els tornejos de cavallers que es duien a terme al Passeig del Born, o més recents i d’àmbit literari, com l’addicte Cementiri dels llibres oblidats, creat pel Carlos Ruiz-Zafón”. En Jordi reivindica tot aquest actiu històric cultural: “Mira tu, per exemple, la festivitat de Sant Jordi. On més pots trobar una jornada que combini amor i cultura? Hauríem de saber exportar-ho a arreu com una cosa bella. I, en canvi, què projectem?”, xarrupa l’últim glop del seu White Label, abans de concloure amb un lapidari: “Aquí ho deixo…”.
— A tot això, voldràs un altre whisky? Potser menjar alguna cosa? Tenim salat, o dolç…
Llavors, al parroquià se li encén un somriure i es frega les mans abans de proferir:
— Sempre dic que mitja humanitat mor per excés de sal i l’altra meitat per excés de sucre. Jo em situo en l’alternativa dolça!
