Irlanda és una illa tenaçment escombrada pels huracans del llevant, per l’udol, durant segles enigmàtic, d’un oceà enfadós. El país és molt plogut, de vegetació plena i ben engreixada, sense pols. El verd irlandès és un verd sedant, espontani, encomana tranquil·litat.
He pujat dalt d’un autobús que fa la ruta de Dublín cap al nord, fins a la frontera amb l´Ulster, per Shane -travessant el riu Boyne-, Ardee i Carrickmacross. Al llarg del camí pasturen dins les closes ovelles molt tofudes, de testa negra i pèl molt blanc, llarg. I vaques lleteres, alguna de color de coure, però majoritàriament clapejades en escaqueig fosc i clar. Amb el cap cot arranen el prat amb una voracitat d’insecte.
Si no hi haguessin tantes hores treballades a les artigues, al bosc, si no hi haguessin ramats pasturant a les prades, la humitat oceànica d’Irlanda tornaria aquesta terra, en pocs anys, a la primitiva exuberància selvàtica. A les vores de les senderes, als jardins, el verd es conjumina amb les glicines moradenques i l’arç florit, ple de punxes, d’un blanc esblaimat.
Ara que és primavera, floreix d’un groc vivíssim la flor de la colza, el farratge per al bestiar (se’n fa també biocombustible). Colonitzen els turons grans extensions de groc, de verd. Tots els colors que es donen en estat natural, per més estrany que això sembli, mai no es fan nosa, mai no fan mal d’ulls.
L’interior de l’illa és d’una ruralitat elemental i despoblada, sense altra història que la periòdica irrupció dels invasors. O sense més novetat que la cadenciosa roda de les hores sense substància. Les nenes de poble encara saluden al pas del cotxe de línia.
Vaig a casa d’uns amics al comtat de Monaghan. Ja prop de Clones, a la frontera amb la Irlanda del Nord, l’autobús minora en passar per un vilatge i el xofer llança per la finestra el paquet de diaris. Mentre que l’eternitat es consolida, la sorpresa és efímera i passa volant.
Clones és una vila de pas, sense gent pel carrer. Al peu de la carretera espero en el pub que em vinguin a buscar. És un cau en penombra, amb crostes d’anys i panys. Quan els meus ulls s’habituen a la fosca identifico davant la barra dos silenciosos bevedors de cervesa. Entaulem conversa amb la veu de fons del televisor.
El pub és una cripta on trobar-se amb els altres, sortir d’un mateix bo i consumint una classe o altra d’esperit de vi
Fa pocs dies que ha estat Saint Patrick’s Day, la festa del sant patró d’Irlanda. En una paret hi ha una diana de dards, de franges en groc i negre, i fotografies dels ídols musicals. Un atapeïment d’ampolles, els tamborets, i, ja cap al vespre, la cridòria que és fàcil d’imaginar. Però també, cosa notable de dir, les guardioles per a la recapta de recursos per a les missions: The missionary sisters of our Lady of the Sacred Heart o Dominican missions in honour of Saint Martin, i encara Pallotine Fathers missions East Africa & South America que es presenten amb l’eslògan the love of Christ urges us on.
A Irlanda pot dir-se que s’ha covat una cultura del pub. És el refugi i el lloc de trobada, el confessionari públic i la capella de la concelebració. La mitja foscor crea l’ambient idoni per a aquesta idea de recolliment. El pub és una cripta on trobar-se amb els altres, sortir d’un mateix bo i consumint una classe o altra d’esperit de vi. Beure fa home. Així mateix, sense manies, podria resar un reclam irlandès. I això perquè la incitació al consum alcohòlic, com tantes d’altres coses, es justifica en funció de l’esperit de transcendir el món proper. Beure fa home entre els homes, ens obre als altres, a una dimensió superior. I si qui no beu és un mussol, és perquè no vol saber res dels altres i perquè es tanca en ell mateix.
El nom del pub –Diamond– em sembla un punt ambivalent. N’he llegit d’altres de tan o més enigmàtics com suggeridors: The red parrot, The golden triangle, The cat and cage. Són capses tancades, que exciten la curiositat del tafaner que tots portem dins. Fem via entre boscos a l’hora del crepuscle, quan ja bufega l’òliba.
A Irlanda hi ha una terra ancorada en els fonaments i un vent que la va laminant i fent pols. Aquesta lluita entre la carn i l’esperit ha transcendit a totes les manifestacions de la vida humana en aquest relativament petit territori atlàntic
L’abundància de pastures fan del boví d’aquest país una menja delicada i saborosa. I la producció de formatges és aquí d’un gran interès. Ara és primavera i el bon temps va venint. Però les pluges sempre arriben, una hora o altra. El fred, per aquest topants, potser no és tan determinant com la fosca, aquesta nit que als mesos d’hivern comença tan d’hora, gelada, trista, inacabable.
A Irlanda hi ha una terra ancorada en els fonaments i un vent que la va laminant i fent pols. Aquesta lluita entre la carn i l’esperit ha transcendit a totes les manifestacions de la vida humana en aquest relativament petit territori atlàntic. Potser això explica que a l’illa siguin -o hagin estat- tan freqüents, segons m´exageren, els robatoris als bancs. Sembla que és –o ha estat- una afició molt estesa, corrent. En l’ànima dels assaltants, em diuen, potser hi ha una obscura atracció pels fonaments. Quan es retiren de la vista de la gent i s’oculten, la venjança dels lladres es planteja com una restitució de les coses al seu lloc, que és la superfície del món.
És el mateix esperit que anima els missioners i els tinkers, els gitanos adobapaelles, aquests rodamóns impenitents. Uns i altres potser han heretat aquell instint transhumant dels pobles celtes. O dels pastors. Per això Dublín és famosa encara avui pel comerç de llana. També de cotó i de seda.
Aquesta illa era un Finisterre. Per als medievals aquí s’acabava tot pelegrinatge humà sobre la terra. Era a Irlanda on s’acabava el camí del sol pel territori d’Occident.
