Frank Dubé, incombustible artista pluridisciplinari.
El Bar del Post

Frank Dubé: Un xaval de vuitanta i pico

És un plaer veure a Frank Dubé pel bar, des que, fa quatre anys, es mudés a Terrassa amb la seva família, “un lloc on no ha arribat el virus contra l’ús del cotxe privat que es respira a Barcelona”. La seva relació amb la ciutat és, ara, i per aquest i altres motius, “mínima”.

–Què prendràs?

–Cafè amb llet descafeïnat.

–Deixo posada la ràdio o vols escoltar alguna cosa en concret?

–Necessito constantment el murmuri de la Ràdio o la TV, per a controlar si alguna cosa m’interessa.

   

Potser és aquest apetit per escoltar, veure, escodrinyar, descobrir coses noves, el secret de joventut d’aquest incombustible artista pluridisciplinari que, als seus vuitanta i escaig, continua donant molta guerra, amb l’energia d’un trentí.

Ha exercit d’actor de teatre i cinema, ha enregistrat discos de tots els gèneres, des de Twist als anys 50 fins a House als 90, passant per Jazz i música llatina en companyia de Pedro Iturralde, fins a una cotitzada joia del Rock Progressiu autòcton enregistrada al 1970 sota el nom de Projecte A i desitjada per col·leccionistes de tot el planeta.

Ara mateix, de fet, “estic movent fils, aprofitant la recent i exitosa reedició d’aquest disc, per a portar la seva música fins a la mateixa NASA amb la idea de posar banda sonora quan repoblem altres astres”, una manera de portar un disc singular i absolutament trencador per al seu moment, més enllà de la nostra atmosfera.

Un objectiu molt propi d’aquest insubornable ocell nocturn que, del que més s’enorgulleix en la seva vida, és “d’haver fet cas al meu amic Pascual Iranzo que em va portar de l’orella a conèixer a un home que va canviar la meva vida: Carles Muñoz Espinalt creador de la Ciència Psicoestètica”. Quelcom que es dedueix amb el vistós penjoll que adorna el seu coll des de fa anys: “simbolitza una mà que acull un astre”.

Dubé versiona i adapta temes de Frank Sinatra.

Caram, quin país!

Preocupat per la imatge col·lectiva de Catalunya, aposta per intentar convertir-la en “un país de seductors”, millorant la seva imatge i buscant una anhelada independència amb una immillorable banda sonora, que actualment posa en sessions en directe on executa i adapta, davant un públic fidel que el veu més com a un amic que com a un mer intèrpret, temes de l’immortal ídol Frank Sinatra.

Moltes de les seves idees sobre Catalunya van quedar recollides al divertidíssim assaig autobiogràfic Ostitú… quin País!, de 2005, on, entre altres coses, Frank ja es posicionava fortament a favor de l’ús del vehicle privat, “utilitzat per un 80% dels treballadors a Catalunya” i “en contra de l’assetjament i abús dels nostres administradors que, a més, mai viatgen en transport públic de superfície”.

Una batalla, com a poc difícil, però ell s’obstina: “No consentiré que els meus nets vagin en patinet a la força!”.

Una ciutat per als seus ciutadans

A Frank Dubé, molts barcelonins el van descobrir per ser l’amo, al costat de la seva inseparable dona i còmplice, la cantant Laura Martí, de la boîte que portava el nom de l’artista. En aquell reducte del carrer de Buscarons es van coure infinitat d’iniciatives i sessions musicals destinades a deixar una petjada profunda en el mapatge nocturn urbà. “Enyoro l’època en què els responsables dels locals de nit teníem la potestat de prohibir l’entrada a indesitjables. Per culpa del fet de no gaudir ja d’aquesta facultat, van morir, entre moltes altres sales de nit, el meravellós Drugstore i, més recentment, tot el Port Olímpic”.

Aquest és un dels efectes secundaris resultat del fet que “les administracions estiguin intentant convertir Barcelona en un parc temàtic per a passejants indígenes”, carregant-se el llegat de “genis com Antoni Gaudí, Ildefons Cerdà o Carles Buïgas, que van decidir crear una ciutat vital, activa, emprenedora i admirada per propis i estranys”.

Una ciutat de llegenda.

–Com aquella que narrava en Joan Amades al seu llibre Costumari–, puntualitza.

–Quina?

–Quan diu que Maria, mare de Jesucrist, va néixer al carrer de Bertrallans.

El cafè amb llet ha acabat i Frank somriu amb un somriure difícil de descriure, perquè és el de l’artista mil·lenari i multidisciplinari adobat sobre incomptables escenaris, però, alhora, és la d’un xaval amb unes irrefrenables ganes de tot el que té per davant. I llavors demana “un Cointreau amb taronja bombollejant”.