Els barcelonins som una espècie bípeda mandrosa de mena i el MNAC, per la seva ubicació muntanyenca i figura pomposa, de temple faraònic i desvalgut, ha estat una de les víctimes ancestrals de la nostra peresa per moure el cul, i més encara si es tracta de visitar museus. També hi fa que el nostre mausoleu d’art tribal predilecte sigui un dels indrets que acostumàvem a visitar de petits amb l’escola i tota activitat de lleure pedagògic, especialment si és conduïda per aquella espècie horripilant de guies de museus i historiadors de l’art que passegen els nanos pels racons d’un museu dient parides monumentals sobre unes obres d’art de les quals no en tenen puta idea mentre fan veu d’enrotllat, acostuma a esdevenir castradora i molt contraproduent de cara a una posterior visita.
En el cas del MNAC és una pena, perquè d’ençà que hi regna Pepe Serra el museu ha estructurat la seva magnífica col·lecció amb una narrativitat sòlida i clarament explicada, les seves sales són un espai òptim per respirar i emocionar-se amb algunes obres extraordinàries d’art i moltes exposicions temporals, com les d’en Francesc Torres, han aconseguit fer que l’art que hi sestejava polsegós ara es pugui rellegir amb relació al present regalant-nos una veritable catarsi de contemporaneïtat.
Tot això que us conto ve especialment al cas si pensem en la meravellosa exposició Diàlegs Intrusos que el museu ha organitzat en col·laboració amb la Fundació Suñol i que han comissariat amb molta perícia en Sergi Aguilar i l’Àlex Mitrani, un diàleg gens forçat, meditatiu i en alguns casos corprenedor entre obres de la segona meitat del segle XX, d’autoria encara molt recent en termes històrics, amb alguns dels tòtems més coneguts i sacrosants del museu.
Feu-me cas i pugeu al MNAC, si cal més d’una vegada (teniu temps fins al 7 de novembre del 2021, si és que el món no s’acaba abans, el comptador d’anys s’atura de sobte i ens n’anem tots a prendre pel sac) i passegeu-hi. Escric passegeu-hi a dretcient, perquè aquesta és la primera troballa de l’experiència intrusista, car les sobres de la Suñol es troben escampades al llarg dels dos pisos del MNAC i, mentre les cerquem com turistes badocs, el recorregut ens imposa dolçament aquell caminar atrotinat del flâneur, i és així com podem retrobar-hi amb més goig i menys estrès alguns vells coneguts de tota la vida (jo vaig aprofitar per aturar-me una estona a xerrar amb el Sant Jeroni del taller de Josep Ribera, una pintura descomunal del sant hipnotitzat per la trompeta divina, genialment ordit amb aquella preciosíssima cara d’ebri nap-buf).
Poder anar caçant les 19 obres de la Suñol el matí del passat dimecres pel MNAC fou una experiència orgiàstica, perquè deu ser la primera vegada en la meva infructuosa vida que he pogut veure una exposició durant més de dues hores sense creuar-me amb un sol visitant, podent interactuant només, emmascarat i fent ús de la mirada, amb un dels éssers que d’antuvi m’ha despertat una passió antropològica més fervent: el vigilant de sala. Potser per aquest motiu, el gaudi de tenir el MNAC només per a mi, vaig xalar especialment amb la que potser és l’obra més simple de tot el recorregut, laChaise de salon d’art (1974) del gran artista saltenc Jaume Xifra, una cadira tramada de filferro, el material de la corona dolorosa de Crist i del turment, que contempla senzilla, desafiant com una vídua ressentida, un dels Maiestas Domini més bells de les pintures de la sala de Sant Climent. Cal aturar-s’hi tot el temps del món només per veure com aquesta simple cadira d’en Xifra desafia tota la magnificència de l’Altar de Durro i amb quatre filferros resumeix la morbosa dignitat dels màrtirs que imiten nostru senyor amb art maldestre i que la nostra postmodernitat ha traduït en formes molt més imperfectes com ara l’Esperit Sant de Lledoners i el Robinson Crusoe de Waterloo.
Convertit jo mateix en un intrús, barrino que l’art sempre és una forma de diàleg espieta, car no hi ha un sol artista, ni un de sol, que pensi i creï del no-res, i fins i tot els genis com Mozart o Picasso sempre acaben parant l’orella i els ulls al treball dels seus correligionaris, encara que sigui per encardar-se’n. Em sobta el pensament mentre em topo amb la Butaca (1987) d’Antoni Tàpies, que atrapa la mirada de l’espectador quan irromp a la sala on s’amunteguen els sumptuosos trons de les verges medievals gòtiques de Jaume Huguet i hom s’embadoca amb aquesta simple peça, modèstia esparracada que sembla desafiar els retrats de Sant Jordi i les verges que s’exciten com unes verres esguardant-lo. La imatge és contrastant, fins i tot pot semblar poc respectuosa entre tanta mandanga sacrosanta, però si tenim paciència i ens acostem a les teles, descobrim que la pell d’aquest simple moble acaba assemblant-se com per art de màgia al tremp i els relleus d’estuc del meravellós Sant Jordi i la princesa (tercer quart del segle XV) del llinatge dels Cabrera. Tornem a veure l’objecte de nou, ara esdevingut magna obra d’art, i en aquest precís instant sembla que tots els Sant Jordis de la sala ja no lluitin per fotre’s la princesa, sinó per poder descansar al paupèrrim sofà.
No és estrany, doncs, que el diàleg entre el passat immediat i la tradició sigui més impactant quan les primeres obres són objectes, com també s’esdevé amb el Pan Tostado (1974) de Claudio Bravo, que posa una nota d’humor irònic-realista als habitualment enfarfegosos bodegons de les sales barroques i tota la seva espantosa teca, o la genialitat del nostre gran Brossa, que a Capitomba (1986) ens encasta davant d’un antic caixer bancari capgirat del qual creiem veure com n’han caigut monedes lluents que en realitat són peces de xocolata, una instal·lació que ho té tot de la mala llet brossiana i que guanya encara més truculència disposada entre les làmpades exuberants dels nostres estimadíssims cursis modernistes. És important recordar que una de les nostres grans fites com a raça sempre ha consistit a posar entre parèntesis allò que considerem sacre, en fotre’ns de les quatre coses (que no n’hi ha més, desenganyem-nos) que configuren aquella mamonada dita caràcter nacional, i és en aquest sentit que els objectes d’en Xifra, Tàpies i Brossa incrusten una nota dialògica interessant envers (o contra) nostre passat. És important que el venerem però també, ara que duem molts anys de procés, martirologi i cofoisme, que ens n’adonem que la nostra excrescència fot pudor i que massa sovint fotem molt de riure. Gràcies, artistes, per recordar-ho!
He de confessar que la sectorial de pintura abstracta dels 70-80 de can Suñol no em rinxola els pèls del cos com la seva innegable excel·lència escultòrica, i l’impacte dialògic que representen els objectes que he esmentat decau un pèl en les obres de José María Sicilia (Flor marco negro, 1987) o José Manuel Broto (A-3, 1984) i és encara més posada amb calçador en el cas de les nogensmenys bellíssimes fotografies stravinskianes de Richard Avedon (1975). Així també amb l’obra del meu adorat Hernández Pijoan, de qui els comissaris han triat el bell Díptic II de 1978 (aplaudiments sonors) amb l’ànim de contraposar l’esclat orgiàstic de l’impressionisme i tots els seus posts amb la recerca austeríssima del color al nostre gran artista barceloní. A risc de ser mestretites, diria que la ubicació d’aquesta meravellosa obra, que és a l’alçada del millor Barnett Newman, mereixeria un altre espai del MNAC on el genial matís i l’enorme traça pinzellera del nostre Hernández Pijoan lluïs molt més (la sala 52 és massa petita, quasi un espai de trànsit on l’espectador no pot capficar-se com déu mana en la textura pictòrica de l’obra, que passa injustament com a menor quan, al meu immodest entendre, és una de les més interessants de la tria, de llarg). Les esmenes són per posar-hi alguna pega; això de rondinar, aquí a la Punyalada, ens encanta.
Acabat el passeig, fatigat pel gaudi dels intrusos, tresco per la sala Oval del MNAC. En Permanyer em contà un dia que aquest és el segon espai d’aquesta tipologia més gran d’Europa després del Royal Albert Hall. No sé si la dada és certa, que amb en Lluís segur que ho és, però podem afirmar sens dubte que és un dels més mal utilitzats del planeta. Em comenta algun dels meus espies que el seu magnífic orgue necessita un parell de quilets d’euros per a reparar-se, amb la qual cosa, si hi ha algun ricatxó de la tribu que em llegís, estaria bé que afluixés la mosca i que entre tots organitzéssim una Vuitena de Mahler com déu mana a la sala Oval, que seria un espai magnífic per a fer-hi concerts (previ acondicionament de la reverberació) o alguna cosa de més categoria artística que aquests espantosos sopars benèfics que s’hi fan de tan en tant, curulls de gent mal vestida i d’aquest esperit solidari que, ara que s’acosta Nadal, és a punt de regurgitar i fotre’ns enlaire una mica més les nostres confinades existències. Per fortuna, encara ens queda l’art, i malgrat les pegues esmentades es resten experiències delicioses com pujar al MNAC per gaudir com uns camells d’aquests Intrusos, passejar pel nostre museu, i dedicar un parell d’hores o més a deixar-se dur pels propis pensaments.
Feu-me cas, no sigueu mandrosos i alceu les natges. Pugeu al MNAC, que aquesta exposició té tota la raó en el seu lema: Tot és present, perquè l’art sempre es respira des de l’ara, i aquest ara dels diàlegs entre can Suñol i el nostre museu és una experiència artística collonuda per gaudir i barrinar. Hi tornaré, de ben segur, i no hi hauria res que m’agradés més, però també que em dolgués més, que fer tot el recorregut sol com un mussol. Va, coi, barcelonins, move your ass!
