[dropcap letter=”E”]
stava de vacances, per fi, al sud de França (“una França molt poc pretensiosa, en ple camp a prop Carcassona”) i l’últim en què pensava és que sonaria el telèfon i fos el ministre de Cultura en persona qui li trucava per dir-li que havia guanyat el Nacional de Cinematografia: “l’últim, era l’últim en què pensava”. Punt. “Ni tard ni d’hora, no ho esperava, encara que altres anys m’havien dit que era a les llistes (de possibles). Són coses que vénen i agraeixo, però que no se m’ocorre pensar-les”.
Estava de vacances i era diumenge a la tarda. S’acabava d’emetre el seu programa de Ràdio 3, segona entrega de Algú hauria de prohibir els diumenges a la tarda, en què Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960), entre paràgrafs de Cortázar i poemes de Karmelo Iribarren, es pregunta a qui se li haurà ocorregut inventar les tardes de diumenge amb aquesta depriment cantarella de partit radiat i la resta que és silenci, i s’angoixa perquè el temps passa i els minuts de sorra es colen pel coll del rellotge rient del teu miratge de ser.
Sona el telèfon i som nosaltres des de Barcelona per preguntar-li què queda de la Barcelona a l’avantguarda de les arts i la cultura en general. Barcelona és el que era? “De cap manera. Barcelona s’està marcint”.
Però deixem això per al final, que amarga molt, i comencem per Benidorm. Nieva en Benidorm, la seva propera estrena, que succeirà en l’obertura de la Seminci aquest 24 d’octubre i de pas rebrà l’Espiga d’Or d’Honor del festival val·lisoletà. Benidorm, ¿l’escenari on qualsevol succés és possible? “Benidorm té una fascinació real, que està vinculada amb el kitsch i el camp. És un lloc on triomfen cantants, repertoris, assumptes que estaven de moda fa anys, i ho fan d’una manera paròdica i caricaturesca.
És un Shangri-La on conviuen dos mons a part, el dels jubilats espanyols que no parlen una paraula d’anglès i el dels estrangers que porten aquí tota una vida carpe diem sense parlar una paraula d’espanyol; té un entorn impressionant i un urbanisme vertical estil Copacabana que fascina als arquitectes. He tret un Benidorm molt pel.liculer, un gresol de quimeres de molta gent dispar, strippers, cuiners, jubilats, policies … ”
I allà al mig Sylvia Plath, poeta de culte, maleïda, perquè tornin a dir d’ella que és densa, intensa, bizantina … “No renunciaré a les meves referències, me la sua el que diguin. Sylvia Plath va viure a Benidorm tres mesos a la dècada dels 50, una lluna de mel, una època molt feliç de la seva vida (que va acabar en suïcidi després de repetits intents), i allà va escriure molts poemes, i hi ha una policia (Carmen Machi) que viu al mateix lloc on ella va viure, i busca aquest altre Benidorm possible. Sí, tenim de tot, del Yes Sir, I can Boggy a poemes de Sylvia Plath, perquè és el que m’agrada: cavalcar de la cultura pop a una altra suposadament més elevada, que per a mi són sempre una mateixa”.
És el seu segell personal. Aquelles crítiques que 30 anys enrere la van fer plorar —ha confessat—, també la van fer gran, i no serà que projecta una falsa imatge de persona segura, pagada de si mateixa? Està a punt de dir-me, mira Pita, deixa’m en pau, i ho noto com un formigueig a través de les ones; però com sap que això queda fatal, sospira i respon: “Ja no m’importa que parlin de mi. És molt fàcil avui no veure el que no t’interessa. I que la gent perdi un minut de la seva vida criticant el meu excés de cultura, què vols que et digui, em fa riure (i en efecte riu). Afortunadament, crec que hi ha molta més gent a la qual li encanten aquestes coses. Però, de veritat, el que diguin de mi no em fa perdre la son”.
M’agrada cavalcar de la cultura pop a una altra suposadament més elevada, que per a mi són sempre la mateixa
S’ha dit del seu cinema (amb encert) que es llegeix, que és un cinema de paraula, a vegades dedicat expressament a la literatura. I quan més ho esperàvem, a la seva darrera pel·lícula, Elisa y Marcela, una història fascinant, una novel·la per escriure que va bussejar en la memòria no arxivada de dues dones homosexuals al 1885, Coixet va optar per la imatge muda. “Vaig fer la pel·lícula que volia fer, aproximant-me a la història d’una manera molt visual, perquè a més em semblava molt complicat imaginar com parlaven en aquell temps aquestes dones. Però la història no es va esgotar amb la pel·lícula, estic segura que es repetirà, perquè a més és un assumpte interminable”.
Explicar històries de dones
Ha estat guardonada amb el Nacional de Cinematografia per un jurat estatutàriament paritari i de majoria femenina, i llavors tornen a sorgir les veus de la discòrdia dient que Coixet retreu al nou feminisme que… ¿què li retreu, això de la quota precisament? “Sempre he defensat molt clarament la quota, que em sembla una manera de recuperar un deute del passat, que va menysprear sistemàticament les dones. Les dones no haurien d’estar demanant la igualtat salarial sinó sous més alts que els homes, i els homes haurien d’estar agraïts que demanem igualtat i no venjança. Però mira, el moviment es demostra en acció. Jo era feminista amb 5 anys, perquè era molt conscient del menyspreu que rebíem les dones, ho recordo molt clarament. Per què em regales un estoig de manicura si t’he demanat tres llibres? Per què no puc ser el que vull ser? Per què he de casar-me i tenir fills? Escolti, això no té cap sentit! Ho pensava i ho creia d’una manera natural. I des que vaig començar a fer cinema, sempre he tingut clar que m’agrada explicar històries de dones”.
Un jurat que ha destacat d’ella la seva llibertat, valentia, inconformisme, versatilitat, projecció internacional, generositat amb les noves generacions, compromís amb la igualtat i les causes socials. Buf. On es reconeix més? “És cert que vaig al meu aire, cadascú tria un camí, o potser el camí et tria, però em recordo sent així des del pati de l’escola; un neix així, diferent, però no ho planifica”.
Internacional: “No és una cosa intencionada: sempre m’ha semblat molt normal marxar. És més, em sorprèn que la gent no ho faci. I sí, potser sóc la que més hagi anat fora de manera sistemàtica… “Valentia? “Més que valentia jo diria que sóc molt conscient de les dificultats en què em fico, i de sobte em veig aquí… i, holaaaaa? A qui se li ocorre!” Causes socials, “doncs, si puc fer el que està en la meva mà per ajudar, si puc servir, jo m’hi tiro de cap. És veritat que he fet moltes coses gratis per a ONGs, però també em sembla una forma d’aprendre”. Generositat: “Dono suport a les noves generacions perquè és una cosa que a mi no em va passar. Crec que el meu deure és estimular i empènyer els nous creadors a què es tirin a la piscina.
Recordo haver demanat consell a directors consagrats sent jo adolescent i sortir dient, millor m’oblido; vaig arribar a escoltar el fatídic: Tu mai ho aconseguiràs! A mi en canvi m’agrada explicar la veritat, la duresa que suposa dedicar-se a això, però el fascinant que és, i animar-los”. Coixet invertirà el muntant del premi (30.000 euros) en projectes novells, “tinc tants damunt la taula que el problema és com fer-ho perquè em doni per tots”. Compte en la seva nova pel·lícula amb la producció dels germans Almodóvar, és la seva tercera col·laboració amb El Deseo, “Eliminar la imagen destacadasí, ho és, però les meves dues primeres pel·lícules me les vaig finançar jo sola, no et confonguis”.
Els homes haurien d’agrair que demanem igualtat i no venjança
D’acord. Doncs arribem a les postres amargues: la Barcelona pansida. “Des de fa uns anys aquesta és una ciutat empobrida on la precarietat resultant de la crisi del 2008 no ha fructificat en noves alternatives culturals, com sol succeir amb les crisis. I ni tan sols em refereixo a l’agitat món dels recursos públics, que mai he sabut bé a què obeeix, sinó a la receptivitat de manifestacions culturals en general”.
“Mira, estem en un moment en què les coses es diuen amb tal ímpetu i menyspreu per l’altre, que la gent té por de dir el que pensa, i calla. Però creguin-me, no passa res! Només demano que aquells que no estiguin d’acord amb mi no s’enfadin, que no em facin cas si no volen, però que no s’encoratgin en el victimisme. La gent de seguida se sent ferida i menyspreada, què hi farem”.
Les coses avui dia es diuen amb tal ímpetu i menyspreu per l’altre, que la gent té por de dir el que pensa, i calla
Res més. Potser seure i gaudir de Nieva en Benidorm, quan arribi a les sales el 13 de novembre. On? No ho sé.
