El Liceu escalfa motors per a una de les produccions més esperades de la temporada 2022/2023, el Macbeth de Verdi amb la direcció escènica de Jaume Plensa, que s’estrena en el càrrec. Sabent que no ha de preocupar-se pels spoilers, l’artista barceloní ha exposat tot el seu imaginari en aquest drama mundialment conegut, fent que les paraules de Shakespeare omplin l’espai, evitant que les seves hipnòtiques escultures restin importància a les veus protagonistes i als músics: “No és una exposició de peces meves, no us espanteu”. Tot això, “sense posar cap pal a les rodes de Shakespeare i Verdi”, que li anaven murmurant a cau d’orella com prosseguir amb el procés de creació, fent-li sentir acompanyat.
“Està en la meva personalitat intentar deixar espai buit. L’escenari estarà més buit que ple. El buit és també un objecte. El més important a la vida és l’invisible”, ha defensat en la presentació de l’òpera, a una setmana de l’estrena mundial, acompanyat pel director artístic del Liceu, Victor García Pomar, el mestre Josep Pons, la soprano Sondra Radvanovsky (Lady Macbeth) i el baríton Lucca Salsi (Macbeth). Les impressionants figures de Plensa seran presents, siguin rostres o nòmades, jugant amb les percepcions dels espectadors per recuperar l’origen enganyós del teatre, remarca García Pomar, sempre perseguint l’objectiu de buscar i crear bellesa. Fins i tot, ho ha fet amb els vestits, convertits en escultures. I es veurà l’Escòcia de Shakespeare, però amb gairebé 2.300 interpretacions cada nit, la de cada espectador: “No una, que és la vulgar, sinó la que hi haurà als seus caps”.
Tots aquests elements són el resultat dels moltíssims dibuixos que Plensa va començar a fer durant el confinament, quan semblava que el món s’acabava, però ell va decidir recórrer a Shakespeare i Verdi: “El més difícil ha estat esperar tres anys”, ha confessat. A més, l’artista feia més de 20 anys que volia enfrontar-se a Macbeth, després que abandonés el món teatral perquè li treia massa temps per a les seves creacions. Ara que ha passat el temps suficient, l’ha pogut fer, encara que fos amb una pandèmia de fons, sense oblidar que la tragèdia del dramaturg britànic es va escriure quan succeïa una altra.
“Aquesta obra pot ser que sigui la més incomprensible perquè estem molt a prop dels àngels”, ha continuat, per la qual cosa ha volgut que la seva proposta escènica fos “d’una lleugeresa extraordinària”. “Shakespeare va intentar descriure l’ésser humà amb tota la seva complexitat. Tots hem estat Macbeth, Lady Macbeth, Banco… Segons com ens toca la llum som una cosa o l’altra”, ha sostingut sobre una història que el va deixar profundament impressionat quan la va llegir per primera vegada de jove i ara ha pogut entendre-la més: “Pensava que la coneixia”.
L’escultor també ha volgut aprofundir en el canvi de visió que els temps li està donant a una de les grans protagonistes, Lady Macbeth. “Ella els il·lumina a tots. És com el sol i la resta són els planetes que giren al seu voltant. Aquesta era la visió que jo volia transmetre a l’espectador, és un canvi d’actitud. Crec que Shakespeare no parlava de sang, fetge, fang, poder i obsessió, el que passa és que durant segles s’ha perpetuat una mirada masculina sobre un element que ja era molt femení però no s’havia arribat a entendre”. “Porteu clínex”, ha avisat Plensa, “no plorareu de tonteria, sinó de profunditat”. Ell, a falta de l’estrena, ja ho ha fet dues vegades.
Més enllà dels escenaris
El Macbeth de Plensa, producció del Liceu amb un cost de dos milions d’euros, s’estrenarà dijous 16 de febrer i es veurà fins al divendres 3 de març. L’obra anirà acompanyada per una instal·lació de l’artista al mateix teatre, amb tres figures humanes de gairebé dos metres d’altura, a més de les flamants portes amb les quals ha equipat la façana.
De cara al maig, la plataforma Caixaforum+ presentarà un documental sobre el procés de creació que ha seguit l’artista barceloní durant els últims mesos. També ho farà amb una altra de les grans protagonistes de la temporada al Liceu, Alexina B., de Raquel García Tomás.
