La seva fórmula mai ha estat comercial, però sempre ha gaudit de prestigi tant entre el públic folkie com entre la manada indie. Enrique (veu, guitarra) i Roberto (veu, mandolina) son Los Hermanos Cubero, la formació que, posats a ser originals, ha llançat dos discos en paral·lel: l’instrumental Proyecto Toribio, on ressegueixen les passes de l’heroi de la música tradicional de l’Alcarria Toribio del Olmo, acompanyats de diversos violinistes; i Errantes telúricos, una magnífica col·lecció de cançons interpretades amb Christina Rosenvinge, Amaia, Carmen París, Nacho Vegas i més figures que sortiran a la conversa.
Els Cubero es presentaran el proper dia 1 de maig en el context de les Nits del Coliseum que s’inicien avui, 25 d’abril, amb el revolucionari xou Deforme Semanal, i que comptaràn també amb les actuacions de José González (dia 26), Califato ¾ (28), Derby Motoreta’s Burrito Kachimba (29), Triángulo de Amor Bizarro (30) i, ja el 2 de maig, Mujeres.
— Què tenen en comú aquests dos discos més enllà del fet que a tots hi ha col·laboradors?
— Es diferencien pel tipus de repertori, però realment són la mateixa cosa, perquè la manera de crear amb els violinistes o amb els vocalistes ha estat similar. És el mateix esperit. Tots dos discos formen part d’una sola obra, que son Los Hermanos Cubero.
— Anem per parts. Qui era Toribio del Olmo i per què li heu dedicat un àlbum?
— Un violinista de la primera meitat del segle XX d’Algora, Guadalajara. La seva figura no va transcendir, perquè la música tradicional que es tocava als pobles per fer el ball i la ronda no sonava a la ràdio, no es gravava, i molt poques vegades es documentava. Però hi ha molt treball etnogràfic amb el que hem pogut treballar. A partir d’unes gravacions de camp seves ens va capturar el repertori que feia, perquè hi ha molts ballables, agarraos, jotes… també tocava coses mexicanes, coses pop d’aquell temps que sonaven a la ràdio. Això demostra que la música tradicional no és tradicional per localisme o per tossuderia, sinó que va absorbint coses. Hi va haver un dia que la polka no era música tradicional, era moderna.
— Què ens dieu dels violinistes que us acompanyen en aquest treball?
— A tots els coneixíem d’abans. La majoria són de Castella, gent que té molt estudiat el repertori de dolçaina amb violí, que manté el fraseig, els picaos… ens interessava recuperar el repertori de Toribio amb aquest sabor. Són músics més joves que nosaltres, que formen part d’un ressorgir del violí en el folk molt interessant que s’està donant els últims anys.
— Anant al segon disc, em crida l’atenció el títol. Vosaltres us considereu errants tel·lúrics?
— Sí. Nosaltres busquem aquella energia que hi ha al subsòl, sota l’asfalt: allò tel·lúric que emana de la terra. D’alguna manera busquem una essència i una identitat que possiblement hem perdut perquè estem desarrelats. Fa molts anys que vivim fora de la nostra terra, fem música tradicional però no sonem tradicionals perquè no som tradicionalistes… és la nostra recerca particular.
— Estar desarrelat és un avantatge o un inconvenient?
— És un fet. El lloc on ets és el resultat del camí que has fet, en què has deixat unes coses i n’has guanyat unes altres. Ens acceptem com som. Fa més de vint anys que vivim a Catalunya. Conservem alguns amics a Guadalajara, però el contacte és tres vegades l’any. Moltes vegades ens hem preguntant si, vivint a Guadalajara, faríem la música que fem. Probablement no, perquè en tots aquests anys que portem aquí hem après i hem begut de moltes altres coses.
— Si ens fixem en la llista de col·laboradors d’Errantes telúricos, trobem gent del rock, el pop, el flamenc, el folk, i fins i tot un violinista de formació clàssica com Ara Malikian…
— És un reflex dels nostres gustos i de la nostra manera d’entendre la música. A la majoria els coneixíem de coincidir en festivals, hi teniem una certa relació i una certa afinitat. Vam anar a buscar gent que ens agradava què feien, tot i que també vam fer algunes propostes que, per diferents raons, no van arribar a bon port.
— En alguns casos hi ha sonoritats noves per a vosaltres com el baix elèctric o la bateria. Alguna d’aquestes col·laboracions us ha obligat a sortir de la vostra zona de confort
— Es que la idea era aquesta: que nosaltres no estiguéssim a la nostra zona de confort, i ells tampoc. On més ens apartem del nostre estil és a Así llegué a Granada —versió de Tom T. Hall amb el Grupo de Expertos Solynieve— y a G.U.A.D.A.L.A.J.A.R.A. —amb Hendrik Röver y los Míticos GTs—. Quan surts de la teva zona de confort hi ha un període d’adaptació que al final acaba sent un aprenentatge, però això no ho hem afrontat amb sofriment, sinó com un joc que ha funcionat molt bé amb tothom. També és veritat que en aquest disc hi ha temes que havíem descartat per treballs anteriors, com Llama encendida, una cançó que ens duia a altres sonoritats, i que ara era el moment de gravar, perquè ens ha fet obrir una mica més, treure’ns fronteres…
— Aquest tema l’heu fet amb el gran Rodrigo Cuevas…
— Sí, va molt bé amb ell perquè és una cançó molt fogosa, molt passional. Hi aporta una certa exuberància, una dimensió que nosaltres no tenim, perquè potser som més retrets. El paper de Rodrigo en l’actual panorama és fonamental, perquè està aconseguint que molta gent s’obri de mires. És un músic cent per cent tradicional que, no obstant i això, també és avantguarda.
— És molt impactant la Canción para un final, canción para un principio que heu enregistrat amb Rocío Márquez. Com va anar?
— Mira, aquesta és una altra cançó que ja teníem feta fa temps i hem rescatat. No encaixava gaire en els nostres projectes anteriors, però amb ella adquireix un significat complet per la manera com la interpreta Rocío i cap a on la porta. Va ser la última cançó del disc que vam poder enregistrar en persona abans de la pandèmia. Ens vam trobar amb ella un matí, vam començar a provar coses… i abans d’anar a dinar –tot i que vam dinar tard– ja l’havíem deixat gravada, tots tres al voltant d’un micròfon. Abans del confinament també vam poden gravar amb el Grupo de Expertos i Amaia, i ja de cara a l’estiu amb Josele Santiago.
Busquem una essència que possiblement hem perdut perquè estem desarrelats
— Parlant de Josele Santiago, fa la impressió que hi ha hagut una compenetració força especial amb ell al tema que tanca el disc, Problemas a los problemas…
— I tant! Ens hem divertit bastant amb tothom, però és veritat que amb els que hem estat físicament es nota més… D’altra banda, aquesta cançó s’hi presta… Amb Rocío ens vam divertir molt, però el tema que vam fer amb ella no és tan obertament expansiu com el que hem gravat amb Josele, que és un tio super proper amb qui tot ha estat molt fàcil.
