Joaquim Campa
Joaquim Campa, directivo de Socialpoint.
ENTREVISTA A JOAQUIM CAMPA

“Barcelona té l’oportunitat de ser un dels llocs on es repensi el nou món”

El directiu de Socialpoint forma part de diverses organitzacions que promouen l'atracció i promoció del desenvolupament digital a la capital catalana. També és un amant de la història, com demostra en el seu compte de Twitter "El Boig de Ca Fanga".

Joaquim Campa, directiu de l’empresa catalana de videojocs Socialpoint, és un executiu especialitzat en desenvolupament organitzatiu, cultura corporativa, lideratge i gestió del talent en entorns digitals. La companyia que lidera té més de 300 professionals d’alt valor afegit i va ser adquirida el 2017 per l’empresa americana Take-Two, un dels referents mundials del videojoc. En Joaquim forma part de diverses organitzacions que promouen l’atracció i promoció del desenvolupament digital de la ciutat, però paradoxalment, una de les seves aficions és la història: per ell és impossible poder arribar a entendre quines oportunitats, reptes i perills pot portar la digitalització a la ciutat sense entendre com anteriors revolucions en els mitjans de producció van transformar la ciutat.

Durant la pandèmia en Joaquim va obrir un compte de Twitter que ben aviat va arribar a més 100.000 seguidors. En aquest compte va compartir contingut referent a història, fotografia, tecnologia, política i la ciutat de Barcelona. En Quim és col·leccionista d’imatges, gravacions, llibres, documents i objectes de la ciutat, i aquest any ha creat un perfil de Twitter especialitzat sobre la capital catalana, “El Boig de Can Fanga”, que ben ràpidament s’ha convertit un compte de referència per tots aquells apassionats del passat de la ciutat.  Un usuari que ha arribat a més de 20.000 seguidors en menys de seis mesos d’existència.

— Ens hem citat al [email protected] per alguna raó. Endavant.

— El [email protected] va ser una gran decisió de ciutat, crear un districte digital que acollís empreses noves i projectes de transformació digital. Continua expandint-se per a desenvolupar centres d’empreses, de formació i de tot tipus per a fer de Barcelona una ciutat capdavantera en l’àmbit digital. El Poblenou era el barri ideal, i de ser un gran pol industrial ha acabat esdevenint un hub digital imparable. Només cal veure com encara es construeixen i rehabiliten edificis al barri.

— I des del punt de vista personal?

— Jo observo un xoc entre l’opinió pública i l’opinió publicada. Aquí estan florint molts projectes i no ens n’assabentem. Mentre feia recerca d’espais per al nostre projecte, em vaig quedar realment parat: mentre els diaris ens deien que Barcelona està aturada, jo vaig literalment flipar. Diria que, generalitzant molt, des del punt de vista psicològic podem ser una ciutat en decadència, però en realitat el que estem fent és digerir les externalitats de l’èxit. La depressió o l’autocrítica constant ens ve suposo de comparar-nos tant amb Madrid, només perquè és la capital d’un Estat, en lloc de fer-ho amb San Francisco (que també té els seus problemes de gestió de l’èxit). O bé directament amb Berlín, o amb Amsterdam, que comparteixen aquesta ambició de transformar la ciutat en una idea menys clàssica, menys monumental i més amigable i social. No parlar més de grans esdeveniments, sinó d’un creixement més natural.

— Diria que trigarem a sentir parlar de Jocs Olímpics.

— Els happenings ens han anat molt bé, però ara aquest tipus de desarrollismo ha quedat antic. La ciutat ha de ser un lloc que crea riquesa per fer-ne un espai més just i convivencial, més sa. Ara ens trobem en una enorme transformació digital i això implica repensar les ciutats. Encara ens pesa la filosofia de fer coses cridaneres i oblidem la necessitat de tenir una ciutat arrelada. Som oberts, però no hem de ser una ciutat per al forà, que es va venent a trossos. Volem gent que vulgui ser aquí, però també que vulgui ser d’aquí. És a dir, instal·lar-s’hi. Ara el barceloní de tota la vida sofreix una mena d’autoodi i diu que vol marxar, i mentrestant veu arribar una immigració de capes baixes més estranyes que volen viure també l’experiència de Barcelona, però no quedar-s’hi. Com si es tractés de fer un Erasmus als 40 anys.

“Encara ens pesa la filosofia de fer coses cridaneres i oblidem la necessitat de tenir una ciutat arrelada”

— La mort d’èxit de San Francisco va arribar precisament per culpa de Silicon Valley. Compte amb els guetos digitals.

— La gentrificació és un mal que existeix arreu, però a Barcelona, com que és una ciutat d’un èxit espatarrant, això té encara més risc. Per això dic que Barcelona pot créixer pel [email protected], però no només fent oficines i centres de negocis, o configurant una mena de Défense tecnològica: cal equilibrar això amb serveis, amb comunitat de barri, amb ciutadans de debò. No enfocant-se a un sol ús.

— Però el mercat és el mercat, no?

— A veure, nosaltres vivim una triple revolució: la dels mitjans de producció, la dels mitjans d’informació i la dels mitjans d’aprenentatge. Totes tres, de cop. Com es pot gestionar això de forma controlada, sense que apareguin guerres o revoltes? Jo el que noto és que no tothom s’adona que estem creant unes desigualtats socials per manca d’una mà d’obra molt concreta: desenvolupadors i gent del Big Data. Això, massa vegades, el país no t’ho dona. Aleshores és quan som carn d’aquests del “Barcelona Experience”, sumats a l’arribada de persones altament qualificades de l’estranger, que estan acostumades a percebre salaris molt més alts. Doncs si aquesta mà d’obra fos d’aquí, no sortirien tan cars i a més evitaríem tanta dependència del talent estranger.

“No tothom s’adona que estem creant unes desigualtats socials per manca d’una mà d’obra molt concreta: desenvolupadors i gent del Big Data

— Estan creant una classe social nova?

— Està configurant-se una nova burgesia, que substituirà la burgesia de tradició industrial, que és on encara es basen els lobbies barcelonins. Tot aquest món de l’hostaleria, del turisme… Si no evolucionem, si no ens transformem, no oferirem feines de valor afegit als locals. La transformació digital no és una cosa que vagi d’empreses digitals: implica també a l’administració, a l’interès general, a la igualtat social. I estem fent tard.

— Vols dir formar la gent?

— Formar-la i, a més, si no volem deixar ningú fora, capacitar absolutament tothom. Fins i tot els perdedors del sistema. No podem esdevenir els cambrers dels nous burgesos, de manera que la nostra estratègia no pot ser “que vinguin molts diners”. La transformació digital va més de persones que de tecnologia, però hi ha corrents ideològics (a dreta i esquerra) que no volen empoderar la gent. Quanta més informació hi ha, més desinformada està la majoria de la població, tot això ja ho sé: hi ha moltes paradoxes, sí, però no podem ser negacionistes de la transformació digital. Recordes quan els anarquistes atacaven les màquines industrials? Bé, aquesta era una opció de revolta, però en tenien una altra: fer-s’ho seu, crear indústria, aprendre’n i guanyar la partida jugant amb els de dalt.

Edificios 22@
El [email protected] concentra bona part de les startup a Barcelona. © V. Z. González

— Llavors hem d’oblidar idees com els Jocs Olímpics, l’Hermitage, el Hard Rock…?

— Totes les persones que fan aquestes propostes també les fan perquè estimen Barcelona, a banda de voler fer negoci. I els que hi estan en contra no és que no vulguin que es faci negoci, sinó que ho veuen com a projectes massa allunyats d’ells. Tothom vol el millor per a la ciutat, no fotem. Ens polaritzem massa i a les trinxeres és on ens bloquegem. Fer-nos la pregunta sobre si volem una tercera pista, o un museu d’art rus, és totalment pertinent: però bunqueritzar-se en el sí o en el no és infantilitzar la gent, perquè a banda i banda hi ha persones molt vàlides. Jo el que dic és que hi ha persones que volen allargar massa receptes que havien funcionat fins ara i això els costarà molt. Segurament ja és impossible.

— Per tant, estem en decadència o no?

— Això és com les entrades a una ciutat, que poden degradar la seva imatge o no: i no, la gent de fora no ens veu en decadència. Ni ens veuen com una ciutat cara. Els fons d’inversió de París i de Londres amb què parlo riuen de mi quan els dic que Barcelona és cara. “Ja veuràs que cara que es posarà”, em diuen. I això es pot arreglar millorant els salaris d’aquí, en efecte, però per a fer què? Per això dic que hem de capacitar la gent en la transformació digital i premiar els valents que emprenen. Però no és fàcil crear una empresa, ni tan sols ho és per a aquells que han heretat fortunes. Per això ens cal una Politècnica, un vessant públic que fomenti i impulsi, una aposta pública per carreres com l’enginyeria, cal una aposta pública molt més que una aposta per la inversió privada, que vindrà igualment, o que fer nou escoles de negocis. Cal més Barcelona Activa, cal més casals de barri, cal llocs on tothom pugui accedir i actualitzar-se.

“Hi ha persones que volen allargar massa receptes que havien funcionat fins ara i això els costarà molt”

— I en el món del gaming, on se situa Barcelona?

— En el món del gaming, Barcelona és un veritable hub europeu i mundial. La competició aquí dins, dins mateix de Barcelona, en aquests moments és totalment ferotge. Es vol generar la primera ciutat amb una universitat monogràfica sobre gaming. Estem parlant d’aproximadament uns 200.000 milions de facturació en el sector a Barcelona i això per si sol ja supera el cinema i la música junts. A Barcelona estem en un creixement de dos dígits en aquest àmbit i això no surt a les notícies!

— El mòbil ha matat l’estrella de la Play?

— No, només n’ha doblat la facturació. Les consoles i els ordinadors aguanten bé, però ara el mòbil suposo el 70% del consum mundial. L’empresa Rockstar Games, fundadora del Grand Theft Auto, des del 2013 factura 1.000 milions al dia. I encara ha de treure el GTA 6, m’entens? I encara va facturant per les actualitzacions, per exemple. A més, tot allò que et permet el mòbil es pot transferir a una consola.

Joaquin Campa Socialpoint
Campa, des de Socialpoint, constata com Barcelona s’ha convertit en un hub europeu i mundial per al sector del gaming.

— No m’hi puc resistir: estem alienant els nens, amb els videojocs?

— Moltíssimes indústries competeixen pel temps lliure de la gent. Jo competeixo amb Netflix, i Port Aventura també. Competim tots plegats pel temps no productiu de les persones.

— Però un nen no ha de ser “productiu”.

— Estic obert al debat de com poder estar alienant les persones, però vull deixar clar que un joc de guerra no genera violències. No més que una pel·lícula, en tot cas. Accepto el debat però no si ve de cap mitjà de comunicació, per exemple diaris que accepten diners del gambling (la publicitat d’apostes esportives, casinos, etcètera). En el nostre cas el 99% dels jocs són gratuïts, i el negoci el fem només amb l’1% que és de pagament. Ah, i que val un dòlar.

— No sé si m’has respost.

Nosaltres som simplement la nova indústria de l’entreteniment. Som el nou Hollywood. Es feien videojocs basats en pel·lícules i ara es fan pel·lícules sobre videojocs. Alienar-se? Sí, com es feia abans al cinema o al vídeo. Als nostres jocs hi juga tothom, nens i adults, més homes que dones, però incrementa progressivament el nombre de consumidors femenins i els adults. Un mòbil permet l’accés a moltes més franges d’edat que una consola.

“Som el nou Hollywood. Es feien videojocs basats en pel·lícules i ara es fan pel·lícules sobre videojocs”

— Com veus Barcelona en el futur?

— Barcelona té l’oportunitat de ser un dels llocs on es repensi el nou món, en un moment on la gent creu que té més passat que futur. El que passa és que encara hi ha dinàmiques molt individualistes i no ens responsabilitzem prou d’ajudar la societat i el país a ser millors. Encara veiem les startups com a pelotazos financers, maneres de fer-se ric ràpidament, i no com una eina transformadora. Com que tenim poques empreses grans, i no tenim un estat propi, ens hem quedat en el model tradicional de pime. Això no és en absolut un problema, sinó un avantatge, perquè les pimes poden adaptar-se als canvis. L’única cosa que han de fer és oblidar-se de les maneres de funcionar del segle XX. Si en canvi depens de què digui el BOE, o de la llotja del Bernabéu, potser no pots adaptar-te tant als canvis.

— Quin tipus d’empresa ens cal, doncs?

— El que ens cal són empreses que a través de la tecnologia canviïn la vida de les persones. No dirigides a fer diners ràpids i no provar de ser productes financers. Mira: al segle XX també hi havia de tot, com ara, però ara tenim el deure de compensar l’escola individualista. Mirar cap al sentit cívic i cap al país. No és una opció. És un tema vital.