Fa menys d’una setmana es va fer públic el descobriment, en un conjunt de penya-segats que s’estén al llarg de gairebé dotze quilòmetres a La Lindosa, a la selva amazònica colombiana, de desenes de milers de pintures d’animals i humans. Segons van anunciar els seus descobridors, les més antigues daten de fa 12.500 anys. Aviat podran veure’s detalladament en un documental de Channel 4.
La datació de la seva antiguitat es basa en el fet que moltes representen animals extints fa més de deu mil·lennis, com a mastodonts, paleolames o mandrosos gegants. La magnitud del descobriment és colpidor. Com també ho és la qualitat artística d’aquests dibuixos, que han travessat mil·lennis i que continuen preservant la seva capacitat de transmetre’ns bellesa i emoció. L’abundància de l’obra fa inferir que, per descomptat, no és obra d’un sol artista, i ni tan sols d’artistes que es coneguessin entre si, perquè els murals es van anar completant al llarg de multitud de generacions. Encara que la nitidesa i bon estat de conservació que presenten les pintures han despertat algunes reticències sobre la seva autenticitat, de moment podem solaçar-nos amb aquest extraordinari descobriment, que ja comença a conèixer-se com “la capella Sixtina de l’Antiguitat”. Mantenen el mateix estil que les pintures rupestres d’un parc nacional proper a La Lindosa, el de Chribiquete, descobertes fa tres dècades.
Doncs bé, la naturalesa d’aquestes pintures bé podria merèixer el qualificatiu de grafiti: realitzades a l’espai públic, obra d’artistes anònims i destinades a decorar l’hàbitat dels veïns dels seus autors. Tant de bo el gruix dels grafiters contemporanis fos capaç de deixar un llegat semblant. Si passegem pels carrers de Barcelona, descobrirem també milers, o més aviat milions, d’il·lustracions i gargots estampats a parets, persianes i, fins i tot, a fanals, papereres o bancs.
El grafiti modern
La immensa majoria de pintades i grafitis que proliferen per les persianes i façanes de Barcelona no poden aspirar a passar a cap mena de posteritat. Hi ha amb missatges de protesta de les més diverses tendències de l’arc polític, amb afany de notorietat personal i amb ínfules artístiques. Les que més proliferen i suposen un major desafiament per al descans visual dels barcelonins i els serveis de neteja municipals són els tags (o signatures) que es multipliquen a parets i persianes, i que no tenen més pretensió que el lluïment del seu autor no ja davant el públic general sinó davant els membres de la seva comunitat.
L’èxit d’un grafiter ha passat d’intentar fer una pintada de qualitat a fer-ho a un lloc de difícil accés i colonitzar al màxim l’espai públic. Alguna cosa semblant a allò que fan els gats escampant orina per marcar el seu territori. Manifestacions d’una subcultura urbana que, encara que té una certa tradició reivindicada per certs cronistes de les subcultures contemporànies, majoritàriament esdevenen simplement vandalisme que ni embelleix la ciutat ni farà guanyar als seus autors cap mena de reconeixement més enllà del seu cercle més pròxim o de les xarxes socials en les quals, cada vegada més sovint, recullen i documenten les seves gestes gràfiques. El que més pot xocar fins i tot a connaisseurs del tema és la baixa qualitat general i la malaptesa de la majoria d’aquestes execucions, que semblen més destinades a marcar territori en cercles de tribalisme urbà que a aspirar a l’excel·lència. Si s’introdueix l’etiqueta #grafitibarcelona a Instagram, es pot accedir a una nodrida mostra gràfica d’intervencions a tota mena de suports de la ciutat.
Alguns grafiters han passat a la intrahistòria local del grafiti a força de plantar les seves signatures a tants llocs com podien, com Chupet Negre, tot un veterà, i uns altres de més recents, dels que es desconeix si són una única persona o un col·lectiu, com Sinpapeles, que sembla contenir un missatge polític, però que a força de repetir-se excessivament a les parets de tota la ciutat resulta ja tan insubstancial com un tal Farlopa, que fa anys va colonitzar amb una expressió tan fútil bona part de les parets de Ciutat Vella, Gràcia i l’Eixample. Fins i tot hi ha algú que ha volgut fer una versió minimal, i es limita a plantar punts vermells a les parets dels edificis (milers d’ells, això sí, perquè l’obra pot replicar-se amb molta facilitat), en un exercici d’insistència minimalista que, almenys, resulta menys invasiva que la d’uns altres dels seus col·legues. És difícil destriar en aquest cas si l’autor és realment un artista o simplement pateix un trastorn obsessiu compulsiu. La veritat és que els punts resulten ser, oh sorpresa, un “projecte artístic” que, sota el nom de Red Dot Theory disposa del seu propi compte a Instagram, naturalment, i d’algun vídeo a Youtube on explica l’evolució del projecte.
Desconeixem si el somni humit de molts grafiters seria transcendir la inclinació per la persiana i aconseguir la glòria internacional entre els crítics i col·leccionistes, com va aconseguir Banksy, però el que sembla evident és que encara que disposem d’una abundant pedrera de grafiters, el talent no brilla especialment en aquest col·lectiu.
El preu a pagar
La neteja de grafitis, que òbviament no aconsegueix posar límit al fenomen, va suposar el 2019 una despesa per al consistori barceloní de 3.942.604 euros, destinats a netejar uns 400.000 metres quadrats, amb un total de 164.000 intervencions dels operaris municipals. Una quantitat fins i tot superior a la prevista per als pròxims anys: el concurs per a la neteja de pintades per al període 2020-2023 ascendeix a un import de 13.751.686 euros. Una quantitat gens negligible, però que de ben segur no aconseguirà que moltes de les parets i persianes de la ciutat llueixin sense pintades, la majoria d’elles completament mancades de la seva raó de ser. Les pintades considerades ofensives s’intenten eliminar en menys de 24 hores.
El sistema que s’aplica actualment es limita a netejar pintades de les parets, però no inclou les persianes dels locals comercials, portes de garatges ni portes d’edificis residencials, la neteja dels quals van a càrrec dels propietaris particulars. La intensitat del bombardeig és tan alta que la majoria dels particulars han desistit de netejar-les davant la perspectiva que fer-ho pot constituir una invitació a ser substituïdes immediatament per unes altres.
Fins al 2006 l’Ajuntament de Barcelona no tenia cap programa específic de neteja de pintades. L’ordenança de civisme aprovada en aquell moment va iniciar una batalla contra els grafitis després de molts anys de tolerància. Es tracta d’una batalla perduda ara per ara, però que encara es lliura amb alts costos per a l’erari públic. Les últimes tendències entre els cadells de les noves generacions consisteixen en enfilar-se a qualsevol lloc que els permeti deixar les seves marques a llocs inaccessibles per als equips de neteja municipals, cosa que allarga el seu temps de vida. Això els obliga a treballar en condicions cada vegada més incòmodes, la qual cosa fa que els gargots siguin cada vegada més toscos.
Encara que s’hagin habilitat espais a la ciutat on practicar l’street art legalment, que es poden consultar a webs com aquesta, aquesta o aquesta, la mateixa naturalesa transgressora del moviment fa impossible restringir aquesta activitat a les àrees designades.
L’obsessió amb els trens
Un capítol a part mereixen les pintades realitzades a trens de Rodalies, xarxa de metro i trens de llarga distància, que a més dels danys estètics provoquen incidències en la mobilitat i situacions de risc per a les persones. El metro de Barcelona registra una mitjana de quatre intents d’intrusió al dia, dels quals 626 van tenir èxit el 2019. La conseqüència van ser 1.444 vagons vandalitzats, amb un total de 41.774 metres quadrats de pintades, equivalents ni menys ni més que a sis camps de futbol. El resultat és un cost anual de més de quatre milions d’euros entre costos de neteja i vigilància específica, que òbviament resulta insuficient per frenar el fenomen. Com a conseqüència, la retirada dels trens de circulació (el primer que acostumen a pintar els grafiters és el vidre del conductor, la qual cosa inutilitza el tren fins que es procedeixi a la seva neteja) acostuma a acabar tenint incidència en un servei que ja pateix normalment les conseqüències d’una infraestructura precària per la falta d’inversió, com bé saben els seus usuaris habituals.
Les empreses gestores d’aquestes infraestructures fa temps que reclamen que augmenti el retret judicial cap a aquesta activitat, sovint organitzada. Algunes sentències recents van en aquesta direcció, tot i que els resultats encara no són detectables. El passat 11 de novembre es va conèixer la detenció de 99 grafiters per la seva responsabilitat en més de 1.000 pintades realitzades a vagons del metro o Renfe a tot Espanya, però amb especial incidència a Barcelona. Segons sembla, la nostra ciutat s’ha convertit en una espècie de destí turístic on venen amants de l’esprai de tot Espanya i també de l’estranger, gràcies a la facilitat que troben a Barcelona per executar les seves activitats preferides. Fins i tot una taquillera subcontractada s’entregava als plaers de pintar el material mòbil del metro de Barcelona, excedint-se clarament en les funcions per a les quals va ser contractada. El cost d’aquests actes per a la xarxa de trens de Rodalies no és menor: només el 2018 el cost de netejar els grafitis de Rodalies va ser de deu milions d’euros, que se sumen a altres vint milions gastats a reparar altres actes vandàlics. Una quantitat que hagués permès comprar tres nous trens en només un any.
Aquells que se salven
Potser la diatriba anterior pot fer guanyar a l’autor d’aquest article qualificatius de señoro, boomer o el més transversal fatxa, tot i que potser el més assenyat seria separar el gra de la palla i posar cada cosa al seu lloc. Que l’espai urbà és d’ús col·lectiu i pertany a tots és una obvietat, i que el civisme no hauria d’estar renyit amb la llibertat d’expressió també. La ciutat continuarà sent bombardejada gràficament per vàndals, artistes o activistes, i potser algunes d’aquestes expressions siguin reconegudes, valorades o fins i tot admirades pel seu públic potencial, que és qualsevol que passi per davant. Desafortunadament, fins i tot les millors corren el risc de passar sense pena ni glòria entre tots els gargots sense valor i amb escàs sentit que colonitzen l’espai públic.
[separator type=”thin”]
El grafiti intermitent de Keith Haring
Malgrat l’enorme pressió de les pintades inútils o directament execrables que envaeixen l’espai públic barceloní, la ciutat també ha acumulat obres que mereixen consideració i formen part d’itineraris freqüentats pels qui valoren aquesta forma d’art urbà. Algunes encara romanen a les seves ubicacions i unes altres han desaparegut, víctimes dels serveis municipals o, també sovint, d’altres aficionats a l’esprai que usen obres precedents com a palimpsest.
Algunes s’han convertit en patrimoni de la ciutat, com el grafiti de Keith Haring situat al costat de l’entrada del MACBA de Barcelona. L’artista (que va morir pocs mesos després de completar l’obra, víctima de la sida) el va pintar originalment a la plaça Salvador Seguí (on avui s’aixeca l’edifici de la Filmoteca), animat per la seva amiga, la galerista Montserrat Guillén, i amb l’aquiescència de Ferran Mascarell. Es titula Tots junts podem aturar la sida (Together we can stop AIDS és el seu títol original). El mural va anar degradant-se fins a fer-se irrecuperable, víctima sobretot d’altres pintades, però també per la vandalització del propietari d’un bordell pròxim, que temia que la temàtica espantés a la clientela. Els serveis municipals ho havien documentat, i anys després va ser replicat a la seva actual ubicació, on ja ha hagut de ser recreat en tres ocasions després de successives destruccions a càrrec d’altres artistes. L’última versió data del 2014.
La desaparició d’un grafiti, encara que se li puguin reconèixer valors artístics rellevants, tampoc suposa un drama. La seva pròpia naturalesa és efímera, i gairebé tots els de valor quedaran ben documentats, almenys als comptes d’Instagram dels seus autors. El propi Banksy (de qui actualment es pot visitar una exposició a una galeria del carrer Trafalgar, The World of Banksy), que ha elevat el street art al circuit de l’art més exclusiu, va plasmar a la nostra ciutat algunes obres els anys 2002 i 2003. Obres que només han quedat documentades en algun dels seus llibres, i que van passar completament desapercebudes en el seu moment, abans que fossin esborrades inadvertidament per algun operari de neteja o per algun rival poc informat.
