Després d’aparcar el seu skateboard, acomodar-se davant la barra i demanar “una canya ben tirada, amb els seus dos ditets d’escuma, que estigui ben freda i si és de producció pròpia, millor, així contribueixo al comerç o negoci local”, en Hun Deok Lee sol·licita compassar la xerrada amb les notes de Souvlaki, dels Slowdive, “per a mi, el millor àlbum de shoegaze de sempre. Va sortir al 93 i, el primer cop que el vaig escoltar em va marcar ja per sempre”, explica recordant-se a si mateix com aquell indie kid que, gràcies al disc que ara sona, va descobrir al Brian Eno, que havia participat amb un parell de temes a aquell enregistrament.
D’ascendent coreà, aquest artista multidisciplinari va arribar a Barcelona el 1982, “quan se celebrava el mundial de futbol i la mascota era el Naranjito”. La seva és potser la primera fornada d’immigrants sud-coreans que van arribar a la ciutat i s’hi van integrar “absorbint part de la cultura popular local i sumant-la al meu bagatge de procedència”, amor pel kimchi i l’allioli, cosa que el porta a concloure que “sobre la base de la suma d’aquestes dues parts, podríem definir el meu com un remix cultural”. Somriu i xarrupa un glop de cervesa abans de confessar que la seva vida –cada moment de la qual defineix com un escenari diferent on res no és monòton ni constant– ha donat mil voltes. “Això sí, sempre he estat vinculat a tres disciplines: l’art, la música i l’skate“.
Als 80 va créixer acollit per la subcultura skater de la ciutat. “No és només un esport, sinó que és un estil de vida al que porto vinculat més de 35 anys”, i al que ha consagrat bona part del seu activisme cultural a través d’exposicions, festivals o l’obertura de la botiga Ikara Skate Shop. Aquest insubornable esperit subcultural es fa notar quan reivindica que tot allò que fa, les seves cançons, les seves instal·lacions, és autodidacta, “i porta el segell del Do it yourself (Faci-ho vostè mateix)”.
Fusta que vibra
“Encara recordo aquell meravellós moment, quan vaig tocar per primera vegada un violí, i vaig sentir el seu so i la seva vibració”. En aquell moment, el parroquià tenia onze anys i gairebé no havia rebut cap educació musical. Tot i això, assegura, aquell instrument, la vibració del so en el seu petit cos llenyós, va ser el que el va portar a fer música. “Junts hem recorregut diverses etapes. El meu pas als 90 pels Minema em va marcar per sempre. Allà vaig descobrir, vaig aprendre i vaig absorbir la música pop. Va ser la millor època de la meva vida. Jo tenia molt poca experiència i, tot i així, vaig poder tocar gairebé en totes les sales nacionals i festivals com el FIB, BAM, i un llarg etcètera. De fet, estic molt orgullós de l’últim concert que vam fer al BAM, al 96. Em vaig acomiadar de l’escena indie amb el cap ben alt. Més tard, vaig experimentar aprenent a improvisar amb els Ummo, banda de krautrock, sense oblidar que moltes de les meves instal·lacions artístiques eren sonores, i a aquestes era molt important la improvisació del meu violí que, connectat a l’efecte dels pedals de guitarra, creava atmosferes shoegaze a sales d’exposició”.
–Instal·lacions artístiques? Explica’m’en alguna, com era, i tal…
–Doncs mira, estic molt orgullós d’una instal·lació en format taller que vaig fer per al Museu Picasso i que vaig anomenar Construyamos una nueva Torre de Babel, comissariada per l’Anna Guarro i per a la qual vam rescatar velles taules d’skate en desús, castigades i danyades, però que alguna vegada havien sigut objecte de desig. Amb aquelles taules vaig construir una gran torre al pati Noguera del museu. El taller consistia a pintar-les de nou, amb nous relats personals dels participants. Aquell dia vam batre rècords d’assistència: van passar més de 20.000 visitants i es van apuntar al taller més de 2.000.
Ara mateix, l’artista està centrat en el seu nou projecte musical, Cotton Tree, “en el qual els meus dibuixos i pintures són el nucli i inspiració de les cançons”. Guanyador en la categoria de projecte emergent del 2021, del programa de Ràdio 3, Disco Grande, del Julio Ruiz, el parroquià defineix el so de Cotton Tree com (atenció!) “quelcom que frega entre el pop i el folk net i transparent, que transcendeix les al·legories de la vida, adornat amb estrats de romanticisme, introspecció, shoegaze, melancolia, contes i espiritualitat, i que es destil·la ritualment en unes cançons que són el mirall de la meva ànima”. Alhora, està creant una marca personal que abastarà “des de taules d’skate, fins a roba i obra gràfica que porten el meu art. El proper pas és presentar-ho a sales d’exposició en forma de pop-up store, on es podran apreciar totes les meves disciplines en un mateix pack”.
Una ciutat per ser patinada
Apassionat per la idea de recórrer la ciutat sobre el seu skate, destaca que li encanta “contemplar els monuments, l’arquitectura, llocs secrets on li espera una infinitat de relats històrics. M’encanta la història de Barcelona, començant des de la Barcino Romana, passant pels seus murs, la història de les Rambles i els seus secrets ocults, 1714, el Call o Jueria, els sefardites i la seva història, Ildefons Cerdà, Antoni Gaudí i el seu llegat. Em fascina veure façanes que continguin decoracions modernistes, em passaria hores contemplant-les!”.
Actualment lligat a la ciutat per una relació d’amor-odi, com tants barcelonins, l’artista recorre amb la mirada de la memòria “la transició de com aquella ciutat postindustrial degradada es reconvertia en la seu dels Jocs Olímpics del 92 i, amb això, arribava la restauració de l’espai públic en la qual, a una ciutat on no arribava la mar, de sobte apareixien quilòmetres de platja i, en poc temps, s’acabaria per convertir en una destinació turística”. Un model de ciutat que també comporta aspectes detestables, “com els fons voltor, els lobbys, els turistes incívics, el trànsit del centre, les rondes a primera hora del matí, els fatxes, els carteristes o els skate stoppers”, lamenta, finalitzant al mateix temps la seva cervesa.
–En vols una altra? També tenim bona teca: tapes, entrepans, plats combinats, menú…
–Vinga, aquesta altra cervesa! I bravo al menú complet. M’encanten els bars i restaurants de menjar casolà de tota la vida.
I, després de proferir aquestes paraules i xarrupar el primer glop de la seva nova cervesa, un pletòric Hun Deok Lee afegeix, esgrimint l’ampolla a manera de brindis:
—Insisteixo en el fet de donar suport als negocis locals!
