Iván Guevara tenia 28 anys quan va prendre la decisió de cruzar el charco i deixar Buenos Aires per venir a Barcelona.
“Ja portava tres o quatre anys escrivint guions per a còmics que es publicaven a les revistes italianes Skorpio i Lanciostory i havia començat a escriure també per a El Víbora i Kiss Comix, d’aquí. D’alguna manera tenia clar que volia dedicar-me a això, així que un bon dia vaig decidir venir a viure on estava la feina. No sé si en aquell moment era massa conscient que ho estava deixant tot enrere, la meva xicota, els meus amics, la meva feina. Però al final va ser el que va passar. Vaig començar una nova vida i la vaig canviar per la vella”.
L’escriptor i guionista interromp el seu relat per xarrupar el seu Fernet Branca amb Coca-Cola, “un vell costum que m’acompanya des de l’Argentina i que he contagiat als meus millors amics d’aquí”.
A la ràdio, el Dick Dale i els seus Del-Tones sonen fort amb el ritme pesat de Jungle Fever alhora que l’Iván reprèn la paraula: “Uns anys més tard, el mercat del còmic europeu va començar el seu declivi, però jo ja estava arrelat aquí. Vaig anar alternant les feines més diverses: llibreter, redactor d’una revista local, a una empresa de màrqueting… Fins que em vaig posar a pencar de cuiner, la meva altra afició”. Des de llavors, combina la seva feina darrere els fogons amb la seva passió: escriure i editar la seva obra.
La petjada del còmic i la literatura Pulp
“Fins fa uns anys deia que era guionista de còmics, perquè era el que millor sabia fer. Gràcies a la formació i experiència que he anat adquirint, ara ja puc dir-me escriptor sense ruboritzar-me massa. Igualment, continuo conservant bastants elements dels còmics en allò que escric: imatges visuals per condensar l’acció o l’ús de la pròpia estructura narrativa del guió, amb el seu dinamisme i les seves el·lipsis. Això va fer que, de manera natural, acabés trobant un lloc dins de la literatura coneguda com a Pulp”, explica el parroquià que té ja dues novel·les en el seu haver: Una noche de veinte mil años, deliciós llibre de butxaca de ciència-ficció, i Bodas de plomo, “una història de delinqüents ambientada a la Barcelona dels anys 80 que podríem situar dins del gènere hard boiled”.
L’autor, també ha publicat un parell de toms recopilatoris amb els seus relats, “però ja no estan disponibles perquè els he revisat, augmentat i tornat a reunir per gènere. El resultat són dos llibres més que apareixeran aviat. Un d’ells, de tall entre noir, terrorífic i urbà, reunirà tots els relats que vaig escriure ambientats a un país fictici anomenat Genteovejuna. L’altre es dirà Infinitos infinitos, conjuminarà dotze relats il·lustrats de ciència-ficció i fantasia fosca i, si tot va bé, veurà la llum durant 2022”.
A propòsit de l’imaginari Genteovejuna, aquest també serà escenari de la nova novel·la en què l’escriptor anuncia estar treballant, “i que serà una mica més llarga de les que he escrit fins ara”, anticipa.
— També estàs al capdavant de la col·lecció de relats de ciència-ficció anomenada Pandorum, oi?
— Sí, són antologies de relats de ciència-ficció de diferents autors en format de butxaca, que porto amb el també escriptor Tony Jim, i amb les quals volem reviure l’esperit Pulp de la literatura de quiosc, tant en la temàtica de les històries com en el format de llibres a preus populars.
Amb un títol d’aquesta col·lecció ja publicat i els dos següents en fase de Verkami amb una lògica bona resposta del públic, el parroquià reivindica amb aquest projecte “la cura de la feina editorial dels llibres, últimament tan oblidada. M’agrada treballar els llibres no només en el seu contingut intel·lectual, sinó com l’objecte estètic que són. Cada història necessita un tractament de disseny i format diferent, tan important per a l’experiència lectora com el propi text. Potser per això mai he aconseguit passar de les primeres pàgines de cap e-book”.
La ciutat escollida
“Barcelona és la ciutat que he escollit per viure i m’agrada per l’art que es respira en la seva arquitectura, els seus locals, la conservació dels seus monuments i llocs històrics, els seus teatres, la seva música, la seva gent. En aquest aspecte s’assembla molt a Buenos Aires, encara que Barcelona té la decència d’anar-se’n a dormir a una determinada hora”, explica el parroquià, que assegura que el que més aprecia de la urbs és que, “fins i tot sent gran i cosmopolita, no té els desavantatges de les grans ciutats. Es viu amb més tranquil·litat”.
Amb aquesta concepció de ciutat llegida més que viscuda en una infància que va ocórrer lluny, l’autor es documenta molt per ambientar algunes de les seves històries en una Barcelona pretèrita.
Barcelona s’assembla molt a Buenos Aires, “tot i que Barcelona té la decència d’anar a dormir a una hora determinada”
De la del present, sospita “d’aquesta idea que sembla una ciutat que encara no està acabada. Tot el temps hi ha quadrilles d’obrers trencant algun carrer o tirant un edifici per construir-ne un altre. Ara entenc que d’això tracta el progrés. L’única cosa que desitjo és que almenys tinguin la sensatesa de no carregar-se tants espais verds ni edificis bonics del passat, encara que, com et deia, entenc que d’això tracta el progrés…”, reflexiona.
— El que ja no pot progressar per insuperable és la nostra oferta gastronòmica. Tenim de tot una mica i molt bo: tapes, racions, menú, entrepans, plats combinats…
L’Iván Guevara escriptor dona aleshores pas al seu alter ego cuiner i, sense haver de pensar-s’ho massa, acariciant la seva barbeta i somrient amb boca i mirada, riu amb ganes abans de proferir:
— A un bar com aquest, ració. Mínim quatre platets a la taula. Tot salat i, per descomptat, el mate el vull amarg..
