Arriba quan ja ha fosquejat, au nocturna, i demana “una cervesa, si us plau”. I ho fa amb tranquil·litat, amb tremp, “perquè de la ciutat mai em van agradar les presses” explica aquest calafellenc que recorda “com flipava quan venia a Barcelona i veia a tothom corrent, veient com algú podia caure pel carrer i els altres fingien no veure’l per això, perquè tenien pressa”.
“Sóc músic, faig lletres de cançons, fa molts anys que faig concerts per molts llocs, locals, places, festivals. Sóc feliç“. Així es defineix Guillem Sole, líder de Búhos (no confondre amb el vibrant grup castellonenc del mateix nom, dels 90) i orgullós d’haver articulat una segona família al voltant de la seva música.
“En els últims anys, m’he adonat que els set músics i la gent de l’staff que acompanya a la banda, som una família. Ara mateix em sento com que tinc dues famílies: la de casa meva i aquella amb la qual em reuneixo quan pujo a la furgoneta per a anar al concert o al festival. I aquí es respira un ambient brutal, amb un gran respecte i admiració mútua, unida a moltes ganes de treballar, de millorar. Em sento molt orgullós d’aquest equip i d’aquest ritme de treball i, alhora, de la proximitat dels uns amb els altres, del vincle que hem creat”.
El llarg estiu de 2013
Guillem Solé no havia pensat a dedicar-se a la música. “Els membres de Búhos teníem tots la vida ja mig encaminada. Jo, per exemple, era periodista. Per a nosaltres, la música era un entreteniment”.
–I què va canviar?
–Va ser a l’estiu de 2013 quan ens vam adonar que la cosa anava de debò, després de la sortida del nostre disc Natura Salvatge.
Aquell període estival la banda va sumar més de 70 actuacions “i ens vam adonar que, a cada concert, se’ns omplia la plaça del poble on estiguéssim tocant amb gent que cantava les lletres del disc”. Aquell estiu va durar fins novembre, amb l’agenda plena de bolos. “Aquí és quan ens mirem i ens vam dir ‘deixem les nostres feines, no?’. I des d’aleshores ens hem dedicat professionalment a la música”.
–I ara?
–Ara mateix col·laboro amb RAC1 fent el resum rimat dels partits del Barça, amb l’equip de Joan Maria Pou i col·laborant amb Esports3. També estic presentant l’últim disc que vaig treure al novembre i fent una gira per teatres amb 21 dates ja fixades d’aquí al maig, un fet que, avui en dia, tal com està tot, és un miracle. I a més a més amb totes o gairebé totes les entrades venudes!
Una ciutat que s’il·lumina
“Els meus avis eren de Barcelona. En aquest sentit, per mi aquesta ciutat sempre va ser un lloc relacionat amb l’alegria, la felicitat, l’afecte, perquè jo venia aquí a passar caps de setmana i Nadal amb el iaio i la iaia”.
El primer número u assolit per la banda, de fet, va ser una cançó titulada Barcelona s’il·lumina.
Solé hi pensa i reivindica aquesta ciutat com a “lloc meravellós, racó del món increïblement fantàstic”, no sempre prou valorat pels seus habitants. I es posa a recordar, amb molt d’afecte:
“Jo tinc un record molt heavy de quan el Barça de Guardiola guanyava un títol darrere l’altre i s’ajuntaven centenars de milers de persones al centre, ja ni tan sols a la Rambla, perquè només a la Rambla no hi cabien. I recordo tota la gent feliç, alegre. Era una cosa que ajuntava a tothom. Aquí no hi havia classes o races. Tothom estava content, gaudint, i molts érem conscients que una cosa així no la tornaríem a veure més. Persones de tota mena i condició unides per una felicitat tan ximple com és el futbol”.
–Una gran fita futbolística, sens dubte. Et sembla que posi la ràdio o una mica de música?
–Millor posa la ràdio, algun programa que em motivi.
I, parsimoniós, Guillem Solé demana una altra cervesa i dóna un cop d’ull al menú del dia.
