Joana Santamans: “I tant, que una flor té mirada!”

La popularitat de Joana Santamans va més enllà del seu èxit a les xarxes i connecta amb una manera de pintar, d’encaixar amb el món o de no encaixar-hi, que arriba a commoure un públic cada cop més gran. Hom diria que el resultat de les seves obres barreja art amb disseny, però de seguida t’adones que la bellesa és més abstracta del que sembla: darrera de la signatura hi ha una actitud, una mirada i un risc que té poc a veure amb la pintura clàssica de paisatges o de natura. Estem davant d’una obra ben contemporània, moderna, prou transgressora, amagada rere de la simplicitat. Una simplicitat que sempre pot ser estimulant i, fins i tot, perillosa.

— Qui ets i què fas a Barcelona?

— Soc pintora, soc barcelonina (encara que ara visc a l’Empordà) i acabo d’obrir una exposició a l’Espai París, del carrer París.

— Ets pintora o dissenyadora?

— Soc pintora i ho he estat sempre. El que passa és que ara ha sorgit del tot, amb plenitud, per la porta gran. I això m’agrada perquè em simplifica, faig una sola cosa. Deixant de banda que això, tenint una filla petita, ajuda. Per mi és com el meu pas a la maduresa: sempre he estat molt Peter Pan, i ara ja em tocava situar-me. Decidir. Apostar.

— I on som, ara?

— Som a l’Espai París, inaugurat el 2016 pel despatx d’arquitectes The Room Studio. La meva exposició són olis de paisatges i flors sobre tela de lli, de gran format. Hi havia exposat ja dos cops, una vegada portant-hi obres ja exposades a l’Espai Guinovart d’Agramunt, i l’altra en la inauguració de l’espai. Aleshores eren obres de 120×120, oli sobre fusta, sobre animals. Com que no és una galeria d’art, a banda d’endur-se menys comissió per venda (i que podem compartir fins i tot clients), les obres conviuen en un espai que podria semblar una casa. No està dirigit a l’art, sinó obert a l’art. A banda que avui les galeries a Barcelona estan molt mortes, i això ha de canviar. Mentrestant, aquest espai afavoreix les obres en el sentit que queden penjades en la realitat, en l’activitat quotidiana i professional de l’Eixample, i no en un parèntesi per a artistes. Crec que és molt més amable d’aquesta manera.

— I què en fem, de les galeries?

— El món canvia, i és possible que les galeries vagin massa a la cua adaptant-s’hi. N’hi ha que sí, eh? Algunes, poques, barregen l’art amb objectes de disseny, o amb entorns de masies, o es bolquen en la venda online. Jo venc molt a través d’Instagram, per exemple. El mercat és a fora!

— Ja no queda rastre de la il·lustradora i dissenyadora, doncs?

— Porto molt de temps centrada en la naturalesa com a temàtica, i això m’ha definit bastant. Crec que el que em defineix és la taca i el color, la pinzellada personal, la identitat. Però a banda de ser coneguda pels meus retrats d’animals també he col·laborat amb llibres que m’han donat molta difusió i públic, com per exemple els diccionaris de flora i de fauna. He treballat com si fos una naturalista del segle XIX, però recordo que sempre em preocupava una cosa: una flor no té ulls! I aquest aparent obstacle el resolc a través de la taca de color, o posant-hi un fons negre, o barrejant oli i aquarel·la, o apostant pel format gran. De sobte, la flor et mira. I tant, que una flor té mirada!

— Això i els paisatges.

— Els paisatges m’arriben sobretot a través de tenir el meu estudi a l’Empordà, una casa/estudi/atelier que són 60 metres quadrats només per a mi, amb amples finestres, i a prop de grans oportunitats per passejar. Amb la meva filla. M’agrada agafar l’essència del paisatge, només l’essència, la taca, el color, la llum, el volum. Desdibuixar la figura, ballar amb l’obra. Abandonar del tot aquesta maleïda ànsia de control, ser alhora sòlida i líquida.

— Per això t’encamines a l’abstracció?

— Exacte. A la taca, perdona que em repeteixi. Anar a l’essència, a l’esperit. De vegades, per exemple, visualitzo un quadre i l’escric. Faig apunts, amb paraules. Perquè no se m’escapi.

— I ara què estàs fent?

— Quan acabi alguns encàrrecs de Nadal vull posar-me amb la idea de l’art abstracte. Ja n’he fet esbossos, de fet en faig des de fa quatre anys. I he pres molts d’aquests apunts ràpids al camp.

— Explica’m Londres i Nova York.

— Londres va ser tot un any, fent de dissenyadora gràfica amb gent com Enric Jardí o Pilar Gorriz. Tot i que hi vaig aprendre molt, em sentia a mitges. Nova York van ser dos mesos, a banda d’una petita exposició a San Franciscco amb la Betty Bigas. A Nova York vaig experimentar amb la ciutat, i allí em vaig casar. Quan torno és quan faig el posgrau en il·lustració creativa, a l’Eina.

—Costa, viure de pintar?

—Era més difícil viure d’altres coses, això és el que he après finalment. El que passa és que és un procés llarg: abans t’has de fer un nom, sentir-te segura, creure-t’ho, crear un estil, fer una cosa que et defineixi. Té molt de psicologia o d’espiritualitat: saber qui ets, acceptar com ets, i dir-ho.

—Doncs fes-nos un autorretrat.

—Com? Que em pinti?

—No, apunts ràpids amb paraules.

—Molt treballadora, molt persistent. Enamorada de la bellesa i de la vida, atreta pel color, sensible, (allò que en diuen PAS), dislèxica, cridanera, impuntual. Optimista, esperançada. Amb caràcter, però tendra. I si m’agrada la bellesa és sobretot pel seu misteri, no parlo de la bellesa edulcorada o fàcil, sinó la que té relat, la que es troba dins la realitat, per crua que sigui. Sóc una persona que, quan entro a un hotel, canvio les coses de lloc perquè simplement tal com estan no em semblen bé.

—I què vols ser?

—A banda de feliç vull ser millor mare, i una pintora que viu tranquil·la, dedicant-se només a pintar. Al final un artista és un canal entre la realitat i l’obra, i per tant demana un temps de meditació. Per trobar aquesta mirada única, que fa que la gent et vegi. Si et veuen, és perquè ets de veritat.