“Soc el penúltim de set germans, cadascun dels quals va poder dedicar-se al que més li agradava. Jo vaig optar per la Història, si bé al principi no sabia si dedicar-me a això o a ser periodista. Llavors, quan estava a tercer de BUP, va venir un professor que ens va fer llegir a Pierre Vilar i a Jaume Vicens Vives i allà sí que ho vaig tenir clar. Aquell professor em va decantar”. L’historiador i investigador Francesc Vilanova, una de les màximes autoritats en l’exili català de 1939 i en la primera postguerra a Catalunya, ha arribat just a l’hora de dinar al Bar i, mentre tria el seu àpat, s’acomoda a la barra.
Professor titular d’Història Contemporània a la UAB, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, de l’homònima Fundació, i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista, en Francesc és membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera i és, abans de res, un apassionat de la història. D’estudiar-la, de viure-la, d’entendre-la, d’ensenyar-la.
Autor de multitud d’obres com ara Exiliats, proscrits, deportats; Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana, Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) o l’espectacular Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), escrit amb la Mireia Capdevila, l’historiador torna a les llibreries amb Barcelona, gener de 1939. La caiguda (Ajuntament de Barcelona), “que retrata la vida a Barcelona des del 3 de març de 1938, quan cau Lleida, fins al primer cap de setmana en què la ciutat és ja franquista, el gener de 1939”.
Amb aquest volum, l’autor confessa la seva voluntat de tancar el seu corpus “d’especialització en la primera etapa de la postguerra, la que ocupa del 39 al 51, i poder abordar la segona etapa, que va del 51 al 59, quan el règim aprova el Pla d’Estabilització”.
No és només sort
“Soc fill de la burgesia catòlica i catalanista de la ciutat. He tingut sort, perquè mai m’ha faltat res, però també he treballat molt per a aconseguir el que tinc. D’altra banda, no tinc la sensació de picar pedra. M’agrada la meva feina i alhora estic orgullós de la meva família. De la meva dona i el meu fill. D’un entorn que m’ha acompanyat i abrigallat en tots els moments crucials: els bons, els dolents i els terribles”, explica mentre, de fons, l’altaveu del transistor desplega en l’aire les notes del Concert per a Violí Núm.4 en La major d’Albinoni.
La seva trajectòria professional arrenca el 1986, a la volta del servei militar, “treballant primer per a L’Avenç, després per a l’editorial Martínez Roca i en acabat, ja a la Fundació Carles Pi i Sunyer”. En el curs 92-93 s’estrena en la docència a la UAB com a professor associat d’Història Contemporània en la carrera de Ciències Polítiques. Deu anys després, i després del seu pas per les facultats de Periodisme i Lletres, es converteix en Professor Titular, alternant aquesta labor amb la recerca “de la qual, amb l’excepció de dos o tres llibres, estic molt satisfet”, segons confessa aquest devot de la figura de l’historiador medievalista i polític, Ramon de Badal.
Ciutat viscuda en vertical
“Soc de Barcelona i sempre he viscut aquí. La meva dona i jo no podríem viure a cap altre lloc. Patim i gaudim aquesta ciutat per igual. I la recorrem molt”. Però hi ha quelcom en aquesta suma de recorreguts que resulta, si més no, singular.
“Sempre baixem en línia recta, de Can Caralleu i Bonanova fins a Ciutat Vella, d’oest a est, però no solem passejar pel nord i el sud, barris com Sants o Poblenou se’ns escapen, els coneixem poc”, explica el parroquià abans de mirar enrere, i somriure amb tota la força de la memòria conservada rememorant una infantesa “anant a peu al col·legi, a la part alta del carrer Iradier, en aquell barri que aleshores eren únicament torres i escoles, i des del qual després, els caps de setmana, baixàvem al centre amb la família. A veure els museus, i a comprar roba i veure botigues d’antiguitats en la rodalia de Santa Maria del Mar”.
“Molts d’aquells negocis i de les famílies que els insuflaven vida han estat expulsats pel mercat immobiliari, que suposa a Barcelona un problema criminal”. Enfadat per una “uniformització salvatge de l’urbs”, el parroquià culpa per igual “a tots els que han anat manant aquí”.
—El que està lluny de ser uniforme és la nostra oferta culinària. Ja has decidit què et vindrà de gust menjar?
Francesc Vilanova somriu llavors, recordant què havia vingut a fer al Bar en primer lloc. Dona un últim cop d’ull a l’oferta i es decideix.
—Doncs mira, una milanesa de vedella i una aigua amb gas.
—Res més? Només això?
—Home, és que jo millor que no mengi molt–, replica sense perdre ni el somriure ni l’apetit.
