Des del dijous 27 d’octubre fins al diumenge 6 de novembre, se celebra a Barcelona la 20a edició de l’In-Edit, el festival nacional més important —i un dels pesos pesants del panorama internacional— dedicat al cinema documental centrat en la música, convertit en una de les grans cites de la tardor a la ciutat.
Juntament amb el Primavera Sound i el Sónar, que també van néixer a la Barcelona postolímpica que volia continuar mantenint-se al mapa, l’In-Edit és un dels pocs agents culturals de la ciutat que fa molts anys que està internacionalitzant les propostes nacionals i reivindicant-les. Només que, en el cas d’aquest festival, no és el públic el que ve, sinó que és el festival el que viatja.
Amb motiu del seu aniversari, el fundador i director de l’In-Edit, Uri Altell, repassa els orígens i els episodis més destacats de la història d’un festival que ha portat la marca Barcelona a ciutats com Madrid i Hondarribia, així com països com Grècia, Països Baixos, Xile i Argentina.
— Comencem mirant enrere. Com van ser els inicis de l’In-Edit?
— Cap a l’any 2000, abans que existissin les plataformes, la majoria de documentals que posaven a la tele eren els de la 2, d’animals, i la gent els veia per fer la migdiada. Jo m’ajuntava amb quatre amics per veure un altre tipus de documentals i teníem la idea boja de veure’ls en pantalla gran.
— Com van arribar a pensar a muntar un festival?
— Vam tenir la sort de començar amb un esdeveniment per a una coneguda marca de ginebra, que va ser el nostre sponsor durant molts anys. Ho vam fer al City Hall, on vam projectar un documental musical, i els gerents ens van proposar mantenir una programació els divendres. Jo estava passant per un procés terapèutic i l’últim que necessitava era estar en un club, a més dels costos que podia suposar pel que fa al rendiment. Així que la cosa es va traduir en condensar la programació d’un any en deu dies. Havia calculat uns 50 documentals, tants com setmanes factibles, que és la mateixa fórmula que hem mantingut des de llavors. I així va néixer l’In-Edit, que, a més, busquem celebrar-ho en setmanes que no hi hagi cap altre esdeveniment important a la ciutat.
— Segur que n’hi ha molts, però expliqui’ns algun moment memorable en la història de l’In-Edit.
— El festival ha estat un reflex del que ha succeït a Barcelona en aquests últims 20 anys. Des d’aquelles primeres edicions amb projeccions com No Direction Home de Martin Scorsese o The Devil and Daniel Johnston de Jeff Feuerzeig, que van marcar a molta gent que no era dels habituals a l’In-Edit, ha passat de tot. L’any de la pèrdua d’Alberto Pascual, pare del festival com jo, van passar moltes coses, com que vam tenir la sort de comptar amb el gran Bebo Valdés. Aquests van ser dos moments extrems. Després, ens vam expandir internacionalment sense deixar de créixer; les cues per a les projeccions s’han continuat repetint; i també vam tenir un abans i un després en el nostre desè aniversari, amb la projecció de Searching for Sugar Man de Malik Bendjelloul i tot el que va esdevenir després, fins al seu guardó als Oscars. La veritat és que n’hi ha molts moments i és difícil nomenar-los tots.
— També la indústria del cinema i la música s’ha transformat molt en aquest temps, i la forma en la qual consumim cultura ha fet un salt, sobretot amb la irrupció de les plataformes de streaming.
— Nosaltres vam valorar la possibilitat d’oferir el vídeo on demand al nostre públic. Primer, a través de la plataforma Filmin i, després, vam crear l’In-Edit TV, on poden visionar-se no només els documentals que projectem durant el festival, sinó alguns dels més votats pel públic. Amb la quantitat de títols que projectem, és impossible veure’ls tots durant l’esdeveniment i volem donar també aquest plus a aquells que no poden assistir al festival perquè, per exemple, estan fora de la ciutat.
— Però, han notat aquests canvis d’hàbits en els espectadors?
— Durant l’any, la gent ens té molt a baix en la seva llista de coses per veure, ja que abans veurà una sèrie o un programa que tingui pendent a les plataformes. Però quan arriben les dates del festival, tenim un públic fidel que té ganes de veure els documentals musicals que li proposem, en pantalla gran. No tant com un fenomen fan, buscant a l’estrella, sinó també com un descobriment, ja sigui d’un so, unes bandes, un estil, o el rostre més íntim d’algun personatge del panorama musical. El nostre lema continua sent “històries humanes per sobre de la importància dels músics”.
— És cert que tenen un públic que no falla.
— L’espectre musical que abastem és tan gran que, també, d’alguna manera, fa que el nostre públic sigui molt dispar i, per tant, puguem arribar a més gent que d’entrada no tingui res a veure entre si.
“Durant l’any, la gent ens té molt a baix en la seva llista de coses per veure. Però quan arriben les dates del festival, tenim un públic fidel”
— Quants espectadors preveuen registrar en aquesta edició, postpandèmica i de celebració?
— Esperem unes 40.000 persones, xifra que suposa un increment del 30% respecte al 2018, que va ser un gran any. I això que només vam ser unes 400 persones en la primera edició!
— De 400 a 40.000 assistents i 20 anys en actiu, amb la covid pel mig. Quina creu que ha estat la clau de l’èxit de l’In-Edit?
— El festival té un component de descobriment, però, a més, és un esdeveniment social. Perquè quedes amb els teus amics, no només per veure els documentals, sinó també per prendre alguna cosa o assistir a algun dels esdeveniments que hi ha en paral·lel —com els concerts, xerrades, festes…—, i això no ho hem perdut, tot el contrari. És un dels festivals de tardor de Barcelona i la sort de comptar amb tants col·laboradors implicats, tant nacionals com internacionals, és que podem oferir al nostre públic una qualitat i varietat inigualables. És també un punt de reunió per a la indústria musical.
“El festival té un component de descobriment, però, a més, és un esdeveniment social”
— Anem amb l’edició 2022. Què ens recomana?
— Destaca un especial, de la mà de Moritz, que inclourà clàssics que retrotreuen a passades memorables del festival o que perduren com a fites del gènere, com Anvil: The Story Of Anvil, Dig!, Jazz on a Summer’s Day, Soul Train: The Hippest Trip in America, Summer of Soul, The Devil and Daniel Johnston i The Punk Singer. Continuarem tenint la Secció Oficial, de la qual recomano El káiser de la Atlántida i No callarem. A Panorama Internacional, hi haurà imprescindibles com Omara i Sinéad O’Connor: Nothing Compares. No vull deixar d’assenyalar a les tres guanyadores dels Premis In-Edit de Grècia, Brazil i Xile, Broken Sound, Manguebit i Violeta Existe, respectivament, així com la secció de curts, que també estarà molt bé.
— Quin futur vol per al festival? 20 anys més?
— Tant de bo que 20 més, sí! Seguirem amb la internacionalització i expandint-nos. I, aprofitant aquestes sinergies que ja hem aconseguit, plantejarem altres festivals, també de documentals, però aquest cop de moda i cap a la primavera. I nous projectes potents que encara no puc explicar…
