Imagina que ets un turista

“Com a veí de la Sagrada Família, no et molesten els turistes?”. Aquesta pregunta me l’han feta sovint i sempre acabo responent que qui em molesta són la gent a qui molesten els turistes. Evidentment que reclamo la ciutat per als barcelonins, i que hi poguem viure a un preu raonable, i que no hi hagi massa degradació en l’ambient, però qui em molesten no són els turistes sinó els barcelonins que no suporten els turistes. Especialment si són veïns de la Sagrada Família, aquests especialment, perquè jo en sóc i sé el que és. Jo els dic que no facin cas de cap veí del barri que es queixi dels turistes: segurament és algú que conec, i els garanteixo que no té res de què queixar-se. Passin-me’n el nom, de debò. A veure si té el valor d’explicar-m’ho a mi.

I és que no passa res. No hi ha cap molèstia, els ho dic de debò. Per molt que digui l’“Associació de veïns i veïnes”, que no representen absolutament ningú excepte el lobby del bloc de Núñez i Navarro que s’ha d’enderrocar per tal d’acabar el temple. Però en aquest barri no has de fer-te pas entre cap cua de guiris, ni trobes milers d’autocars aparcats als xamfrans, ni t’aturen constantment per preguntar-te cap adreça, ni des del balcó t’arriba cap olor de suor barrejada amb crema solar. L’única cosa de què em puc queixar és que, a les onze del matí, les terrasses de l’avinguda Gaudí ja considerin que no hi pots prendre un cafè sinó només dinar. I, fins i tot així, als que en som veïns de fa anys ja ens reconeixen la cara i ens fan una excepció. Per tant, de passada diguin-li a aquell conegut d’abans, el que es queixava, que només cal ser una mica simpàtic amb els cambrers.

No em molesta gens acollir milers de visitants a un temple que ja hi era abans que jo, i que hi serà després de mi, com els veïns de la Torre Eiffel ja deuen entendre que vindrà molta gent a admirar la cosa. Val a dir que, a l’estiu, trobo natural i bo que als llocs bonics hi hagi gent: de moment, aquí encara hi ha prou lloc per a tothom. Això sense esmentar que precisament aquest temple s’ha d’acabar a partir de donacions i entrades venudes, i no a través d’impostos. Per tant no, senyors, no em molesten els turistes: em molesta la pregunta.

Però en aquest barri no has de fer-te pas entre cap cua de guiris, ni trobes milers d’autocars aparcats als xamfrans, ni t’aturen constantment per preguntar-te cap adreça, ni des del balcó t’arriba cap olor de suor barrejada amb crema solar

Tan oportuna com sempre, l’alcaldessa ha volgut refelexionar sobre la limitació de creuers. És un debat interessant, si no el fas a les portes de l’estiu. A qui se li acut, vull dir. Tots els restauradors i hotelers frisant per compensar els dos desastrosos anys de pandèmia, i al mes de juny ens posem a abordar la necessitat de limitar els creuers per veure si així les navilieres i agències de viatges s’espanten. Debatem-ho un dia, d’acord: però aleshores hem de saber que, de tot el trànsit marítim del port (i la contaminació que en pugui derivar), els creuers representen un percentatge més que mínim. I que, si el que volem abordar de debò no és la contaminació sinó la tírria cap als turistes (perquè ja ens coneixem això de pintar de verd les ganes de decréixer), fem-ho amb xifres i comparant-los, per exemple, amb els que arriben per avió. Que aquests, curiosament, no es volen limitar. Ni les companyies aèries. Deu ser que la capa d’ozó es troba sota el mar.

Això sí, assumim-ho: el barceloní de tota la vida ha quedat en minoria. Aquest sí que és un fet digne de gestionar amb urgència. Ja fa anys que la població vinguda de fora (els més problemàtics els diem immigrants i els més guais els anomenem expats) supera ja en nombre els residents nascuts a la ciutat. Això vol dir que poden decidir, i votar, i que si volen una ciutat aparador reclamaran una ciutat aparador. Dit d’una altra manera, els Quatre Gats ja no serien possibles avui perquè Picasso o Casas mai no anirien a canviar la història de l’art en un bar dedicat exclusivament a ser etiquetat a Instagram (#4gats, #nofilters, #lovethiscity). Ja no es tracta de si els turistes molesten o no, que ja he deixat clar que no, sinó de tenir el tros de ciutat reservat o pensat per als que hi viuen cada dia. Allò que Fran Lebovitz reivindicaria dient “pretend it’s a city”: fem veure que és una ciutat, i no un parc d’atraccions.

Els Quatre Gats ja no serien possibles avui perquè Picasso o Casas mai no anirien a canviar la història de l’art en un bar dedicat exclusivament a ser etiquetat a Instagram (#4gats, #nofilters, #lovethiscity)

Resoldre el problema del preu de l’habitatge (el gran incompliment), trobar solucions al problema del transport públic de tota l’àrea metropolitana (no a base d’odiar els cotxes i odiar a mort els motoristes), evitar que tanquin establiments emblemàtics o històrics, vetllar perquè no marxin festivals nostrats (o perquè no es desnaturalitzin), evitar els capricis en forma de tramvia o de superilla mal ubicats, humanitzar el [email protected], eliminar burocràcies excessives o, sobretot, facilitar que hi hagi grans cafeteries a la ciutat. Que aquesta és l’altra: on s’han ficat, les grans cafeteries? Per què me n’he d’anar als vestíbuls dels hotels? On són els Quatre Gats del nostre segle? On és, de fet, tota l’actitud que van tenir els Modernistes, però sobretot i centrant-nos en el tema on s’han ficat les bones cafeteries? Aquelles on pots passar hores parlant, o llegint, o gaudint de l’entorn? En resum: el problema no és el turisme, el problema és el model Starbucks. Que es queda i s’expandeix durant l’hivern. I és que una cosa és que el turista s’emporti de souvenir un torero fet de trencadís de Gaudí, aquest serà el seu problema; però una altra cosa és que, de la Barcelona dirigida al dia a dia dels autòctons, aviat ja només en quedi el record. El souvenir. De tan oblidar qui ets, has esdevingut tu el turista.