La coneguda sastreria Señor del Passeig de Gràcia no va...
Amb telescopis instal·lats a la plaça de la Ciència i...
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera...
La grua dels bombers anava allargant-se i allargant-se, fins que...
Barcelona gaudeix de la reputació de ser un lloc molt...
Dissenyat per l'arquitecte Carlos Ferrater, Casa Seat ocupa un total...
Els carrers de Barcelona fan més de 1.300 quilòmetres lineals....
A Lübeck, en un paisatge marcat per les cases de...
El panorama polític del Con Sud avui és molt diferent...
No ens aturem a assaborir el cafè. Més aviat al...
Els enginyers van ser els perfils professionals més buscats durant...
La nova sèrie de Martin Scorsese per a Netflix (Pretend...
Telefónica ha invertit a través de Wayra X en la...
Llegir sobre gastronomia és una forma fascinant de degustar el...
Aquest proveïdor tecnològic, especialitzat en serveis al núvol, pivotarà el...
L'startup barcelonina torna a rebre el suport d'aquest venture builder,...
La plataforma tecnològica reforça la seva estructura amb la incorporació...
La ciutat impulsa un pla d'acció per fomentar la interconnexió...
L’economista Antón Costas defensa un projecte comú des de la...
La contractació d'oficines va caure un 57% el 2020 per...
ottarappu Chattu Kuttan és mort. No el reconec pel nom, sinó per la foto que publica un diari anglès. Vestit de blanc, amb la pitrera carregada d’insígnies i un mostatxo espès, els ulls enfonsats i un nas aguilenc, ajuntava els palmells i esperava a l’escalinata els hostes del Galle Face, a Sri Lanka, l’hotel colonial més antic de l’Àsia. El Galle Face és un dels mil llocs que hauries de veure abans de morir, segons un llibre i la pàgina web que ens va animar a fer-hi la reserva —i en la qual s’havien esborrat convenientment amb Photoshop els edificis horribles que hi ha al darrere—.
Recordo els finestrals d’un aeroport entelats per la humitat. Tothom volia vendre alguna cosa: excursions, rúpies, rentadores i neveres. Ens deixàrem convèncer per un home de sabates lluents, que ens va entaforar al seu taxi. A la carretera sense vorals, els vehicles s’amuntegaven de qualsevol manera i els estudiants corrien amb uniformes impol·luts entre els tuk-tuks. Militars armats amb kalàixnikovs feien guàrdia sota els cocoters prop dels tenders de fruita i, als autobusos, la gent es despenjava de les portes. Ningú no frenava, feien sonar el clàxon i continuaven com si res. Hi havia figures de sants gegants dins de vitrines, budes, déus blaus o amb una trompa, cases a punt d’esfondrar-se sota el pes dels anuncis de colors, gossos magres, fum i bicicletes, motos, senyals de trànsit només per decorar. Allà es condueix per l’esquerra. I per la dreta. I contra direcció. Al nord de l’illa, continuava la guerra dels Tigres tàmils.
El jet lag alentia el guirigall dels paisatges que mai no has vist. Colombo, la capital, a l’oest, és la ciutat més lletja que visitaríem; fa pudor de motor, d’escombraries i d’oli fregit, però encara no ho sabíem. Per què Sri Lanka? Vam fer girar un globus terraqüi, el vam aturar amb el dit i el meu índex es va quedar a Tissamaharama, el parc nacional de Yala, on cinc anys abans, el 2004, el tsunami va engolir dues-centes cinquanta persones. En total, més de 30.000 van perdre la vida en una zona que també ha rebut els noms de Ceilan i Serendib i Taprobane, i Llàgrima de l’Índia i l’illa dels mil noms. Veuríem camps extensos de creus en memòria seva a prop de les platges paradisíaques.
Però la gran onada va tenir pietat del Galle Face, que encara continua elegant, luxe vell, a uns metres de l’Índic, separat de l’oceà per un passeig on els nens fan volar els estels. Una construcció endreçada enmig del caos. O, almenys, un edifici descriptible. Un descans per a la vista, saturada d’estímuls. L’hotel es va construir el 1864. I des que va començar a treballar-hi fa setanta-dos anys —primer com a grum i després com a institució—, Kottarappu Chattu Kuttan va donar la benvinguda als turistes gairebé sempre britànics, així com a la princesa Alexandra de Dinamarca, o a Nixon, a Gandhi, a Arthur C. Clarke, que n’era un hoste assidu, i va acabar a l’hotel la seva darrera novel·la, 3001, odissea final. Van arrossegar les nostres maletes pel terra de marbre i catifes índies cap a un ascensor de fusta envernissada que espetegava en pujar. L’habitació era enorme i l’olor del pàtxuli no ocultava les de canonada i de mar. Un ventilador girava mandrós al sostre. A les vuit del matí, la calor era enganxosa.
Llegeixo que han renovat l’ala clàssica de l’hotel, enllestida per l’arquitecte Thomas Skinner el 1894; la façana encara es conserva. Llegeixo que Kottarappu Chattu Kuttan va morir uns mesos després de la renovació. Quan hi vam anar, l’ala clàssica encara conservava aquell aire decadent dels temps que es resisteixen a passar, el bell encant d’allò que ja no funciona, com tampoc no funcionava un dels llums.
Tant se val. Després d’un son profund, vam baixar a dinar. Asseguts al porxo sostingut per columnes, érem els exploradors en un clàssic del cinema d’aventures o els figurants d’un còmic de Tintín. De fet, tot i que transcorre a Tailàndia, El pont del riu Kwai, pel·lícula de David Lean basada en el llibre de Pierre Boulle, es va rodar a la selva de Sri Lanka, prop de Kitulgala.
Vam mirar la terrassa en forma de tauler d’escacs que hi ha davant de l’oceà. Hi quedaven les restes d’un casament; les banderes onejaven i les garlandes es gronxaven amb l’oratge, mentre el sol queia a plom sobre les cadires buides. Des d’aquella terrassa, al capvespre, es contemplen crepuscles espectaculars a l’Índic i la gent, de vegades, deixa el còctel i aplaudeix. Els corbs, grossos com gats, s’acostaven amenaçadors fent bots. I quan un alemany estava a punt de cruspir-se un sandvitx club, un dels corbs li va prendre de les mans amb les urpes i va marxar volant. Algú li va disparar amb una fona.
ottarappu Chattu Kuttan és mort. No el reconec pel nom, sinó per la foto que publica un diari anglès. Vestit de blanc, amb la pitrera carregada d’insígnies i un mostatxo espès, els ulls enfonsats i un nas aguilenc, ajuntava els palmells i esperava a l’escalinata els hostes del Galle Face, a Sri Lanka, l’hotel colonial més antic de l’Àsia. El Galle Face és un dels mil llocs que hauries de veure abans de morir, segons un llibre i la pàgina web que ens va animar a fer-hi la reserva —i en la qual s’havien esborrat convenientment amb Photoshop els edificis horribles que hi ha al darrere—.
Recordo els finestrals d’un aeroport entelats per la humitat. Tothom volia vendre alguna cosa: excursions, rúpies, rentadores i neveres. Ens deixàrem convèncer per un home de sabates lluents, que ens va entaforar al seu taxi. A la carretera sense vorals, els vehicles s’amuntegaven de qualsevol manera i els estudiants corrien amb uniformes impol·luts entre els tuk-tuks. Militars armats amb kalàixnikovs feien guàrdia sota els cocoters prop dels tenders de fruita i, als autobusos, la gent es despenjava de les portes. Ningú no frenava, feien sonar el clàxon i continuaven com si res. Hi havia figures de sants gegants dins de vitrines, budes, déus blaus o amb una trompa, cases a punt d’esfondrar-se sota el pes dels anuncis de colors, gossos magres, fum i bicicletes, motos, senyals de trànsit només per decorar. Allà es condueix per l’esquerra. I per la dreta. I contra direcció. Al nord de l’illa, continuava la guerra dels Tigres tàmils.
El jet lag alentia el guirigall dels paisatges que mai no has vist. Colombo, la capital, a l’oest, és la ciutat més lletja que visitaríem; fa pudor de motor, d’escombraries i d’oli fregit, però encara no ho sabíem. Per què Sri Lanka? Vam fer girar un globus terraqüi, el vam aturar amb el dit i el meu índex es va quedar a Tissamaharama, el parc nacional de Yala, on cinc anys abans, el 2004, el tsunami va engolir dues-centes cinquanta persones. En total, més de 30.000 van perdre la vida en una zona que també ha rebut els noms de Ceilan i Serendib i Taprobane, i Llàgrima de l’Índia i l’illa dels mil noms. Veuríem camps extensos de creus en memòria seva a prop de les platges paradisíaques.
Però la gran onada va tenir pietat del Galle Face, que encara continua elegant, luxe vell, a uns metres de l’Índic, separat de l’oceà per un passeig on els nens fan volar els estels. Una construcció endreçada enmig del caos. O, almenys, un edifici descriptible. Un descans per a la vista, saturada d’estímuls. L’hotel es va construir el 1864. I des que va començar a treballar-hi fa setanta-dos anys —primer com a grum i després com a institució—, Kottarappu Chattu Kuttan va donar la benvinguda als turistes gairebé sempre britànics, així com a la princesa Alexandra de Dinamarca, o a Nixon, a Gandhi, a Arthur C. Clarke, que n’era un hoste assidu, i va acabar a l’hotel la seva darrera novel·la, 3001, odissea final. Van arrossegar les nostres maletes pel terra de marbre i catifes índies cap a un ascensor de fusta envernissada que espetegava en pujar. L’habitació era enorme i l’olor del pàtxuli no ocultava les de canonada i de mar. Un ventilador girava mandrós al sostre. A les vuit del matí, la calor era enganxosa.
Llegeixo que han renovat l’ala clàssica de l’hotel, enllestida per l’arquitecte Thomas Skinner el 1894; la façana encara es conserva. Llegeixo que Kottarappu Chattu Kuttan va morir uns mesos després de la renovació. Quan hi vam anar, l’ala clàssica encara conservava aquell aire decadent dels temps que es resisteixen a passar, el bell encant d’allò que ja no funciona, com tampoc no funcionava un dels llums.
Tant se val. Després d’un son profund, vam baixar a dinar. Asseguts al porxo sostingut per columnes, érem els exploradors en un clàssic del cinema d’aventures o els figurants d’un còmic de Tintín. De fet, tot i que transcorre a Tailàndia, El pont del riu Kwai, pel·lícula de David Lean basada en el llibre de Pierre Boulle, es va rodar a la selva de Sri Lanka, prop de Kitulgala.
Vam mirar la terrassa en forma de tauler d’escacs que hi ha davant de l’oceà. Hi quedaven les restes d’un casament; les banderes onejaven i les garlandes es gronxaven amb l’oratge, mentre el sol queia a plom sobre les cadires buides. Des d’aquella terrassa, al capvespre, es contemplen crepuscles espectaculars a l’Índic i la gent, de vegades, deixa el còctel i aplaudeix. Els corbs, grossos com gats, s’acostaven amenaçadors fent bots. I quan un alemany estava a punt de cruspir-se un sandvitx club, un dels corbs li va prendre de les mans amb les urpes i va marxar volant. Algú li va disparar amb una fona.