Irene Sola
L'escriptora Irene Solà. © Ignasi Roviro

Irene Solà pacta amb el diable a ‘Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres’

L’autora torna després de l’èxit de ‘Canto jo i la muntanya balla’ deixant que la ficció es barregi amb la màgia per narrar la història d’una nissaga familiar protagonitzada per aquelles que mai són explicades, dones velles, lletges i mortes

Irene Solà (Malla, 1990) tenia ganes de temptejar la màgia en el seu nou llibre. Sense perdre l’univers que va patentar a Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama de novel·la 2019), amb una majoria de personatges i històries fets de carn i os, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama) neix de la curiositat que sentia per pactar amb el diable. “És una de les premisses d’un munt de contes i llegendes. A més, és present en moltes cultures”, sosté l’autora, sense oblidar el seu gust pel folklore i la narrativa oral, sempre relacionats amb el plaer innat en l’acte d’escoltar històries.

“Jo he mirat les tenebres escrivint aquest llibre”, confessa crípticament, deixant que cadascú senti la foscor com vulgui, sense donar per fet que hagi de ser una cosa inequívocament dolenta i desafiadora. Per a Solà, precisament, la seva tercera novel·la tracta, més enllà de la màgia, dels múltiples punts de vista que poden existir sobre qualsevol fet. “Explico una història familiar, però ho faig des de subjectivitats diverses, fins i tot contradictòries. Cal entendre-la com la majoria d’històries familiars, com una cosa fragmentada. Difícilment algú et vindrà i te l’expliqui sencera, si no que aniràs agafant fragments, moments i detalls, i ho organitzaràs”, explica.

Des d’aquesta pluralitat, i a la vegada ambigüitat, narra en un únic dia successives generacions de dones que habiten fins a l’actualitat una masia de les Guilleries, tancades totes elles en una llar que es mimetitza amb l’entorn i amb els records, sempre partidistes, com l’única via d’escapatòria. El pacte amb el diable que determina l’avenir d’aquesta nissaga el cristal·litza la matriarca, la Joana, invocant-lo per trobar marit, tot i que hagi de matar un gat i pixar a la seva tomba.

Solà narra en un únic dia successives generacions de dones que habiten fins a l’actualitat una masia de les Guilleries, tancades totes elles en una llar que es mimetitza amb l’entorn

A partir d’aquesta peculiar complicitat inicial, la veu narrativa, “gairebé fantasmagòrica, com si fos un cop de vent que entra a casa i va pul·lulant”, envaeix els personatges i els acompanya per perfilar les seves vides, que s’entrellacen paràgraf a paràgraf, saltant de l’una a l’altra, agafant velocitat i arribant a compartir línies. Tot això, amb un vocabulari preciosista que recupera contes i tradicions oblidats, també les seves expressions, posant-les per sobre de les actuals, fent que siguin aquestes les que descriguin el món, passat i present, evidenciant les dificultats per poder explicar artefactes contemporanis com un mòbil o un cotxe.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, escrit abans del boom de Canto jo i la muntanya balla, amb més de 100.000 lectors a tot el món, és també una novel·la que desafia la subjectividad hegemònica que s’ha transmès segle rere segle, posant el focus en “aquelles que no protagonitzen la història en majúscules ni tan sols la majoria d’històries en minúscules”. “No només són dones”, continua, “són també velles, suposadament lletges i estan mortes”. Per això, tot passa al Mas Clavell, perquè elles no tenen la possibilitat d’escapar del seu interior com fan ells, que poden anar-se a veure món, participar en guerres i viure aventures, tot i que després mai puguin tornar, amb picada d’ullet inclosa al mític Serrallonga. De fet, Solà sustenta totes les històries en una profunda recerca que sembla que mai s’acaba, llegint molt, parlant amb experts, trepitjant terreny i veient vídeos de YouTube, fent que, a vegades, pesi més que la inèrcia narrativa.

Malgrat la màgia tenebrosa que envolta un diable de mil cares, l’autora ha volgut que la novel·la fos molt corpòria, construint una trama plena de contrastos, ja sigui entre les versions d’una mateixa història que narra cada protagonista, o entre el més enllà i els seus fantasmes, i les olors, les sensacions, els sorolls i els sabors que impregnen cada racó del Mas Clavell i els seus habitants. “Descriu i parla constantment dels cossos de les dones i els animals, també de la casa i el paisatge, de com es prepara el menjar o les trampes als llops, com es tortura a algú i com es provoca plaer”, relata. Aquesta presència omnipresent del físic conviu sense problemes amb el fantàstic, fusionant-se, fent més irreal el quotidià a força d’exagerar-lo i permetent fer verídic l’impossible.

IRENE SOLA
L’autora ha volgut que la novel·la fos molt corpòria, construint una trama plena de contrastos, ja sigui entre el més enllà i els seus fantasmes, i les olors que impregnen cada racó del Mas Clavell© Àlex García

I és que, recorda, en una història s’estableix també un pacte entre lector i narrador. “Apagues els sensors d’alarma i incredulitat, i, en comptes de passar-te tota la novel·la dient “això no pot ser”, et submergeixes a dins, t’imagines l’inimaginable i et creus l’increïble”, remarca. Com si fos el mateix diable que persegueix a la Joana i la seva prole, Solà planteja una història que comença atordint fins que tot quadra, donant la clau perquè el lector se senti un més en aquest esmunyedís Mas Clavell i convisqui amb les seves dones, com si les perseguís, fins i tot quan estan a punt de morir, sentint de ben a prop el seu últim sospir i submergint-se en noves tenebres.

Encara no està clar si la melodia que Solà ha après a tocar a Canto jo i la muntanya balla i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres continuarà present en noves històries, “tindrà molt a veure amb el moment en el qual em trobi”, però el que sí que revela és que ja treballa en un nou projecte. “Mai paro. La recerca va obrint camins i possibilitats. Però amb processos de promoció com el d’ara has de baixar el ritme, no pots escriure cada dia”, sosté. Per a l’editora d’Anagrama, Silvia Sesé, que l’estil d’una escriptora centrat a recuperar la tradició agradi tant té a veure amb el fet que tracta històries que afecten a tothom, independentment del seu origen: “No aplana diferències com fa la globalització, per això les seves obres són universals”.